Abans de donar al poble sacerdots, soldats i mestres, seria oportú saber si per ventura no s’està morint de gana, L. Tolstoi. Arriba un nou apunt d'en Terradas sobre el paper dels humans en les xarxes tròfiques i la organització social.

L’octubre del 2015 vaig publicar un apunt en aquest blog sobre el lloc de l’home en els ecosistemes on, entre altres coses, em queixava de que s’estudia poc el nostre paper en les xarxes tròfiques. Tanmateix, se m’havia escapat un treball que ara m’agradarà comentar, juntament amb unes poques coses més sobre un tema tan vast com el dels nostres aliments.

El nostre paper en les xarxes tròfiques

En condicions extremes, el humans poden menjar qualsevol cosa. Una de les grans escenes de la història del cinema caricaturitza aquesta afirmació: Charlot menjant el cuiro bullit de les seves botes i xuclant-ne amb delit els cordons i els claus a La quimera de l’or (1925), en un medi glacial extremadament advers (tema que Chaplin reprenia en l’avidesa de Paulette Godard, que roba plàtans i barres de pa, a Temps moderns-1936-, una sàtira duríssima del capitalisme industrial on la Godard és la filla gran d’un obrer mort d’un tret durant una manifestació d’aturats, i vaga pels volts del port decidida a no morir de gana). També podem fer dels àpats una festa dels sentits, afirmació que té potser la seva màxima expressió cinematogràfica a El festín de Babette (1987), film danès de Gabriel Axel —guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa—, basat en un conte d’Isak Dinesen, l’autora de Memòries d’Àfrica. Babette és una catòlica que estima els plaers de la vida, en contrast amb el sever entorn luterà.

"Dels aliments totals que consumim els humans, tres quartes parts ens les proporcionen una dotzena de plantes i cinc animals."

Deixant de banda la barroca riquesa del banquet, és curiós que un animal tan generalista com l’humà empri bàsicament una proporció tan petita d’espècies. El conjunt de la població humana fonamenta la seva alimentació en només unes dues-centes espècies de plantes, amb un pes enormement majoritari de blat de moro, arròs i blat, quan es calcula que hi ha de l’ordre de 300.000 espècies de plantes en principi comestibles. De fet, dels aliments totals, tres quartes parts ens les proporcionen una dotzena de plantes i cinc animals. També és sorprenent que fins fa sis anys cap ecòleg s’hagués plantejat un estudi seriós del lloc dels humans en la xarxa tròfica. A mi aquest tema em neguitejava sobretot perquè trobava que les antigues representacions de les piràmides tròfiques dels llibres de text situaven un gran depredador al cim d’aquests esquemes, àliga, lleó, os blanc, orca, etc., però que l’home o les formigues demostraven que els qui controlaven els ecosistemes no eren aquests grans depredadors. En vam parlar en diverses publicacions (Terradas, 2006; Terradas i Peñuelas, 2011, Terradas, 2014), insistint en el paper crucial dels omnívors, com els humans, que sovint ni s’esmentaven en els llibres d’ecologia antics ni en les lliçons d’ecologia de batxillerat.

El 2013 va aparèixer un treball de Bonhommeau i altres que sí que acarava decididament el lloc dels humans en les xarxes tròfiques. Aquest treball combina teoria ecològica, demografia i socio-economia per calcular el Nivell Tròfic Humà (NTH) en el context de les xarxes tròfiques. Per cert que a la bibliografia d’aquest treball es cita l’Ecología de Margalef. El resultat és que el NTH humà és proper als valors calculats per les anxovetes peruanes i els porcs...

Com podem tenir un nivell tròfic tan baix?

