Abelles i flors, fetes les unes per les altres 

Quan algú és indecís, o va darrer d’algú per obtenir-ne alguna cosa, se li diu que fa la papallona, o que va de flor en flor... Són dites populars que potser avui en dia la gent no té presents, sobretot aquelles persones que no surten al camp, o que noporten les ulleres verdes pròpies del naturalisme. Avui, en el Dia mundial de les abelles, volem que et posis aquestes ulleres i que miris com es comporten els insectes que visiten les nostres flors.  

Moltes flors i molts insectes han evolucionat conjuntament per fer-se la vida més fàcil, han establert relacions mutualistes.

Romaní, estepa, bruc, ginesta; la biodiversitat de flors al mediterrani, amb formes, colors i aromes variats, és infinita! I per què tantes flors diferents? Doncs perquè els insectes hi vulguin entrar. Moltes flors (les que es pol·linitzen per insectes) i molts insectes (els pol·linitzadors) han evolucionat conjuntament per fer-se la vida més fàcil, han establert relacions mutualistes, on tant la planta com el pol·linitzador obtenen beneficis, i han derivat en una autèntica explosió de vida. 

Què mengen les abelles?

Les abelles busquen pol·len i nèctar en les flors. D’una banda, les femelles consumeixen molt nèctar (ric en sucres) com a font d’energia i una mica de pol·len, perquè és ric en proteïnes i les necessiten, per exemple, per madurar els seus ovaris. De l’altra banda, els mascles també consumeixen bastant nèctar, però com que no han de madurar res (copulen i es moren), consumeixen poc pol·len. 

Pel que fa a les larves, que es desenvolupen a l'interior dels seus nius o del rusc mentre van creixent, el que mengen és el que els porten les femelles adultes: una barreja de pol·len amb una mica de nèctar, perquè per desenvolupar-se necessiten molta proteïna. 

El resultat és que la interacció entre flors i insectes pol·linitzadors ha estat un dels grans motors d’intercanvi genètic en els ecosistemes. Cal reconèixer el seu èxit: ha estat la causa d’una part molt important de la biodiversitat terrestre. No podem entendre l’explosió de flors de prats i aiguamolls, matollars i boscos, ni de retruc, la de papallones, abelles i borinots i molts altres insectes, sense aquesta interacció planta-insecte.  

L'evolució ha seleccionat les abelles que viuen més temps i troben menjar en direfents tipus de flors.

Tot i això, la majoria de les espècies d’abelles que hi ha al món són generalistes, és a dir, que pol·linitzen molts tipus de flors diferents i no s’han especialitzat en una en concret. Aquelles que busquen i mengen d’una sola flor són les especialistes extremes i és, en realitat, una excepció a la natura. Les abelles especialistes viuen pocs dies com a adultes, i aquest temps –que es coneix tècnicament com el període de vol– ha de coincidir amb l’època de floració de l’espècie que consumeix. Ja podeu veure el risc que comporta això si no encaixa en el temps exacte o si desapareix la flor o l’insecte de l’associació. Per això, l’evolució ha anat seleccionant les espècies que viuen més temps i troben menjar en diferents tipus de flors (les abelles generalistes).

Una xarxa de vides on domina el generalisme

Malgrat la teoria més general, les relacions entre les flors i els seus pol·linitzadors són realment complexes i s'hi troben moltes casuístiques diferents. I això no només ha promogut la biodiversitat, sinó que també ha atret l’interès dels biòlegs i biòlogues que estudien les regles de l’entramat d'interaccions entre els éssers vius. Quantes espècies d’insectes pol·linitzen una espècie determinada de planta? Quants tipus de flors diferents utilitza una determinada espècie d’insecte? 

