Humboldt, el primer ecòleg
Potser el pas del temps ha fet d'Alexander von Humboldt una figura menys coneguda que altres grans noms de la ciència, però fou un gran naturalista, pioner i aventurer que va posar les bases del que després seria l'ecologia moderna. Influenciat per la visió de personatges com Kant i Goethe, veié la natura holísticament, com un tot, i fou un lliurepensador ferm defensor dels drets humans, la igualtat entre els homes i la lliure expressió.
Alexander von Humboldt (1769-1859) és una de les personalitats més extraordinàries de la història de la ciència, el pare de la biogeografia i un precursor molt destacat de l’ecologia. Recentment, la seva figura, una mica esvaïda pel temps, ha estat reivindicada en una nova biografia (A. Wulf, 2017) que he llegit aquest estiu. Ja n’havia llegit fa molts anys una altra, també en castellà (Botting, 1981), prou interessant. Rocío Fernández Alés (2017), de la Universitat de Sevilla, i Carlos Scolari (2017), de la Pompeu Fabra, van escriure, a propòsit de l’obra de Wulf, sengles brillants articles, així que gairebé no caldria que jo en parlés. Tanmateix, no em resisteixo a dir quatre coses més o menys complementàries, no tant sobre el llibre de Wulf sinó sobre Humboldt.
A la seva època, Humboldt obtingué una immensa fama universal gràcies als llibres en què explicava els seus pensaments i els seus viatges per Europa, Amèrica i Rússia d’una manera amena i amb belles il·lustracions que van impressionar d’allò més el públic culte, sobretot per la integració d’informació naturalista, cultural i social, una aproximació ben actual i que crec indispensable en l’ecologia que urgentment ens cal. Quan s’esmenten les seves aportacions en els llibres de text d’ecologia, apareix sovint l’esquema, conegut com Naturgemälde. Representa la distribució de les plantes al volcà Chimborazo (6.310 m), considerat en aquell temps la muntanya més alta del planeta, que ell i Carlos Montúfar foren els primers en escalar fins els 5.600 m, alçada mai assolida abans. Aquest esquema fou publicat a Ideen zu einer Geographie der Pflanzen (editat alhora en alemany i francès el 1807). Al Naturgemälde apareixen els noms de les plantes en les zones on les havia vist i, en taules perifèriques, dades sobre gravetat, pressió atmosfèrica, temperatura, composició química, etc., dels mateixos llocs. I és que Humboldt no pretenia només descriure. Buscava sempre explicacions i relacions entre factors del medi físico-químic i organismes, en la distribució de les plantes en les altes muntanyes que coneixia, andines, alpines o el Teide, etc.
La seva actitud de mesurar i relacionar era poc corrent entre els naturalistes del seu temps. Per entendre-la, ens cal parlar una mica de les seves arrels intel·lectuals. Però diguem, de pas, que l’esquema de Humboldt permet mostrar avui com el canvi climàtic ha desplaçat la vegetació muntanya amunt en relació a com estava llavors (Morueta-Holme, et al. 2015): el límit superior s’ha enfilat més de 500 m, dels 4600 als 5185 m i les glaceres han retrocedit molt. I es poden constatar ascensos espectaculars en diverses espècies i formacions de pastura. És una evidencia més del canvi climàtic.
Humboldt, nascut al castell de Tesel el 1769, venia d’una família noble i conservadora però fou un il·lustrat romàntic, lliurepensador. Era amic de Georg Forster, que havia fet la volta al món en la segona expedició de Cook com a dibuixant naturalista i n’havia publicat un relat exitós, i a qui va conèixer assistint a algunes classes seves sobre natura a Göttingen, on ell estudiava lleis. Forster va treballar per la frustrada República de Magúncia i s’exilià a París, on morí (1793) als 40 anys, ja en el període del Terror però fidel encara als ideals de 1789. El 1790, tots dos junts havien passat per París (en el curs d’un viatge en què van visitar el gran botànic Joseph Banks a Londres): al París revolucionari hi van sentir l’esperança que la germanor i la llibertat triomfessin, ho van viure amb fervor. Sempre, després, Humboldt, com Forster, fou un defensor dels drets humans, la igualtat entre els homes i la lliure expressió.
