Mor Joan Puigdefàbregas

Recordatori d'en Jaume Terradas a l'expert en desertització Joan Puigdefàbregas.

Ens arriba la trista noticia de la mort, el 26 de gener, de Joan Puigdefàbregas i Tomàs. En Joan va néixer el 1940 a Barcelona, tenia doncs 77 anys. Va fer estudis d’Agricultura i un doctorat en Ciències Biològiques (Ecologia) a Navarra. El vaig conèixer quan tots dos treballàvem en les nostres respectives tesis doctorals, ell en dinàmica de biomassa i regeneració en boscos pirinencs a Jaca (al Instituto Pirenaico de Ecología del CSIC, on va treballar prop de qui millor coneixia l’ecologia de les pastures, en Pere Monserrat, que ens va deixar l’any passat), considerant les interaccions de l’ecosistema forestal amb l’acció humana i la pastura. Jo estudiava l’economia hídrica de plantes als Monegros. Vam parlar sobre mètodes i sobre qüestions de circulació de nutrients que a tots dos ens interessaven. Els seus projectes posteriors van derivar cap a temes de biogeoquímica i hidrologia.

Després, es va traslladar a la Estación Experimental de Zonas Áridas d’Almeria, també del CSIC, on va crear un equip i va fer treball experimental sobre temes de desertificació, dinàmica de vessants i el paper de la vegetació al sud d’Espanya i Magrib. Havia fet estudis a la Terra del Foc i a la Mongòlia interior. El seu grup va desenvolupar models sobre processos geomorfològics, hidrològics, ecològics i socioeconòmics, per promoure una aproximació integrada al coneixement dels paisatges àrids, als que ell va dedicar la major part de la seva feina. Més tard, es va interessar per les causes emocionals de la presa de decisions i va col·laborar amb un grup de neurologia de Granada. Entre 1997 i 1999 va dirigir un projecte d’avaluació del risc de desertització a Espanya.

Vaig tractar-lo en diverses ocasions, en especial un cop que em va convidar a parlar en una reunió franco-espanyola que organitzava a Almeria sobre desertització. Quan parlava, ho feia mostrant interès per les opinions alienes i permetent-se llargs moments de silenci per pensar-hi. Tenia un caràcter afable i senzill, potser tímid i reposat però científicament exigent i es guanyà el respecte de les persones amb qui va col·laborar. Pel seu treball en desertificació se li concedí la Creu d’Isabel la Catòlica. Va dirigir 14 tesis doctorals i nombrosos projectes de recerca.