Els boscos al seu laberint: gestió forestal i conservació de la biodiversitat

Quarta entrega de la secció Festina Lente, de l'investigador Francisco Lloret. En aquesta explica les diferents dimensions de compaginar la gestió forestal amb la conservació de la biodiversitat.

Per a Jordi i Lluís.

Annie Proulx ha publicat recentment un llibre ("Barkskins" en l'original), en què relata la destrucció dels boscos de la costa est d'Amèrica del Nord des de l'arribada dels europeus. Utilitza dos llinatges de colons que s'entrecreuen entre si i amb les poblacions natives per il·lustrar dues formes de relacionar-se amb el bosc. Una explota la fusta i els seus derivats seguint el model capitalista. L'altra s'acosta al bosc d'una manera intuïtiva, reconeixent-li una personalitat pròpia. En les últimes generacions d'aquests llinatges, els personatges adquireixen consciència del valor de conservar els boscos, ja sigui per poder mantenir la seva explotació o per salvaguardar aquesta personalitat.

El relat reflecteix la cruïlla en què ens trobem, ja que en els boscos conflueixen múltiples interessos, ja siguin particulars o del comú de la societat. És lògic que les administracions públiques, com el Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya o el Govern Basc, elaborin estratègies de conservació de la biodiversitat que consideren aquesta multiplicitat d'usos. O que es financin projectes europeus per buscar la manera de fer compatible la gestió dels boscos amb la conservació de la biodiversitat. O que en àmbits acadèmics, es debati sobre l'efecte positiu de la diversitat de les espècies forestals en la productivitat dels boscos.

La primera aproximació que ens ve al cap en aquesta cruïlla és pensar com seria l'entorn natural si no l’haguéssim alterat. O el que sembla el mateix, preguntar-nos com era aquest entorn quan encara no s'havien produït les profundes transformacions dels darrers segles.

En un món de canvis accelerats, la primera aproximació que ens ve al cap en aquesta cruïlla és pensar com seria l'entorn natural si no l’haguéssim alterat. O el que sembla el mateix, preguntar-nos com era aquest entorn quan encara no s'havien produït les profundes transformacions dels darrers segles. Però retrotreure'ns al passat no ajuda molt a la resolució del problema. En primer lloc, perquè els processos ecològics són històrics i el temps no torna enrere. Les característiques d'un estat —el bosc— en un moment donat condicionen les característiques futures. En segon lloc perquè la història està plena de casos en què les cultures tradicionals van sobreexplotar els recursos naturals. Sense menyscabar aquelles cultures que van posar en valor la conservació d'aquests recursos per a les generacions futures, el factor que segurament contribuïa més a preservar el medi en l'antiguitat era la manca de tecnologia que permetés extreure més intensament els recursos naturals.

Si no hi ha un referent històric, i molt menys en territoris com l'europeu amb una llarguíssima història d'explotacions, quin és el model per a considerar satisfactori un estat de conservació? La biodiversitat, entesa en tota la seva complexitat —no només com un catàleg de genotips o espècies—, correspon a l'entramat dels sistemes biològics en els seus diferents nivells d'organització —genètic, poblacional, ecosistèmic— amb els seus elements connectats en l'espai i el temps. La biodiversitat proporciona certes qualitats als sistemes ecològics, com són l'homeòstasi o l'eficiència. Algunes d'aquestes qualitats són particularment útils per a la societat humana en termes de disponibilitat i fiabilitat de recursos essencials, sovint amb una clara translació a la salut pública. És el que s'ha vingut a anomenar serveis ecosistèmics. En altres paraules, la biodiversitat té un valor funcional, associat als processos en què juga un paper important.

La biodiversitat és un valor patrimonial, anàleg al del conjunt d'obres d'art, artesania o indústria que hem heretat dels nostres avantpassats.

Salvar aquests processos en el seu conjunt redunda en beneficis a la societat. Però la biodiversitat té també un valor intrínsec pel fet de ser el resultat de l'evolució biològica. És un valor patrimonial, anàleg al del conjunt d'obres d'art, artesania o indústria que hem heretat dels nostres avantpassats. Aquests objectes solen ser bastant inútils per a un ús actual quotidià. Però són valuosos sentimental i socialment ja que proporcionen cohesió a les societats humanes. Ningú hauria de ser tan pragmàtic com per menysprear aquest patrimoni. Similarment, el patrimoni biològic mereix ser conservat ja que compartim amb ell l'herència biològica i proporciona sensacions d'emoció i identitat. Tots dos tipus de valors estan connectats: moltes propietats funcionals dels ecosistemes estan associades a una varietat de formes o espècies biològiques, reconegudes com a patrimoni. Preservar la diversitat biològica és com pagar una pòlissa d'assegurança que permet que els sistemes naturals segueixin mantenint el seu funcionament i proporcionant els seus serveis en un futur.

No obstant això, la preservació dels valors funcionals i patrimonials de la biodiversitat poden entrar en ocasions en conflicte. La preservació d'una espècie pot necessitar alterar la dinàmica natural d'un bosc, mantenint-lo en un estadi inicial de la successió. En essència aquests conflictes no són diferents dels que ens trobem quan la gestió d'un bosc està encaminada a objectius diferents, com l'extracció de fusta comercial o la preservació de valors associats a la biodiversitat. Un cop superada la temptació d'establir criteris o prioritats referides a temps passats que no tornaran —i que no necessàriament proporcionen els serveis que busquem en l'actualitat— estem en condicions d'establir criteris o prioritats basats en el significat funcional de la biodiversitat. Algunes d'aquestes prioritats poden ser compatibles amb l'ús comercial dels boscos, més o menys semblant als usos tradicional. Altres  seran compatibles amb un ús recreatiu i això pot proporcionar un valor afegit per a certs sectors de la societat.