Les idees de Humboldt pel que fa a la natura es poden relacionar amb l’idealisme de Kant, Schiller, Herder i Goethe. La natura era per a tots ells un sistema i la raó pura no bastava per entendre-la, ja que tot coneixement es produïa a través de les percepcions d’un subjecte en el que, a més de la raó, actuaven les emocions i la imaginació. És a dir que el mecanicisme, el model de l’organisme com un rellotge, els resultava insatisfactori i creien que la comprensió havia d’arribar ensems per la ment i pels sentiments. Goethe era 20 anys més gran que Humboldt, però foren amics que s’admiraren i s’influenciaren mútuament. Es diu que fou l’avidesa de coneixement de Humboldt el què inspirà el personatge del Faust. La frase de Schelling “Jo sóc un amb la natura” (base de la Naturphilosophie) responia als seus sentiments, encara que Schelling, que era filòsof, no sentí simpatia ni per Humboldt ni per la seva “perillosa dèria” d’experimentalista.
Humboldt pensava que era essencial la impressió global (Totaleindruck) que s’obtenia del sistema. Per tant, li calia experimentar al laboratori (per exemple, sobre el galvanisme, i ho feia, de vegades dolorosament, en el seu propi cos) i anar als llocs on la natura s’expressés amb força (els tròpics sobretot). La impressió global mirava d’obtenir-la ajudant els seus sentits amb l’ús d’instruments de mesura i amb el dibuix, atent a l’organisme però també a tot el que l’envolta. Veia la natura com un tot, una xarxa immensa d’interrelació. Fou el primer en advertir l’efecte dels boscos sobre el clima i de “les conseqüències ja incalculables i que podien arribar a ser catastròfiques si se seguia pertorbant el món de manera tan brutal”. És un pensament molt avançat per l’època, ja que l’antropocentrisme dominant creia que l’home millorava la natura i l’embellia amb el conreu i les construccions. Ell havia observat el retrocés del llac de Valencia a Veneçuela per causes humanes i molts altres casos també a Europa que desmentien aquest optimisme sobre el paper de l’home.
Humboldt es formà com a geòleg de mines i va treballar d’intendent de mines fins la mort de la seva rígida i pietosa mare. Mentrestant, havia ja conegut científics importants, com Jussieu, Lamarck, Cuvier, Laplace, Bougainville, etc., i havia viatjat per Europa. En morir sa mare, va passar a peu els Pirineus i creuà Catalunya i el País Valencià, camí de Madrid, aixecant un perfil topogràfic que evidencià per primer cop la “meseta”, i fou presentat al rei Carles IV, que li va donar una autorització per explorar les colònies americanes (el rei pensava en possibles troballes de jaciments), que era molt important per tenir llibertat de moviments. Als 30 anys, ho deixà tot, gastà els seus diners per equipar-se i s’embarcà a A Coruña amb el botànic francès Aimé Bonpland, en el Pizarro, cap a Amèrica. El vaixell va fer una parada a Tenerife, on els dos joves van pujar al Teide fent observacions de tota mena.
L’entusiasme de Humboldt per la natura salvatge va fer que es prengués la tasca amb tanta empenta (el seu company de viatge, més prudent, mirava de frenar-lo sense gaire èxit) que és notable que sobrevisquessin a les terribles incomoditats (la pitjor, els mosquits), els perills i les malalties durant el seu llarg viatge de més de 10.000 km (bona part navegant per rius) per les conques de l’Orinoco i l’Amazones i altres regions tropicals (Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Xile, Cuba, Mèxic). Encara que duien molt equipament (25 portadors i una dotzena de cavalleries), les escalades i navegacions les feien amb materials molt més primitius que els que s’empren avui. Malgrat les dificultats, accidents i malalties, Humboldt recollia plantes, animals i roques, i observava les característiques diferents de l’aigua en els rius que anaven trobant, els canvis en la pressió atmosfèrica, en la temperatura, etc., prenia notes, dibuixava i mesurava tot el què podia amb una gran varietat d’aparells, alhora que s’exaltava amb la bellesa de la natura i s’indignava contra l’esclavitud i l’explotació barroera dels recursos. Les cultures, creences i llengües dels indígenes el fascinaven tant com la mateixa natura, tot i les dificultats per entendre’s mitjançant traductors poc fiables. Va demostrar que les cultures precolombines eren avançades. Sovint criticà el colonialisme, com quan diu que “les atrocitats dels europeus els exterminaren (es refereix als caribs) del tot a les Antilles i a la costa de Darien” (Humboldt, 1797). Però no idealitzava en absolut “el bon salvatge”.
