Com fem front a la manca d’aigua que tenim, i a la que vindrà 

Ens trobem en estat d'excepcionalitat per sequera a Catalunya. Aquesta mesura implica un reforçament de les restriccions existents en molts dels usos de l'aigua per tal de preservar l'abastament d'aigua per la població. Ens trobem davant una situació greu i a l’espera de l’arribada de les pluges, però no ens podem permetre quedar-nos parats, cal moure tot el coneixement i l'evidència científica que tenim per fer front a aquest problema i ser conscients que si no fem canvis profunds aquesta situació es repetirà. Des de la ciència, algunes propostes passen per reformular el nostre model de consum d’aigua, un consum que creix de forma il·limitada en pro de la “prosperitat”, altres incideixen en restaurar i protegir els sistemes nostres hidrològics, com rius, rieres i aqüífers, i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement. N'hem parlat amb la nostra experta en gestió de l'aigua Annelies Broekman. Us ho expliquem.  

Al 2019, Xipre, Malta, Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya es van enfrontar a les condicions d'escassetat d'aigua més importants a la Unió Europea

En primer lloc, cal diferenciar bé entre els termes sequera i escassetat d’aigua. Li diem sequera (meteorològica) a la manca de pluges per un període prolongat, mentre que ens referim a l'escassetat (també coneguda com a sequera hidrològica) a la manca de disponibilitat d’aigua per als diferents usos que tenim. Per calcular l’escassetat, que no la sequera, disposem de l'índex d'explotació d'aigua, un indicador que ens parla de la pressió que estan rebent els recursos d’aigua dolça i que ens indica la quantitat d'aigua extreta cada any en proporció al total disponible. Per exemple, al 2019, Xipre, Malta, Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya es van enfrontar a les condicions d'escassetat d'aigua més importants a la Unió Europea a escala estacional segons aquest indicador. Unes dades que reflecteixen que, ja en temps de normalitat, estem consumint més aigua de la que seria viable pel nostre sistema.  En temps de sequera meteorològica recurrent o prolongada, com en la situació critica que estem vivint, ens centrem massa sovint en la sequera o en el clima com a causa del problema de l'aigua, mentre que manca debat sobre el veritable problema: la demanda crònica d'aigua que té el nostre model de desenvolupament insostenible. Una set d’aigua en tots els sectors que ens fa consumir aigua de forma excessiva superant la capacitat natural dels recursos que tenim disponibles. 

Embassaments de Sau i Susqueda el 12 de febrer del 2019 i el 2 de febrer del 2023. Retall d'imatges Sentinel 2, amb RGB  (IRp, IRoc, V) a 10 m. Font: Grumets.

Què fem doncs? Ara, a curt termini tenim el Pla especial de sequera per cada conca hidrogràfica. Un pla que permet abordar el repte de la manca d’aigua amb previsió i unes regles del joc clares per tothom. Tal com indica l’Agència Catalana de l’Aigua, “el Pla parteix en primer lloc del coneixement i anàlisi de les sequeres recurrents que s’han produït a Catalunya durant els darrers 80 anys, la qual cosa permet establir patrons de vulnerabilitat enfront d’episodis futurs. En segon lloc, aplica un seguiment preventiu de l’evolució de les reserves a través del monitoratge en continu que activa mesures ja des dels escenaris previs a la situació d’alerta, molt abans que les reserves baixin a nivells preocupants”. Gràcies a aquesta estratègia “les primeres mesures preparatòries davant la hipòtesi d’una possible sequera es comencen a activar fins a vuit mesos abans de la declaració de la situació d’alerta.”  

Aquest pla contempla l’ús de tecnologia per produir aigua. Això vol dir que gestionem l’escassetat produint aigua que abasteixi la demanda, amb la reutilització i la dessalació, per exemple. Són solucions tecnològiques útils a curt termini per ajudar a enfrontar sequeres puntuals, però que no es poden mantenir en el temps pel seu cost econòmic, energètic i ambiental.

El cost de fabricar aigua 

L'aigua produida per les dessalinitzadores, a banda dels costos econòmics, té un cost ambiental enorme.

