15/03/2023 Opinió

Els naturalistes també s’extingeixen

Investigador/a sènior

Jaume Terradas Serra

Nascut a Barcelona, 1943. És catedràtic honorari d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, després d'haver sigut emèrit. Va organitzar el primer equip de recerca sobre ecosistemes terrestres a Catalunya
Comparteix

Vivim la sisena gran extinció d’espècies. És un procés molt ràpid de disminució de la biodiversitat. La cinquena gran extinció massiva fou la que acabà amb els dinosaures i es degué al xoc amb un meteorit i les seves repercussions sísmiques i climàtiques. Ara els causants som nosaltres i el procés molt ràpid. És difícil calcular el nombre d’espècies que s’extingeixen, en primer lloc perquè moltes ho fan abans que hagin estat identificades. Un treball de fa 11 anys  (Mora et al, 2011) estimava en 8.7 +/- 1.3 milions les espècies d’eucariotes existents. Ho feia partint d’una pauta numèrica que relaciona els nombres de gèneres en famílies, famílies en ordres, etc., i que mostra una regularitat. Això no passa en els procariotes, amb els que, per tant, no es pot fer cap estimació: els estudis posteriors indiquen que hi poden haver milions d’espècies de procariotes. Quan es va fer l’estudi, es calculava que, del total d’espècies d’eucariotes, s’havien catalogat de l’ordre del 72% de les plantes, però només el 12% dels animals i el 7% dels fongs: de l’ordre de 1.2 milions d’espècies han estat identificades i classificades, la resta ens és desconeguda. En l’informe  2019 Global Assessment Report on Biodiversity and Ecosystem Services del IPBES es calcula que el 25% de les plantes y animals estan en risc d’extinció (això suposa un milió d’espècies). Hi ha altres estimacions que indiquen que, cap el 2100, aproximadament la meitat de les espècies d’aquests grups podrien haver desaparegut.

Moltes espècies desapareixeran abans que hagin estat descrites i catalogades

Al ritme que avancen els catàlegs dels diferents grups, resulta evident que moltes espècies desapareixeran abans que hagin estat descrites i catalogades, degut a la desaparició dels hàbitats en que viuen o a l’expansió de patògens, sovint associada a la contaminació de l’aire, de l’aigua o del sòl dels seus ambients, desplaçament per espècies invasores, o al canvi climàtic. No haurem conegut ni com eren, ni com funcionaven en el seu ecosistema, ni si tenien característiques especialment interessants o fins i tot si tenien alguna possible utilitat pels humans.

David James Scmidly, Ernst Walter Mayr i Edward Osborne Wilson. Font: Wikimedia Commons.

L’altra extinció

Juntament amb aquests processos d’extinció accelerada (la taxa de pèrdua d’espècies actual és uns mil cops més gran que en els períodes “normals”, entre els d’extincions massives) hi ha un altre procés d’extinció que resulta paradoxal: la dels naturalistes.

El tema fou plantejat als Estats Units ja en començar aquest segle amb un article que denunciava la desaparició de la història natural en les universitats americanes (Wilcove, 2000). David J. Schmidly (2005), en el seu discurs d’acceptació del Joseph Grinnell Award for Excellence in Education en el 85è Annual Meeting de la American Society of Mammalogists a Arcata, Califòrnia, el juny del 2004, va fer un extens comentari del tema, revisant l’ús dels conceptes d’història natural i de naturalista. Comentava que Mayr, ja el 1946, parlava d’una nova sistemàtica i d’una nova història natural i descrivia el taxonomista del s. XX com un estudiós de la natura en tots els seus aspectes, com a morfòleg, biogeògraf, ecòleg, etòleg, etc. amb coneixements de genètica, geologia i estadística. Grant, ja al 2000, deia que el naturalista modern era “bàsicament un explorador i provador de les idees sobre evolució i ecologia que miren de revelar i explicar regularitats en la natura”. El naturalista es pregunta sobre els organismes en la natura en termes de macroecologia, genètica de poblacions, etc., emprant experiments de camp, anàlisi de DNA, etc. Altres autors han assenyalat però que el naturalista, en guanyar en actitud científica, no ha de perdre l’entusiasme emocional envers els fenòmens naturals i envers els propis organismes i les seves peculiaritats. Per Schmidly, que està d’acord amb Grant, la bona història natural és una font d’informació que no té preu per les ciències biològiques i és cert que l’entusiasme emocional és important per a la credibilitat en temes de conservació i política ambiental.