Humboldt parla de tipus de paisatges, anticipant la noció d’ecosistema, i descriu zonacions altitudinals. Entre les seves observacions ecològiques hi ha el paper de les palmes de “moriche” (Mauritia flexuosa) en la construcció d’hàbitats per a moltes espècies al mig dels Llanos: un sol arbre generava molta vida, ja que els seus fruits atreien els ocells, la terra amuntegada contra el tronc i a l’ombra retenia humitat, i insectes i cucs de terra hi trobaven condicions apropiades: es trigaria encara dos segles a parlar d’espècies clau, però Humboldt n’havia captat la idea. Entre moltes altres, va descriure una nova espècie d’ocell, el “guácharo” (Steatornis caripensis), que els nadius caçaven per l’oli d’unes bosses de greix que té a la base de les potes, i que niava en una cova a la que transportava llavors pels polls, part de les quals queien i germinaven en la foscor, donant unes escarransides plantes espectrals de fins 60 cm d’alt que el van impressionar molt. Dels volcans volia saber si eren fenòmens locals o si estaven connectats per conductes subterranis i, en aquest cas, si podien ajudar a explicar l’origen de la Terra. Pujar-hi l’ajudava a descobrir que la vida era present arreu, com una totalitat activa. Hi havia pol·len, llavors i insectes a l’aire i a l’aigua que la disseminaven: la vida era un tot, però la seva no era una visió idíl·lica, va notar la duresa de la competència i la lluita per caçar o no ser caçat. Alguns li van retraure no haver posat més atenció també a la cooperació, però aquest és un tema que va quedar en segon terme fins i tot en l’ecologia del s. XX.
Gràcies a les seves mesures, va descobrir l’equador magnètic: la intensitat del magnetisme terrestre va disminuir entre Bogotà i Quito i, prop de Cajamarca, l’agulla de la brúixola va girar de nord a sud. Fou ell qui va introduir les isotermes i isòbares i qui, anys després, va estimular la creació d’observatoris on mesurar amb precisió la temperatura i la pressió atmosfèrica i d’una xarxa mundial que va analitzar les variacions del magnetisme terrestre durant tres anys. Al Perú, va observar el corrent oceànic fred i ple de vida que acabaria rebent el seu nom, tot i que ell no ho volia perquè deia que els pescadors el coneixien de segles (aquest dels corrents fou el tema principal de la seva correspondència posterior amb Darwin). A Bogotà, ell i Bonpland s’allotjaren sis setmanes a casa del gran botànic gadità José Celestino Mutis, que dirigí la Real Expedición Botánica del Nuevo Reino de Granada, iniciada el 1783. Quan va conèixer Humboldt, Mutis tenia 70 anys i una molt bona col·lecció i biblioteca naturalista. El 1804, Humboldt anà a Washington i fou rebut pel president Thomas Jefferson, un altre revolucionari il·lustrat i gran apassionat per les ciències i, en especial la botànica i les seves aplicacions. Humboldt li donà moltíssima informació i li parlà de la brutalitat del colonialisme espanyol (que després descriuria en els seus llibres sobre la Nueva España i l’illa de Cuba) i dels efectes desastrosos que tenia sobre l’entorn. També parlà del que havia vist a Mèxic, on va romandre-hi un any (vegeu el tràiler del documental Humboldt en México: la mirada del explorador, on el primer comentari el fa l’ecòleg José Sarukhán, amb qui vaig fer un viatge de mil kilòmetres, de la capital mexicana a l’Estació Biològica de Chamela i tornada) i li donà els mapes que havia fet. Espanyols i mexicans el tingueren per espia, però els Estats Units no van prendre Califòrnia a Mèxic fins molt més tard, el 1848 i la compra de la Louisiana a França fou el 1803, quan Humboldt encara viatjava.