Anem a pams. Els nivells tròfics poden variar, en aquest estudi, entre 1 (productors primaris) i 5 (depredadors en l’àpex de la piràmide). Els autors calculen un NTH global de 2.21 (coincident amb el de l’anxoveta), dins d’un interval entre 2.04 i 2.57, que inclou gran varietat de dietes. Troben que el NTH presenta una bona relació amb indicadors socioeconòmics i ambientals i que permet interessants comparacions entre països. Els autors el calculen a partir de dades de la FAO de consum alimentari per càpita, any i país entre 1961 i 2009, per 176 països. A la vista dels resultats, agrupen els països en cinc grans conjunts. El primer grup inclou la majoria dels països subsaharians i molts del sud-est asiàtic, amb dietes sobretot vegetals, escasses i estables. El grup 2 inclou països d’Àfrica, Àsia (amb Xina i Índia) i Sud-Amèrica, amb NTH baix però creixent. El grup 3 inclou Centre-Amèrica, Brasil, Xile, Europa meridional, alguns països africans i el Japó, amb valors més alts de NTH i també creixents cap al consum d’animals. El grup 4 comprèn Nord-Amèrica, Nord i Est d’Europa, Austràlia i Nova Zelanda i el seu NTH va ser alt i estable fins 1990, any en que va començar a decréixer. El grup 5, que inclou Islàndia, Escandinàvia, Mongòlia i Mauritània, té el NTH més alt i tendeix a decréixer: en les dietes tradicionals hi predominen la carn, el peix i els productes làctics mentre que el consum vegetal és escàs.

O sigui que, tot i un NTH mitjà de 2,21, els humans dominen els ecosistemes, i ho fan mitjançant canvis d’usos del sòl, amb alteració dels cicles biogeoquímics, de la biodiversitat i del clima a una escala global, fins el punt que no és possible estudiar ecosistemes sense tenir en compte l’efecte humà. El resultat digne d’esment és, doncs, que no cal ser al cim de la piràmide per controlar el sistema. Això és possible que no agradi a molts conservacionistes que tendeixen a emfatitzar el paper dels superdepredadors en el funcionament dels ecosistemes i que han demostrat de vegades que la desaparició d’aquests animals té efectes negatius en cascada en tota la xarxa tròfica. Sense negar això, i les pèrdues de biodiversitat associades, és prou evident que els humans han tendit a eliminar superdepredadors en molt amples territoris i a reestructurar ecosistemes que, en general, segueixen essent funcionals (Europa vs. Àfrica, p.e.).

"No cal ser al cim de la piràmide per controlar el sistema. Però això és possible que no agradi a molts conservacionistes."

L’augment global observat en l’estudi que comento (0.15) del NTH és degut al pas de dietes sobretot vegetals a dietes amb més carn, greix i làctics, és a dir productes que provenen d’animals, predominantment herbívors o omnívors (com el porc). No hi ha quasi gens de desplaçament cap al consum d’animals de nivells tròfics més alts (vull dir ocells rapinyaires, grans felins, mamífers carnívors, orques, taurons -encara que d’aquests es consumeixen les aletes, tornant l’animal viu sense elles al mar, condemnat a una mort lenta i cruel-, etc.) i el consum d’animals marins ha disminuït de nivells de 2.88 a 2.69 com a resultat de la reducció dels nivells tròfics en les captures pesqueres per esgotament de la majoria de les poblacions de peixos grans (en aquest sentit, l’èxit a Occident dels restaurants japonesos, on es serveix sobretot peix, és una tendència poc adaptada a la situació del recurs). La globalització i el desenvolupament econòmic afavoreixen la convergència en els NTH arreu del món. En els països dels grups 4 i 5, els problemes de salut duen a estimular el consum de vegetals. En el cas de Mauritània i Mongòlia el canvi va lligat a l’augment de la urbanització i a la reducció del nomadisme ramader.

La globalització i la seva contribució en els nivells tròfics

Si deixem de banda les estadístiques globals, en el detall sí que hi ha una considerable varietat gastronòmica entre les diferents cultures. Abans que els supermercats hagin tendit a uniformitzar l’oferta de productes “globals”, el consum de proximitat estava més lligat al què les condicions climàtiques permetien conrear. I abans que s’aprengués a assecar o a salar el peix i la carn, només eren a l’abast les espècies que vivien en aigües o terres properes. L’antropologia, i l’ecologia humana fins 1970-1980, han aportat molta informació sobre les dietes en pobles considerats “primitius”. En aquests treballs és present, de manera més o menys explícita, la xarxa tròfica en què s’integren aquestes poblacions. És obvi que hi ha diferències grans entre els caçadors-recol·lectors, els pastors nòmades o els agricultors, i també dins de cadascuna d’aquestes grans categories segons la geografia i la cultura.

"La ramaderia té molt forts efectes en l’escalfament climàtic i l’epidèmia d’obesitat que afecta els països desenvolupats."