Després de la Segona Guerra Mundial, els estudiosos de la biologia deixaren les botes per les bates, els organismes al camp per les cèl·lules sota el microscopi.

Les queixes dels naturalistes d’haver estat una mica deixats de banda en les universitats venen ja de finals del s. XIX, però el procés ha continuat. Schmidly esmenta les següents causes: l’adherència estricta a les idees de Popper de què és ciència, amb independència dels orígens de la teoria; els èxits del reduccionisme i una certa “tecnofilia” que ha acompanyat el creixement de la biologia molecular; i les pressions institucionals pel lliurament de resultats ràpids i obtenció de finançament. D’altra banda, diu Schmidly, amb la penetració de l’ús de les matemàtiques, l’aspecte descriptiu i empíric de la història natural començà a semblar subjectiu als crítics, que trobaven que es basava en inferències i especulació, així que el terme naturalista esdevingué pejoratiu, mancat de conceptualització, intel·lectualitat o vigor científic (en això cita Futuyma 1998). Després de la Segona Guerra Mundial, molts estudiosos de la biologia deixaren les botes per les bates, els organismes al camp per les cèl·lules al laboratori. Alguns naturalistes van defensar que, amb la reducció a la física, la química i potser la biologia molecular, es perdien de vista els nivells més alts de la integració biològica. El mateix Mayr demanava que el reduccionisme desaparegués del vocabulari de la ciència.

El cas és que, amb la necessitat d’obtenir resultats i finançament (per tant, pressió per publicar), als Estats Units els estudis biològics van passar del camp als laboratoris, i va aparèixer una tendència a l’arrogància i menyspreu cap a disciplines que es veien “passades de moda” i es va fer molt difícil la continuïtat en estudis descriptius i experimentals de camp i a llarg termini. Els factors econòmics animaven a l’especialització i fragmentació de la biologia. Els departaments de zoologia i botànica es van desmantellar i substituir per d’altres de bioquímica, ecologia i biologia evolutiva, etc. La sistemàtica descriptiva va desaparèixer dels programes acadèmics. Quan es jubilava un professor naturalista, ni que fos molt eminent, la seva plaça s’assignava a un altre tema, un més de laboratori.

Portades de tres llibres naturalistes de diferents períodes que han estat molt rellevants.

Deixar les botes per les bates

Schmidly creu que la situació va millorar fins a cert punt gràcies a la tasca d’un gegant del naturalisme, E.O. Wilson. Però només fins a cert punt. Avui es pot definir un naturalista com una persona amb una profunda i ampla familiaritat amb un o més grups d’organismes o comunitats ecològiques, que pot extraure idees del seu coneixement de la sistemàtica, distribució, cicles vitals, comportament i potser fisiologia i morfologia, avaluar hipòtesis i dissenyar recerques intel·ligents amb una consciència de les peculiaritats especials dels organismes (vegeu Futuyma, 1998).  El naturalista està sempre fascinat per la diversitat biològica i no veu els organismes com a mers models o vehicles de la teoria: per ells mateixos ja exciten admiració i desig de coneixement, comprensió i preservació. El coneixement naturalista ajuda a formular preguntes amb precisió i a fer síntesis des dels nivells inferiors d’integració d’organismes o ecosistemes als superiors (Bartholomew, 1986).

Wilcove i Eisner (op.cit.) van denunciar que “la desinstitucionalització de la història natural és un dels pitjors errors del nostre temps, perpetrat pels mateixos científics i institucions que depenen de la història natural per funcionar”. Cal conèixer els organismes, saber determinar-los i quins parents tenen per fer algun estudi de profit. Però ja no s’aprèn sistemàtica ni taxonomia a les classes, els joves no saben determinar els organismes ni es fan càrrec de la diversitat i la complexitat de la natura. La informació continguda en les col·leccions d’història natural i el seguiment al camp són essencials per entendre els efectes del canvi climàtic, per exemple. En la mateixa línia lamenten Tewksbury et al (2014) la desaparició de la història natural en els graus de biologia a EEUU. Vegeu també aquest article.

Laboratori de biologia. Font: ThisisEngineering RAEng  (Unsplash)

Cal que els estudis naturalístics recuperin el seu lloc en les escoles i universitats, i que es relacionin amb altres enfocaments, com els de les humanitats.