Per exemple, pel que fa a la dessalinització, Catalunya compta amb 2 dessalinitzadores que permeten aportar 80 Hm³/any al sistema d’abastament AigüesTer-Llobregat (ATL), en menor quantitat a la Tordera (20 Hm³/any) i en major al Llobregat (60 Hm³/any). Els propers 5 anys es preveu destinar 250 milions d’euros a ampliar la de la Tordera i crear-ne una de nova, amb un cost de centenars de milions d’euros, al riu Foix que tindrà una capacitat de 20 Hm³/any. Amb tot arribaríem a una capacitat potencial total de 140 Hm³/any. A banda dels costos econòmics, aquesta aigua té un cost ambiental enorme, en primer lloc, pels consums d’energia per fer el procés, que tot i que han baixat molt  des de les primeres plantes dels anys 70, des d’uns 8kWh/m³ als 2,3kWh/m³ en els sistemes més optimitzats, de mitjana es consumeix encara avui dia uns 4 kWh/m³. Aquest consum, a més, produeix també emissions a l’atmosfera. Un altre aspecte important que cal considerar és que, a part de la construcció de la planta mateixa, calen infraestructures noves i costoses per poder traslladar l'aigua dessalada a les zones on és necessària i que les infraestructures tenen una vida tècnica limitada i requereixen manteniment. A més, no només es tracta del consum energètic, sinó de l’abocament de salmorres de les plantes de dessalinització, que perjudica la flora marina.

Si reciclem l'aigua i no la tornem al riu disminueixen els cabals i perdem la vida i el funcionament normal d’alguns rius.

D’altra banda tenim les aigües regenerades, aquelles que provenen del reciclatge de les aigües que surten de les depuradores i que es fan servir per a usos industrials, municipals, agrícoles o per la recàrrega d’aqüífers. Pel que fa aquesta aigua cal tenir en compte que, a banda del cost del tractament en sí mateix, es genera un impacte ambiental que fa que no es pugui regenerar aigua a gran escala. Quan no es reciclen, les aigües depurades tornen al riu, alimenten els cabals circulants i contribueixen a recuperar l’ecosistema fluvial. Per exemple, el riu Besòs està alimentat al 100% per aigües depurades. Què passa si enlloc de tornar l’aigua al riu la reciclem tota? Disminueixen els cabals i perdem la vida i el funcionament normal d’alguns rius.  La producció d’aigües pot ajudar a reduir la vulnerabilitat tan sols si correspon a deixar d’extreure del medi, substituint l’abastament dels usos. 

Com hem vist, els costos ambientals, energètics i econòmics de fabricar aigua són enormes i que aquestes són solucions puntuals en situacions de crisi. Què passa però si aquest desabastiment passa de ser puntual a ser crònic? Sabem que a la península Iberica, igual que a la resta de la Mediterrània, les sequeres són un fenomen normal i corrent. El problema és que la ciència ha demostrat que amb el canvi climàtic les sequeres seran sempre més freqüents i intenses, perquè la Mediterrània s’està escalfant un 20% més respecte a la mitjana global i es preveu una reducció de les pluges d’un 20 a un 50% al 2100.  Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini. 

En el cas del rec agrícola està demostrat que després d’instal·lar tecnologies d’estalvi augmenta la quantitat total d’aigua consumida.

La solució més immediata, la més intel·ligent, passa per posar el fre a aquesta set insaciable, frenar la demanda i ser conscient del model socio-econòmic que mantenim per sobre de les nostres possibilitats. Cal reflexionar sobre el nostre model agrícola, urbanístic, turístic i industrial per tal que es redueixi la quantitat total d’aigua que fem servir. Hem de fer servir aquella aigua que ens permeti mantenir els cicles naturals i, sobretot, canviar el xip: passar de voler satisfer totes les demandes cap a prioritzar el manteniment de la salut de les masses d’aigua i els ecosistemes naturals. Només així reduirem la vulnerabilitat de l’aigua i els seus usos al canvi global. Ni tan sols un ús eficient de l’aigua serà una opció millor que aquesta restauració de la natura, perquè existeix un efecte rebot. Per exemple, en el cas del rec agrícola està demostrat que després d’instal·lar tecnologies d’estalvi augmenta la quantitat total d’aigua consumida. Com pot ser? Ho explica la “paradoxa de Jevons”: per recuperar la inversió, s'acaba intensificant la producció per obtenir més €/m3 mitjançant la plantació de cultius més rendibles -però que poden ser més demandants d’aigua- i/o augmentant el nombre de collites per any. Així doncs, produïm més per cada gota d’aigua, som més eficients, però estem reduint la disponibilitat de l’aigua a nivell de tota la conca. 

La natura és la solució 

Aquest canvi de mentalitat s’ha de fer des d’avui mateix, però no cal oblidar una segona acció molt important: començar a implementar seriosament accions orientades a restaurar, mantenir o millorar els nostres sistemes hidrològics. D’on ve l’aigua que consumim? L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i/o aigües produïdes amb la dessalinització o reciclatge. Com ja hem comentat, les aigües produïdes tenen les seves limitacions, així doncs, cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers, és una prioritat urgent a casa nostra. 

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com pantans naturals.