És recomanable l’article de l’escriptor i acadèmic Miguel Rojas Mix (2009) per entendre l’enorme contribució de Humboldt a canviar del tot la percepció que es tenia d’Amèrica des d’Europa. Ja molt famós pels seus llibres, en tornar a Europa tractà amb personalitats eminents, com el químic Gay-Lussac o el matemàtic Gauss i freqüentà el cercle de Goethe. Humboldt va viure molts anys a París, on trobava l’ambient intel·lectual que Napoleó fomentà i que no existia a Berlin, amb científics com Gay-Lussac, Berthollet o Arago, però també artistes com el pintor Gérard o Chateaubriand. També va conèixer Bolívar, que l’admirava (l’Amèrica Llatina encara considera Humboldt com un inspirador de la seva llibertat) i a qui ell primer considerà un heroi i després un dictador. Durant molts anys mantingué una relació molt estreta amb François Arago, encara que limitada perquè Arago era casat (tot fa pensar que Humboldt era homosexual, per exemple que triés incorporar a la seva expedició americana Carlos de Montúfar, un jove militar atractiu però no gaire entès, i no José de Caldas, un savi botànic). Arago, nascut en una família catalano-parlant de prop de Perpinyà, matemàtic, físic, astrònom i polític que proclamà la República després de caure Louis Phillipe I el 1848, arribà a ser cap de la Comissió Executiva, és a dir del govern francès, fins la proclamació de Lluís Napoleó. El laboratori del CNRS a Banyuls porta el seu nom.
Se sap que Humboldt va veure Darwin (40 anys més jove) almenys un cop, el 1842, i que es van escriure algunes cartes (se’n conserven dues). Darwin havia seguit l’exemple de Humboldt amb el seu viatge del Beagle i el posterior relat. Al Beagle, Darwin va dur-hi la Narrativa personal de Humboldt (també el comandant Fitz-Roy la duia), que ja havia llegit a Cambridge i que reconeixia com el llibre que més l’havia influenciat i empès a emprendre el viatge. En el manuscrit del seu diari, Humboldt és l’autor més citat. També al Cosmos Humboldt cita sovint Darwin. En una de les seves cartes a Darwin, li diu: “Vostè em va dir que, quan era jove, la manera en què jo vaig estudiar i descriure la natura de les zones tòrrides va contribuir a excitar-li l’ardor i el desig de viatjar a terres llunyanes. Considerant la importància del seu treball, senyor, aquest seria el major èxit que la meva tasca humil podria tenir. Els treballs només són valuosos si n’originen d’altres millors.”
Humboldt tenia idees clares sobre com funciona el progrés de la ciència i fou un gran organitzador científic (Suárez, 2008). Al pròleg de la reedició del Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent de 1859, any de la seva mort), escriu que l’ampliació del cercle d’estímul científic que proporciona la reedició “només pot produir-me alegria, ja que en el procés polític de les recerques científiques, com en el de les institucions polítiques, l’estancament produït per una fatalitat inevitable va lligat a l’inici d’un retrocés nefast”. Deixant de banda que la fatalitat sigui inevitable, que sovint no ho és, la frase l’haurien de tenir ben present els responsables de la nostra política científica, que del 2008 ençà estan permetent l’estancament i l’envelliment del col·lectiu de professors i investigadors. Humboldt sabia que la ciència avança per l’esforç de molts i que calia animar els joves. Va fer de tutor d’Agassiz (que tenia vint i pocs anys), li donà diners de la seva butxaca i l’animà a acceptar feina a Estats Units dient-li que ell pertanyia a la ciència, que la ciència era el seu país.