Naturalment, Schmidly reconeixia que quedaven centres actius. Els departaments que treballen sobre Wildlife i Conservation o Fisheries mantenen programes acadèmics exitosos, i els museus son importants per la seva feina i per la connexió amb el públic no expert. Però caldria més esforç de les grans universitats i de les institucions que financen la ciència i també cal que els propis naturalistes no sentin cap complex pel que fan. Cada cop es veu més la necessitat de monitoritzar els canvis en espècies i paisatges i la de preservar la bellesa de la natura: la conservació demana coneixedors de la taxonomia, els hàbitats, la biogeografia, etc. Cal que els estudis naturalístics recuperin el seu lloc en les escoles i universitats, i que es relacionin amb altres enfocaments, com els de les humanitats.

Els naturalistes a casa nostra

Fins aquí, les idees de Schmidly. Ara parlaré una mica de la situació a casa nostra. Perquè.per desgràcia, és evident que hem seguit els passos, per no dir les modes, que relata Schmidly. He participat en alguna polèmica sobre aquest tema. Hi ha indicis clars que part dels nostres investigadors “de bata” mantenen un cert menyspreu pels “de bota”. Una part dels naturalistes a casa nostra han mostrat, certament, poca tendència a anar més enllà d’un simple “col·leccionisme”, però crec que de professors universitaris amb una productivitat baixa i de recerca rutinària n’hi ha a tots els camps. És evident que els pares i avis del nostre naturalisme científic han estat molt propensos a mantenir relacions internacionals i a publicar en revistes de prestigi. Ho van fer des dels Salvador a Huguet del Villar, Font i Quer, Cuatrecasas, Margalef, Creu Casas, Sabater Pi, etc., i després ho han seguit fent un nombre ben considerable de naturalistes de generacions posteriors. Tot i així, les ciències més “descriptives” pateixen un desprestigi. Al nou pla d’estudis de Ciències Ambientals ja no hi son, cosa que em sembla escandalosa.

Imatges de l’herbari de la Universitat de Barcelona. Entre els fons que té, a més de l'Herbari destaquen les bases de dades, un fons bibliogràfic especialitzat, diverses cartografies temàtiques i donacions de fons personals d’investigadors, que inclouen material fotogràfic i correspondència.

Els criteris d’avaluació de la recerca son sempre un tema complex que s’acostuma a resoldre d’una manera eficaç però barroera. Quan es tracta d’avaluar la recerca feta per una persona, el més sovint es compten només les publicacions en revistes incloses en el Science Citation Index, sobretot en  el primer o primer i segon quartils, i s’acostumen a ignorar altres coses, com mapes o llibres. He reflexionat sobre aquest punt a rel de diverses avaluacions en l’àmbit d’organismes i sistemes al llarg de la meva vida acadèmica. Amb en Xavier Llimona i en Josep Vigo vam fer, el 2004, un document que es deia La tria d’objectius de recerca en l’àrea d’organismes i sistemes; els criteris d’avaluació i el seu impacte previsible. En 7 planes plantejàvem alguns punts principals de discussió, p.e. que els naturalistes han de pensar més en termes moleculars, genètics, poblacionals i experimentals i publicar en revistes de gran impacte... però els treballs sobre sistemes o els taxonòmics sovint no permeten publicar al ritme que ho fan els bioquímics; que les feines d’inventari de biodiversitat, necessàries, poden semblar avorrides i rutinàries als qui no s’hi dediquen, però també molta feina que ningú posa en qüestió en altres ciències té aspectes igualment rutinaris, només que els processos estudiats són més universals (les molècules són les mateixes en organismes molt diferents) i els resultats més fàcilment admesos en revistes d’impacte; es diu que les tasques d’àmbit local o descriptiu s’haurien de deixar als museus... però si es treuen de les universitats no hi haurà formació en aquests camps; que s’ha d’arribar a un públic més universal... però no tenen sentit treballs que, essent publicats en llibres, o fins i tot revistes de “baix impacte” tenen tanmateix força cites en proporció al nombre d’experts del camp que es tracti? No hi ha, a més, una sobrevaloració dels índexs d’impacte, que són de les revistes i no dels treballs en concret? No s’haurien de mirar més les cites dels treballs concrets que aquests índexs de revistes?