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com pantans naturals, com una esponja que va omplint-se i que resisteix bastant bé les variacions de temperatura i de precipitació. A més, si els nivells d’aigua subterrània baixa més del compte, es concentren contaminants a l’aigua i s’hi infiltra l’aigua salada en les zones properes del mar, empitjorant la qualitat de l’aigua que bevem. En aquest sentit, cal començar a dedicar recursos a la descontaminació d’aqüífers, cal deixar d'ocupar amb ciment espais fluvials o de drenatge, cal deixar de canalitzar rius i alterar les lleres, cal perseguir els pous il·legals que n’extreuen aigua sobrepassant els límits d’explotació permesos i cal reduir la sobre-explotació generalitzada dels aqüífers.  

Anterior
Següent

La conservació dels rius és una solució basada en la natura que pot ajudar a mitigar els impactes de la sequera.

Pel que fa als rius, és urgent recuperar l’entorn fluvial i les lleres. La conservació dels rius és una solució basada en la natura que pot ajudar a mitigar els impactes de la sequera perquè són components essencials del cicle hidrològic i juguen un paper crucial en la provisió d'aigua dolça de qualitat als ecosistemes i a les persones. La conservació dels rius implica recuperar zones humides i aigüamolls, restaurar rius i rieres, establir cabals ambientals adients, recuperar els boscos de ribera i sensibilitzar a la societat sobre la fragilitat d’aquest entorn. 

També cal una reflexió profunda sobre l’estratègia de construir més pantans o rescloses. Aquestes infraestructures han provocat un impacte ambiental important, perquè irrompen la circulació del riu, com si fos un coàgul en una arteria, i alteren el batec natural del riu. A més, els usos d’aquesta aigua acumulada als embassaments tampoc està vinculada al batec natural: acostumen a abastir el regadiu o produir electricitat i, per tant, responen a qüestions econòmiques. Per exemple, molts rius s’utilitzen com a canals de rec i estan plens a l’estiu, quan a la Mediterrània seria natural que estiguessin amb cabals baixos. Aquesta manipulació artificial dels cabals degrada també la funció del propi riu, perquè el cabal es disminueix més del compte i s’hi acumulen contaminants, augmenta la temperatura de l’aigua i es veuen afectats els mecanismes que té el riu per autodepurar-se. Perdem qualitat de l’aigua. A més, els ecosistemes vinculats al riu es fan més vulnerables i hi aprofiten les espècies invasores, com ha passat amb la canya americana. D’altra banda, a més dels canvis en el cabal del riu, els pantans i recloses provoquen que no hi hagi prou aigua riu a baix per transportar els sediments, que formen la llera dels rius, els deltes i transporten la sorra cap al litoral. Un cas emblemàtic és el Delta de L’Ebre, afectat greument per la manca de sediments que han quedat retinguts als pantans arreu de la conca. A més de la sorra, també és essencial que l’aigua dolça arribi al mar per regular les seves condicions fisicoquímiques i aportar nutrients, elements clau per a les poblacions de peixos, entre d’altres. 

Co-crear el model de gestió de l’aigua del futur  

Tots aquests canvis estructurals no es poden produir d’avui per demà, ni impulsar-los de forma unidireccional. Per aquest motiu, cal fer una reflexió profunda entre tots el sectors i co-crear entre tots els plans d’acció adaptats a cada territori. Això requereix una visió global de cada conca, una planificació integrada, que tingui en compte que cada sistema hidrològic es un sistema hidro-social únic, amb valors i funcions de l’aigua molt diferents i amb una ciutadania que haurà de disposar d’aigua amb unes tarifes justes. 

Cal fer una reflexió profunda entre tots el sectors i co-crear entre tots els plans d’acció adaptats a cada territori.

Co-crear implica generar espais de deliberació i aprenentatge mutu, el que diem “espais de governança” que tenen l’objectiu de posar en una mateixa taula la informació científica disponible sobre com funcionen els sistemes hidrològics, ecològics i socials, els coneixements dels sectors productius i el saber de la població local. En l’àmbit de l’adaptació al canvi climàtic, en el que l’aigua és un eix vertebrador, hi ha exemples com la Taula del Delta i la baixa Tordera o la Mesa de Treball d’Adaptació al Canvi Climàtic del Maresme. Aquests mecanismes permetran tenir una visió global de cada conca, planificar de forma integrada, considerant que cada sistema hidrològic és únic i té valors i funcions de l'aigua diferents.  

És possible satisfer la set crònica a Catalunya començant per respectar l'aigua i la vida dels rius i aqüífers i qüestionant la quantitat d'aigua que necessitem i l'economia que volem, sense excedir la capacitat de càrrega. Per aconseguir-ho, és important col·laborar en espais de diàleg i governança en cada conca de Catalunya, on totes les persones hi puguin participar. Omplim totes les conques d’aquests espais, aprenem, associem-nos, escoltem la ciència i proposem mesures a llarg termini. Només així podrem enfrontar la falta d’aigua crònica que té el país.