Donats els molt forts efectes de la ramaderia en l’escalfament climàtic i l’epidèmia d’obesitat (i diabetis) que afecta els països desenvolupats, a més de la crisi de les pesqueres, fora molt recomanable una reducció del NTH. Per raons diferents, algunes basades en creences discutibles sobre la salut, ha crescut el nombre d’adeptes al vegetarianisme i al veganisme. En tot cas, aquesta és una tendència que, des del punt de vista ecològic, resulta beneficiosa. Tanmateix, cal lamentar la multiplicació de llibres pseudo-científics que sovint fan recomanacions dietètiques que poden ser perilloses, almenys per certs sectors de població. La creença en els potencials curatius o rejovenidors de determinats aliments no són avui menors que en temps en que la ciència era quasi inexistent ni sembla que aquesta tendència hagi de canviar, per més que sí que canvien les “modes”.

De tant en tant, apareix la creença en que el consum d’un determinat producte és una veritable panacea, fins que el negoci declina i surt alguna altra cosa (amb el suport de la publicitat enganyosa o com una fe que s’escampa boca-orella). Recordo que, en la meva preadolescència, es posà de moda el consum del “bolet”, un fong que es cultivava en un recipient amb infusió de té negre o d’algunes altres plantes. Es tractava, de fet, de diverses espècies de la família dels Aspergillus, amb llevats i bacteris associats. El líquid en què surava aquesta combinació microbiana es considerava un remei per a quasi tot i Font i Quer (1973) en parla llargament i de manera crítica a Plantas medicinales, on inclou una divertida auca.

L’alimentació humana està molt present en diversos aspectes de la crisi ambiental. El creixement demogràfic, que no sembla que s’hagi d’estabilitzar fins arribar  a 10-12.000 milions de persones, cap a mitjans de segle, la concentració de la població en ciutats que sembla que tendeix al 80%, l’ús d’adobs i plaguicides en l’agricultura industrialitzada, els costos ambientals de la ramaderia o els possibles efectes de l’escalfament i fenòmens associats en la capacitat productiva agrària fan que l’espectre de l’economista i demògraf Malthus no desaparegui de les previsions de futur, tot i que fins ara les prediccions que va fer el 1798 certament no s’han complert.

"Les xarxes alimentàries alternatives estan caracteritzades per distàncies curtes entre productors i consumidors, mètodes de conreu que contrasten amb els agro-negocis a gran escala, compromís amb la sostenibilitat i existència de certes solucions per al comerç."

El problema bàsic, avui, segueix essent més de distribució que de producció. Ja fa temps que es reivindiquen temes com el consum de proximitat o les xarxes alimentàries alternatives (per reduir impactes negatius de la producció industrial, la destrucció de selves i la desaparició de la pagesia local com organitzadora del territori); la reducció del consum de carn i peix per reduir emissions i preservar la biodiversitat, la reducció en l’ús de conservants, antibiòtics o hormones;  o el comerç just, per evitar l’explotació de poblacions humanes en països poc desenvolupats. Les xarxes alimentàries alternatives estarien caracteritzades per distàncies curtes entre productors i consumidors, mètodes de conreu que contrasten amb els agro-negocis a gran escala, compromís amb la sostenibilitat i existència de certes solucions per al comerç (p.e. cooperatives, mercats de pagesos, agricultura amb suport comunitari, etc.) (Michel-Villareal et al 2019). Però d’això en parlaré més endavant.

Pot haver-hi problemes del tipus predit per Malthus?

El tema de la fragilitat en la producció alimentària és el punt de partida d’una novel·la d’acció que vaig llegir quasi sense respirar fa molts anys, L’alternativa del diable (1979), de Frederick Forsyth (autor d’altres best-sellers com El dia del Xacal, Odessa o Els gossos de la guerra). En ella, els satèl·lits americans detecten una “plaga” (de fet, un tractament inadequat de les llavors per un error burocràtic) del blat a l’URSS que posa en perill molt greu tota la collita de l’any. El país es veurà previsiblement obligat a comprar grans quantitats de blat a Estats Units, que podria imposar el preu o obtenir concessions en matèria de destrucció d’armament nuclear. A Moscú, el premier és un moderat però un grup radical aspira a desplaçar-lo i a atacar Europa per obtenir els recursos sense humiliació. A Ucraïna, d’on procedeix el 40% de la producció de cereals, un sector nacionalista prepara un cop per obtenir la independència de l’URSS. El petrolier més gran del mon duu un milió de tones de petroli en direcció a Europa i els ucraïnesos el volen segrestar. En el sistema complex socioecològic mundial, es combinen uns factors capaços de provocar una catàstrofe global. No explicaré res més, però el plantejament és prou versemblant com per fer pensar.