Imatge d’una excursió de la Institució Catalana d’Història Natural per la comarca de la Selva a la fi dels anys 1940. En la primera fila, després dels nens asseguts en terra podem reconèixer alguns dels botànics i naturalistes catalans més notables del segle XX: d’esquerra a dreta, en primera fila, Eugeni Sierra Ràfols, Ramon Puig (marit de Creu Casas), Creu Casas, Pius Font i Quer, Josep Ramon Bataller, Ramon Margalef, Antoni de Bolòs, Oriol de Bolòs i Pere Montserrat. / Pere Montserrat / Arxiu de la Fundació privada Carl Faust de Blanes. Font: Institució Catalana d'Història Natural.

En algunes d’aquestes branques naturalistes segur que caldria introduir una dinàmica de publicació que, sense abandonar la confecció de les obres de síntesi necessàries, s’acostés més a les altres ciències i deixés de refugiar-se en notificacions de troballes noves per territoris exigus, però llibres que son referències obligades, com flores i faunes de diversos grups per territoris extensos haurien de comptar com un bon nombre d’articles en revistes del SCI, en funció de les cites i prenent en consideració el nombre d’estudiosos del grup, perquè, és clar, hi ha molta més gent treballant sobre DNA d’espècies model o sobre cèl·lules mare que sobre la taxonomia dels quiròpters, per exemple, i  per tant el nombre de cites no es pot comparar (ara no hi pensava, però precisament dels quiròpters més valdria que ens en ocupéssim, vist el seu paper d’hostes de moltíssims virus, com a resultat de la seva antiguitat i les peculiaritats de la seva biologia). Els avaluadors no haurien de passar per alt llibres i monografies o mapes, com si no valguessin res, perquè no estan indexats. Fa alguns anys, hi havia la norma que, per aspirar a una càtedra universitària, calia tenir almenys 40 articles en revistes SCI i per una plaça de titular havien de ser almenys 20, sense això la resta no comptava; però, mentre un article publicat en una revista d’impacte pot tenir força cites el primer i segon anys i i poques després, una Flora o una Fauna ben fetes es citaran molts anys o, encara que no es citin (que és freqüent, perquè es dona per evident el seu ús), seran usades molts anys.

Els naturalistes tenen problemes de finançament, es perden places perquè en els plans d’estudi minven les matèries i molta feina de catalogació està encara endarrerida.

Afegíem en aquell escrit una breu anàlisi de les cites que es feien en treballs recents sobre cormòfits catalans, heteròpters i líquens i mostràvem que aquestes obres es basaven en gran part en treballs publicats en revistes no indexades (quasi el 98%) i antigues, més del 80% d’abans de 1955). Denunciàvem que, si es mantenien els criteris d’avaluació vigents, hi hauria danys col·laterals inevitables sobre el tipus de recerca especialitzada, descriptiva i territorial, amb trencament de la cadena mestre-deixeble, com ha passat en altres països on aquestes tasques s’han pràcticament abandonat i ja no hi ha bons especialistes en taxonomia. Aquell vaticini s’està complint i els naturalistes tenen problemes de finançament, es perden places perquè en els plans d’estudi minven les matèries, etc. I, tanmateix, en el nostre cas, molta feina de catalogació està encara endarrerida. Hi ha pocs grups d’organismes pels que disposem de bones col·leccions, catàlegs i claus de determinació, i menys encara pels que la informació corològica estigui informatitzada. Mai es pot dir, d’altra banda, que un grup es coneix completament, ja que sovint hi ha espècies de les que es tenen cites i mostres antigues, però que fa anys que no s’han vist al camp  i pot ser que s’hagin extingit. També hi ha incorporacions d’espècies arribades recentment i canvis en les àrees de distribució per migracions o transformacions dels hàbitats, etc. Les flores i faunes a la natura son dinàmiques i només els naturalistes poden mantenir els coneixements al dia. La gestió del medi natural necessita aquests coneixements. Les col·leccions zoològiques, els herbaris, els catàlegs, les claus de determinació, tenen una enorme importància encara per molta recerca no sols taxonòmica, biogeogràfica i evolutiva (donat que permeten l’aplicació de tècniques de biologia molecular). Serveixen també a estudis sobre determinats tipus de contaminació, sobre canvi global, etc. Però les col·leccions es mantenen i s’amplien amb el treball de camp i amb els intercanvis entre naturalistes d’arreu del mon.