Per respondre aquestes preguntes la ciència s’ha passat moltes hores estirada a terra observant flors i comptant els insectes que les visitaven. El CREAF ho ha fet des de fa molts anys al Parc del Garraf, i les dades recollides han permès dibuixar aquest diagrama, que explica qui es relaciona amb qui en aquest espai natural:

La ‘xarxa d’interaccions’ és una sèrie de connexions molt visual que ens ajuda a entendre quines abelles visiten cada flor, i quines flors visita cada abella. A part l’impacte visual que genera, aquest tipus de representació convida a trobar patrons i regularitats que en altres gràfics quedarien més amagats. Us n’expliquem algunes: 

• El romaní (Rosmarinus officinalis) i la farigola (Thymus vulgaris) són les flors més visitades al Garraf, perquè a les abelles els agraden i perquè són les plantes amb flor més abundants al conjunt del parc. El romaní és de les primeres plantes a florir, cap al febrer. Per una banda, això li permet avançar l’oferta de pol·len i nèctar abans que hi hagi una gran competència per atraure els pol·linitzadors. Però per altra banda, al febrer encara no hi ha gaires insectes actius i això dificultaria la reproducció de la planta, si no fos perquè produeix tantes flors que incentiva els pocs insectes que hi hagi perquè l’escullin. 
• L’estepa blanca (Cistus albidus), en canvi, floreix entre l’abril i el maig, el moment en que els pol·linitzadors estan en plena activitat i la competència per rebre les visites dels pol·linitzadors és més gran. Les seves flors, però, molt grans i amb molt pol·len i força nèctar, son capaces d'atraure moltes espècies, no només d’abelles, sinó també d’escarabats i altres insectes. 
• Al Parc del Garraf trobem també alguna espècie especialista, com és l’Osmia fulviventris, que només recull pol·len de flors compostes (asteràcies), tot i que pot visitar altres plantes per recollir només nèctar.  
• Les espècies de mida més gran, com els borinots (Bombus terrestris), consumeixen molt pol·len i nèctar i necessiten ser bastant eficients a l’hora d’escollir quines flors visiten. Per això, acostumen a preferir o bé les plantes que produeixen moltíssimes flors (com el romaní), tot i que siguin petites (com les de la farigola), o bé les plantes amb poques flors, però grans i amb molt de pol·len (com l’estepa blanca). 
• Les abelles de la mel (Apis mellifera) són un cas totalment especial, perquè les seves poblacions depenen de la gestió que en fan els humans i no es poden considerar una espècie ‘natural’. A la gràfica es pot veure que és clarament generalista pel que fa a la seva alimentació. A més, té una peculiaritat única entre les abelles: recluta altres individus quan troba bones fonts de nèctar o pol·len. Així exploten els recursos de manera més eficient. 

Orquídies i figues, casos especialistes

Més enllà que els estudis revelen la preponderància de les espècies generalistes, i també més enllà del Garraf, a Catalunya es troben alguns exemples de gran especialització planta-insecte que paga la pena esmentar: 

1. Orquídies i abelles Eucera: 

Les orquídies del gènere Ophrys tenen flors que imiten l’aparença i l’olor de les femelles de certes espècies d’abelles del gènere Eucera. Els mascles són atrets per aquesta imitació i intenten copular amb la flor, durant aquest procés es cobreixen de pol·len, que després transporten a altres flors, facilitant-ne així la pol·linització. 

2. Ficus i vespes de figuera: 

Els arbres de figuera (gènere Ficus) tenen una relació simbiòtica amb les vespes de figuera. Cada espècie de Ficus és pol·linitzada per una o poques espècies específiques de vespes. Les vespes entren en els fruits immadurs (figues) per pondre-hi els ous i en el procés pol·linitzen les flors internes de la figa. Les larves es desenvolupen dins la figa, i en emergir, porten el pol·len a altres arbres. 

Aquests exemples demostren com les plantes i els pol·linitzadors han desenvolupat característiques especialitzades a través de la coevolució, creant relacions de dependència mútua que milloren les seves possibilitats de supervivència i reproducció.