Cal recordar que deu anys després de la publicació d’aquest llibre la segona potència mundial es va desintegrar en un tres i no res, sense que ningú ho hagués previst? En la relació entre producció d’aliments i demanda hi entren molts factors, des de climàtics i tecnològics a econòmics i socials, i es pot veure afectada per fenòmens d’escales que van des de la global a locals. Les repercussions, però, són difícils de preveure, en sumar-se a altres contingències, com és norma en els sistemes complexos.

Aliments, organització social, fam

L’organització social no és aliena a la xarxa tròfica de cada societat. Ben al contrari. Els antropòlegs han assenyalat que l’aparició de jerarquies en bandes i poblats de caçadors-recol·lectors passa per l’assumpció per alguns individus del paper de distribuïdors d’aliments i, més especialment, de carn, en banquets oferts a tota la població. Els règims tribals amb poblacions més grans, unides per la creació de “realitats imaginades” compartides com són els mites (Harari 2014), es basaven en la cooperació entre els membres de la tribu i, en alguns casos, es van establir pactes entre tribus: la Confederació Iroquesa va unir sis nacions índies durant prop de mil anys sota una Llei Vinculant que garantia un sistema representatiu amb separació de poders, limitant els possibles abusos dels caps. Aquest sistema hauria pogut continuar si l’arribada dels europeus no l’hagués desestabilitzat, imposant un sistema de poder vertical al de cooperació.

"L’establiment de caps permanents en una societat (reis o similars) allibera a aquests de l’obligació de distribuir els seus propis recursos."

El pas següent al tribal en algunes societats és que el creixement demogràfic tendeix a esgotar la caça disponible en el territori propi i es fa necessari anar-la a buscar en espais més allunyats, entrant en conflicte amb altres grups. Les onades de nòmades pastors que s’estengueren cap a Roma i fins el nord d’Àfrica des del nord i est d’Europa i l’oest d’Àsia, des dels temps de l’Imperi Romà fins el s. XV amb Tamerlà, en són una mostra. La guerra i les expedicions requereixen organitzacions més jeràrquiques. L’establiment de caps permanents en una societat (reis o similars) allibera a aquests de l’obligació de distribuir els seus propis recursos. Amb l’evolució cap al sedentarisme, el cap es converteix en receptor de reserves d’aliments en un magatzem central, que es redistribuiran quan sigui necessari. Això s’associa a la formació d’Estats que cobren tributs amb els que finançar obres públiques i exèrcits, conservant aspectes redistributius.

El pas de caçadors-recol·lectors a agricultors-ramaders no fou fruit d’un moment “eureka” sinó resultat d’un llarg procés en diferents regions del món (Mesopotàmia, Turquia, vall de l’Indo, Xina i diversos llocs d’Amèrica). Els caçadors-recol·lectors segurament van començar a canviar el comportament de les seves preses i a afavorir les seves plantes preferides eliminant la competència i disseminant-les (coses que fan també no poques espècies d’animals), sense deixar de caçar i recol·lectar. Colin Tudge (2000) creu que es pot parlar de proto-grangers des de fa 40.000 anys, encara que l’activitat agro-ramadera no aparegui en les restes arqueològiques fins fa 10.000 anys. Això explicaria l’expansió, en fase rudimentària i a temps parcial, d’aquesta activitat a llocs molt distants. La jardineria i l’horticultura no devien presentar greus complicacions, però llaurar la terra era una feina dura que probablement no es va fer de bona gana. D’entrada, és possible, i els estudis arqueològics ho confirmen, que els caçadors-recol·lectors tinguessin dietes més variades i riques, mentre que els agro-ramaders no sols treballaven més sinó que menjaven poc variat i agafaven malalties del bestiar, la brutícia i els fongs que infectaven les collites emmagatzemades. Recorda Tudge que, a la Bíblia, Abel, el pastor, era el bo i Caïm, l’agricultor, el dolent. Déu acull les ofrenes d’Abel però no li agraden les de Caïm. Caïm llaura la terra i ho canvia tot, mentre que Abel genera bells herbeis. Era Déu ecologista? Ja sabem que el conflicte acaba malament per Abel.