La manca d'intervenció en un bosc originat de forma artificial no necessàriament proporciona elements de naturalitat, almenys a curt o mitjà termini.

L'obertura d'espais en el dosser d'un bosc resultat d'una aclarida mimetitza de manera accelerada la reducció de peus que es produeix al llarg de la successió, alhora que facilita la incorporació de nous genotips. Alternativament, la manca d'intervenció en un bosc originat de forma artificial no necessàriament proporciona elements de naturalitat, almenys a curt o mitjà termini. Això s'aprecia en les masses denses de repoblat amb un creixement constret per una alta competència i una manca absoluta de sotabosc.

Evidentment, la intensitat de la intervenció humana és important i incrementa enormement el risc que els processos de regulació propis dels ecosistemes deixin de funcionar eficientment. És el que passa per exemple quan es produeixen pèrdues de sòl. D'altra banda, en un context ambiental en què la pressió antròpica ha estat molt intensa és difícil, per no dir gairebé impossible, trobar sistemes amb una dinàmica sense interferències humanes. Ja sigui pel valor patrimonial que abans comentàvem, ja sigui pel valor de cara al coneixement científic dels processos naturals, ja sigui per les propietats funcionals associades a les etapes madures de la successió, aquests sistemes forestals han de ser preservats amb especial cura. Al cap i a la fi, encara que només sigui en termes temporals és més fàcil i ràpid retornar un bosc madur a una etapa successional inicial que arribar a veure constituït un bosc madur.

La societat s'adonarà que no tot són conflictes i que som capaços d'actuar racionalment.

En qualsevol cas, hem d'aprofitar les sinergies existents entre els diferents objectius o prioritats de gestió o de conservació: una mateixa actuació proporciona diversos beneficis. Hem de posar en valor aquestes actuacions. La societat s'adonarà que no tot són conflictes i que som capaços d'actuar racionalment. No obstant això, no és infreqüent que els diferents valors associats a la gestió del medi i la preservació de la biodiversitat entrin en conflicte. En molts casos, aquests conflictes s'alleugen aprofitant la pròpia extensió i heterogeneïtat del territori. No cal, i segurament és inconvenient, actuar de la mateixa manera a tot el territori. Una regió prou extensa permet distribuir en l'espai els diferents beneficis, per exemple aquells que proporcionen diferents etapes successionals repartides al llarg del territori. Aquesta distribució pot aprofitar l'heterogeneïtat regional per obtenir el màxim benefici dels diferents usos. Tenim eines matemàtiques que permeten calcular la relació entre els costos i els beneficis de diferents tipus de gestió del bosc. Aquests procediments permeten desenvolupar models que optimitzen els diferents beneficis, com ara els que s'han construït per compatibilitzar la producció de fusta i la conservació de fauna en boscos d'Amèrica del Nord.

Ja fa temps que es va reconèixer el concepte de ‘multifuncionalitat’ dels boscos. A més de l'obtenció de fusta, llenya i paper, el bosc proporciona molts altres beneficis. Aquesta idea entronca clarament amb la de serveis ecosistèmics. Però el gran problema és que els diferents beneficis o serveis no es mesuren amb la mateixa moneda. A la fusta és relativament fàcil posar-li un preu en euros. Però és molt més complicat posar preu al plaer de passejar per un bosc o de conservar unes espècies que molt poques persones són capaces de reconèixer. Hi ha disciplines i tractats dedicats a aquestes conversions econòmiques, però al no estar subjectes a les lleis del mercat, tendeixen a arrossegar cert grau d'arbitrarietat i no són fàcilment acceptades per tothom. Es tracta d'un cas típic d'externalització de costos ambientals. No és que el valor econòmic dels béns de consum com la fusta no estiguin subjectes a distorsions i incerteses, però sembla que ens hem acostumat a conviure amb elles. Per tant, no hi ha motiu perquè la societat no acabi també acostumant-se a les limitacions de la valoració de les externalitats. Com més aviat s'estandarditzin aquestes valoracions, abans aconseguirem que els diferents usos dels ecosistemes forestals siguin compatibles.

No trobem fàcilment el Teseu que ajudi els boscos a sortir del laberint en què l'hem ficat. Però almenys podem acompanyar-los i aplicar el nostre coneixement per fer compatibles els molts valors que atresoren.

En la nostra cultura, el bosc ha estat històricament un mitjà inhòspit, que va deixar de ser-ho amb la tecnologia que va accelerar la seva transformació. Simultàniament va ser enaltit per una visió romàntica que intentava contrarestar el seu deteriorament conforme es tornava més escàs. Aquesta visió ha anat confluint amb el nostre coneixement i percepció dels valors que proporcionen els boscos al conjunt de la societat. Però la pèrdua del seu valor econòmic ha implicat uns canvis en els boscos que sovint ens incomoden perquè no proporcionen tots els beneficis que desitjaríem. No trobem fàcilment el Teseu que ajudi els boscos a sortir del laberint en què l'hem ficat. Però almenys podem acompanyar-los i aplicar el nostre coneixement per fer compatibles els molts valors que atresoren.