L’ambient a París es va fer hostil per Humboldt. Napoleó creia que Humboldt, que tant es relacionava i viatjava i mantenia les idees revolucionàries, era un espia (l’emperador també tenia un xic d’enveja de l’immensa popularitat de Humboldt, que era el centre d’atenció a totes les reunions socials a les que anava). Els alemanys el veien com sospitós de simpatitzar amb l’enemic. El 1827, molt a contracor, va tornar a Prússia, un estat reaccionari i oligàrquic, on Guillem Frederic III el posà al seu servei al palau de Sans Souci. S’hi sentí engabiat. El darrer dels 33 volums del seu Voyage de Humboldt et Bonpland 1799-1804 es publicà el 1834. Mentre, va convocar a Berlin una gran conferència científica internacional a la que assistiren Gauss, Berzelius i Babbage entre altres 600 científics, i el mateix rei i prínceps. Hi ha un film (fallit, al meu parer) de Detlev Buck de 2012, estrenat a Espanya el 2016 amb el títol de Midiendo el mundo, sobre les vides de Humboldt i Gauss, dues personalitats genials molt diferents que es creuen al final de les seves vides.
Prop dels seixanta anys, el 1829 va iniciar una expedició a Sibèria. Rebut com un rei a Sant Petersburg pel tsar Nicolau I, viatjà pel Volga, trobà diamants i arribà a la frontera xinesa. En tornar, havia recorregut en sis mesos 15.600 km.
L’obra que va omplir els seus darrers 25 anys fou Cosmos, en cinc volums, un projecte que ell mateix considerava disbauxat per l’excés d’ambició, ja que pretenia parlar de tot l’univers material, des dels estels a les plantes més menudes, sense excloure els humans. Va refondre tot el que se sabia, des de l’astronomia, la geologia o la botànica a la lingüística i la poesia. N’hi ha una edició castellana completa del 2011. Però vivia amb tristesa, que augmentà després del fracàs de la revolta de 1848 i quan, el 1853 morí Arago, als 70 anys. El 1859, sis mesos abans que es publiqués L’origen de les espècies, ho feia Humboldt, als quasi 90 anys.
El Museu de Ciències Naturals del CSIC i l’Ambaixada de la República Federal d’Alemanya van dedicar una exposició, Humboldt, una nueva visión del mundo, a Madrid, entre 2005 i 2006, de la qual se'n va fer aquest documental.
REFERÈNCIES
- Botting, D. 1981. Humboldt y el Cosmos. Ed. del Serbal, Barcelona, 264 pp.
- Humboldt, A., von. 1997. Del Orinoco al Amazonas. Timun Mas, Barcelona 425 pp.
- Humboldt, A. von. 2011. Cosmos: Ensayo de una descripción física del mundo. CSIC i Ed. Catarata. 5 volums.
- Fernández Alés, R. 2017. Humboldt, el padre de todo esto. Ecosistemas, https://revistaecosistemasblog.net/2017/03/06/humboldt-el-padre-de-todo-esto/
- Morueta-Holme, N., K. Engemann, P. Sandoval-Acuña, J. D. Jonas, R. M. Segnitz, J.-C. Svenning. 2015. Strong upslope shifts in Chimborazo's vegetation over two centuries since Humboldt. PNAS 13 d’octubre: 112 (41) 12741-12745. DOI: https://doi.org/10.1073/pnas.1509938112
- Rojas Mix, M. 2009. Humboldt, la ecologia y América.
- http://miguelrojasmix.com/humboldt-la-ecologia-y-america/
- Scolari, C.A. 2017. De Humboldt a MacLuhan, exploradores de ecosistemas.
- Sufou el 1803, quan nventencara viatjava. eren avançades. de cavalleries,) àrez Sipmann, M. 2008. Alexander Humboldt, el descubridor científico del Nuevo Mundo. Estudios de Política Exterior, 122, https://www.politicaexterior.com/articulos/politica-exterior/alexander-von-humboldt-el-descubridor-cientifico-del-nuevo-mundo/
- Wulf. A. 2017, La invención de la naturaleza. El Nuevo mundo de Alexander von Humboldt. Ed. Taurus, Móstoles (Madrid) 578 pp.