També sabem que la ramaderia d’ara no té res a veure amb els pastors i pastores arcadians. A Egipte, els que llauraven eren esclaus i a les Arcàdies dels pintors i poetes sempre hi ha pastors i pastores entretinguts fent música o estimant-se i no llauradors amb bous i arades. El conflicte pastors-pagesos perdura al llarg de la història perquè el pastor ocupa l’espai movent-se i sense alterar-lo tan dràsticament com ho fa el pagès sedentari. Però a l’agricultor, o ja al proto-agricultor no li cal seguir les preses, té menjar sempre disponible i, quan li ve bé, caça sense dependre de l’abundància de preses, i per tant sense control, de manera més devastadora (tècniques cada cop més eficients), així que fa impossible la vida del caçador-recol·lector perquè extingeix les preses. Finalment, el canvi d’un estadi caçador-recol·lector a un plenament agro-ramader és un tema de cost-benefici (Harris, 1977). I la combinació (conflictiva) de pagesos i pastors permet poblacions humanes creixents, sobretot amb la industrialització de la producció agro-ramadera, que alhora contribueix molt als problemes ambientals globals.

"La vida pels primers agricultors va empitjorar, molta feina, poca salut, la necessitat de romandre a lloc quan eren atacats per veïns, més mortalitat infantil i més morts violentes en la defensa de la casa i els camps"

Harari (2014) ha donat una visió alternativa del pas cap a l’agricultura com el “frau més gran de la història”, en el que el blat, l’arròs o les patates van manipular els humans per expandir-se com espècies, fent-se cultivar de sol a sol. El blat volia sòls sense massa pedres, volia aigua, fems i adobs, protecció contra plagues, i els humans van començar a tenir problemes físics com hèrnies, vèrtebres dislocades, artritis, problemes als peus, manca de minerals i vitamines i malalties de dents i genives, i a necessitar cases: el blat els va domesticar. Diu Harari que domus vol dir casa, i que el que viu en cases no és pas el blat, són els humans. De fet, la vida pels primers agricultors va empitjorar, molta feina, poca salut, la necessitat de romandre a lloc quan eren atacats per veïns, més mortalitat infantil i més morts violentes en la defensa de la casa i els camps, però tenien més fills, molts més fills. El llibre de Harari és un best-seller, però s’ha de llegir.

El creixement demogràfic i les limitacions de recursos (terres apropiades per al conreu) empenyen els estats al colonialisme i a l’imperialisme (encara que en alguns casos la demografia s’ajusta per l’infanticidi i l’allargament de la lactància). Ja no es tracta només de ràtzies, sinó d’ocupar permanentment territoris que els eren aliens, com han fet els europeus a l’Àfrica, Amèrica i Oceania sobretot. Però no han estat els únics, ja que dins d’aquestes mateixes regions hi hagué molts exemples precedents d’imperialisme, dels que potser els més coneguts son les onades de maoris de Polinèsia a Nova Zelanda (entre el 800 i el 1300 a.C.), l’expansió dels inques des de Cusco al sud dels Andes (s. XV), la dels asteques, arribats com semi-nòmades al llac de Texcoco, on fundaren la seva capital, per després dominar (s. XIII-XV) un ample territori del Mèxic actual sobretot mitjançant imposicions tributàries, l’expansió bantu al centre i sud de l’Àfrica possiblement en el primer mil·lenni a.C., basada en el cultiu de tubercles i el domini de la siderúrgia, l’expansió de l’imperi zulu a Sud-Àfrica (desenvolupat entre el s. XVIII i el XIX), etc. Però hi hagué imperis anteriors a aquests i la pràctica de l’esclavisme dels pobles conquerits és molt antiga i es troba arreu. Els esclaus i el bestiar domesticat feien l’ingrat treball de l’agricultura.

"La població mundial, sota un sistema essencialment agrari, ha passat moltíssimes tribulacions alimentàries. La malnutrició ha estat la norma i l’alternança dels anys de producció bona o normal amb períodes, de vegades plurianuals, de producció escassa o nul·la, ha fet de la fam i les seves conseqüències un fenomen habitual en la història."