Ramondia Pyrenaica (actualment Ramonda myconi) o Orella d'ós a l'herbari de Font i Quer. Font: Herbari Font i Quer.

El que convé dons és revisar els criteris de prioritat, mantenir els naturalistes en l’ensenyament superior de la biologia i les ciències ambientals i associar les tasques de camp a les de laboratori. Massa vegades, científics que treballen en projectes ambiciosos i ben finançats de caire molecular pretenen comparar el DNA o altres propietats entre organismes que son incapaços d’identificar i llavors truquen a la porta dels naturalistes (als qui haurien d’haver incorporat d’antuvi en els seus projectes, però aquell menyspreu que dèiem els fa creure que no cal). Truquen i simplement demanen mostres o ajuda gratia et amore. Com si el naturalista tingués l’obligació de disposar de les mostres de l’espècie i el lloc que demanen a punt per a donar-les-hi. O els demanen que identifiquin un grapat de mostres mal recollides i mal o gens etiquetades, com si al naturalista només li calgués fer un cop d’ull i dir això és tal cosa, i això tal altra, quan sovint la determinació requereix hores de feina.

Pot passar que, quan ho facin, quan truquin, rere la porta ja no hi hagi ningú. I això seria una tragèdia enorme per a la ciència.

Referències

BARTHOLOMEW, G. A. 1986. The role of natural history in contemporary biology. BioScience 36:324–329.

GRANT, P. R. 2000. What does it mean to be a naturalist at the end of the twentieth century? American Naturalist 155:1–12.

FUTUYMA, D. J. 1998. Wherefore and whither the naturalist? American Naturalist 151:1–6

MAYR, E. 1946. The naturalist in Leidy’s time and today. Proceedings of the Academy of Natural Sciences of Philadelphia 98:271–276.

MAYR, E. 2004. What makes biology unique? Cambridge University Press, Cambridge, United Kingdon.

MERRIAM, C. H. 1893. Biology in our colleges: a plea for a broader and more liberal biology. Science 21:352–355.

MORA, C., D.P: TITTENSOR, S. ADL, A.G.B. SIMPSON, & B. WORM. 2011. How Many Species Are There on Earth and in the Ocean? PLoS Biol. 9, e1001127.

NOSS, R.F.  1996. Editorial: The Naturalists Are Dying Off. Conservation Biology, 10, 1: 1-3.

PYLE, R. M. 2001. The rise and fall of natural history. Orion Autumn 2001:16–23.

SCHMIDLY, D. J. 2001. Universities and natural history museums in the twenty-first century: opportunities for excellence and engagement. Pp. 35–46. In A university natural history museum for the new millenium (M. A. Mares, ed.). Sam Noble Oklahoma Museum of Natural History, University of Oklahoma, Norman

SHMIDLY, D.L., 2005. What It Means to be a Naturalist and the Future of Natural History at American Universities- Journal of Mammalogy 86, 3: 449–456, https://doi.org/10.1644/1545-1542(2005)86[449:WIMTBA]2.0.CO;2,

TEWKSBURY, J.J., J.G.T. ANDERSON, J.D. BAKKER, T.J. BILLO, P.W: DUNWIDDIE, M.J. GROOM, S. E: HAMPTON, S.G. HERMAN, D.J. LEVEY, M.J. MACHNIKI, C. MARTÍNEZ DEL RÍO, M.E. POWER, K. ROWELL, A.K. SALOMON, L. STACEY, S.C. TROMBULAK, T.A. WHEELER. 2014. Natural History’s Place in Science and Society. BioScience, 64 (4):300-310.

Wilcove, D. S., Eisner, T. 2000. The impending extinction of natural history. Chronicle Review, Chronicle of Higher Education, 47 (3):B24.

WILSON, E. O. 1995. Naturalist. Warner Books, New York. WILSON, E. O. 2000. On the future of conservation biology. Conservation Biology 14:1–3.

Més informació

https://infinitespider.com/naturalists-disappearing/

Notícies relacionades

Notícia
Nou web CREAF
Notícia

El CREAF estrena nova casa...digital!

Notícia
Memòria CREAF
Notícia

CICLES, el nou magazine anual del CREAF

Notícia
Notícia

L'ús extensiu del territori és la millor estratègia per a revertir el despoblament rural i protegir la natura