L’èxit de l’agricultura en alimentar poblacions creixents és una evidència. No obstant, la població mundial, sota un sistema essencialment agrari, ha passat moltíssimes tribulacions alimentàries. La malnutrició ha estat la norma i l’alternança dels anys de producció bona o normal amb períodes, de vegades plurianuals, de producció escassa o nul·la, ha fet de la fam i les seves conseqüències un fenomen habitual en la història. La causa principal d’aquestes oscil·lacions és, sobretot, el clima, i de vegades les plagues. En les diverses regions del món es coneixen alteracions en les precipitacions que són el què més directament afecta a les collites: els eixuts, en primer lloc, però també l’excés de precipitacions o les gelades. En una organització social en la que els excedents de la producció són retirats del camp per alimentar la població urbana i els exèrcits, una mala collita pot ser suficient per provocar una crisi alimentària.

D’altra banda, la pressió de la població pot haver contribuït a explotacions excessives dels recursos: tala de boscos per tenir terres de conreu i pastura, problemes d’erosió i de rebliment dels canals de rec amb sediments, desaparició de la fusta usada com a combustible, etc. Aquests problemes de degradació dels recursos i canvis en el clima van ser importants en la fi de les civilitzacions macedòniques i gregues i el paisatge actual encara mostra els resultats de la pèrdua de sòls, dels que ja Plató n’advertia els perills. Tanmateix, la pitjor fam del s. XIX a l’hemisferi nord sembla que fou originada per una combinació d’una forta caiguda de l’activitat solar amb l’erupció del volcà Tambora, a l’illa de Sumbawa, Indonèsia, el 1815, que provocà, amb els núvols de gasos  i partícules emesos, l’”any sense estiu” 1816, durant el qual la jove de 19 anys Mary Godwin, que es casaria amb el poeta Percy Shelley, inspirada per l’ambient tenebrós, va escriure l’immortal Frankenstein o el modern Prometeu durant la famosa estada amb Byron, Shelley i Polidori a la Villa Deodati, a Cologny, Suïssa, tocant al llac de Ginebra. Per cert que d’aquella estada d’estiu fosc també nasqué El vampir, una novel·la breu escrita per John Polidori que portava per primer cop a la literatura romàntica aquest altre fantasma que després ha omplert milers de planes i centenars de films. Byron va escriure un cèlebre poema, Darkness:

Hi hagué nevades i temperatures insòlites i J.M.W. Turner va pintar estranys capvespres del color del sofre del volcà. Mentre, molta gent moria de fam, i per les epidèmies i les revoltes que la fam va dur amb ella.

En efecte, la fam és companya constant de la història humana. Ella sola ha estat responsable de freqüents i enormes episodis de mortalitat i caos social. Per desgràcia, és freqüent que la fam i la misèria que produeix vinguin acompanyades d’epidèmies i que les guerres precedeixin o acompanyin la fam. Els quatre genets de l’Apocalipsi sovint cavalquen junts i així se’ls representa freqüentment en l’art. Les terribles imatges de la fam ens solen arribar de països on hi ha conflictes bèl·lics i sempre recordaré les del documental de Sebastiao Salgado i Wim Wenders La sal de la tierra (2014).

Buñuel havia filmat el 1933 el cèlebre documental Tierra sin pan, on mostrava la misèria, la fam, el consum d’aigua en males condicions, el paludisme, el goll i els efectes genètics (nanisme, cretinisme) de l’incest i endogàmia de Las Hurdes, un territori de 47.000 ha amb molt poca terra cultivable i llavors amb un gran retard. Els únics luxes els trobava Buñuel a les esglésies. Tanmateix, deu anys abans, Alfons XIII havia visitat a cavall la regió, acompanyat per Gregorio Marañón, però no es va notar cap millora en la situació d’abandonament del mig centenar de poblets amb 8000 habitants que es trobaven a aquell bocí del seu regne, tot i que la Memoria sanitaria escrita per Marañón donava línies d’acció molt plausibles. El film de Buñuel conté algunes manipulacions efectistes, com va fer també a Los olvidados (1950), situada en un barri perifèric de Mèxic, i causà moltes prohibicions i protestes (del propi Marañón també), però fou una denúncia efectiva.

D’altra banda, la situació de Las Hurdes feia segles que s’arrossegava, ja n’havia parlat Lope de Vega a Las Batuecas del Duque de Alba (1633) i altres abans, i podria ser el resultat d’un cas extrem de feudalisme en una zona molt aïllada i de sòls àcids pobres i afectada de malalties que augmentaven l’isolament, com el ja esmentat paludisme i el tifus recurrent. La gent cultivava franges estretes vora el riu amb sòls carretejats des de parts altes de les muntanyes, que les riuades s’enduien o que perdien els nutrients, que no es podien reposar per manca d’adobs. I és cert que no s’hi feia pa, ni tan sols tenien arades, ni s’hi coneixia la quinina. L’any passat s’estrenà un notable film d’animació de Salvador Simó que relata la historia de la filmació del documental (Buñuel en el laberinto de las tortugas), basat en un còmic, que ha guanyat un Goya.

Però tornem al tema general. Sobre el tema de la fam és indispensable el documentadíssim llibre de l’historiador Josep M. Salrach (2009) en el que m’he basat per aquesta part de l’article. Llegint-lo, hom s’adona, corprès, de la constància d’aquest fenomen de la fam al llarg de la història i de les tragèdies terribles que ha generat, moltes d’elles gairebé ignorades per la resta de la Humanitat. Hi ha casos en què la fam s’ha estès per regions immenses. Diu Salrach:

Sobre les causes de la fam, crec que és molt il·lustratiu aquest paràgraf:

"Els ecòlegs parlem de la capacitat de càrrega (K) d’un ecosistema per una espècie com el nombre màxim d’individus de l’espècie que hi poden viure amb els recursos presents."

L’autor explica que les fams es produïen quan la demografia s’acostava als límits de la capacitat productiva del sistema. Els ecòlegs parlem de la capacitat de càrrega (K) d’un ecosistema per una espècie com el nombre màxim d’individus de l’espècie que hi poden viure amb els recursos presents. En el cas dels humans, aquest valor K s’ha incrementat en cada ecosistema quan s’han introduït noves tecnologies que permeten obtenir més rendiment en pes, varietat i qualitat d’aliments. Aquesta és justament la raó de que les prediccions de Malthus no s’hagin complert mai de manera global i que, de fet, en el darrer segle, els episodis de fam al món hagin disminuït molt. No han desaparegut, ja que n’hi segueixen havent en països amb economies fallides en els que caldria una reestructuració a fons del sistema productiu i de l’organització social, i n’hi han associats a trasbalsos com ara guerres o catàstrofes naturals.

L’escalfament global és una amenaça molt greu perquè, encara que hi hagi un procés adaptatiu de l’agricultura al canvi gradual, sabem que també hi ha una intensificació i un augment de la freqüència d’episodis “extraordinaris” i, com diu Salrach, a això és molt difícil que els pagesos s’hi puguin adaptar. Difícil, però no impossible, ja que encara que sigui molt problemàtic lluitar contra episodis de clima extrem les tendències mitjanes son més fàcils d’endevinar. A casa nostra, empreses com Torres ja fa força anys que van començar a adquirir terres pel cultiu de la vinya en llocs més alts que fins fa poc semblaven no idonis per aquest conreu.

Hi ha famosos episodis de fam deguts a causes biològiques, com la provocada a Irlanda per una infecció de la patata per un protist, Phytophtora infestans, 1845-1849, procedent de Mèxic a través d’Estats Units, que hi provocà un milió de morts i un altre milió d’exiliats. Però la causa del desastre no fou només biològica: va tenir molt a veure amb les lleis que impedien als catòlics irlandesos (el 80% de la població) ser propietaris de terres, les quals pertanyien a la minoria anglesa protestant, en bona part resident a Anglaterra. Els irlandesos la tenien en lloguer i tributaven als propietaris. La patata havia esdevingut un monocultiu, en terres marginals, d’una sola varietat que mantenia la població pobra, mentre que les terres millors servien de pastura per produir carn per Anglaterra. Hi havia menjar, però la població irlandesa no el podia comprar. El govern britànic va fer una gestió nefasta de la crisi. Els líders de les protestes foren engarjolats i es sembrà la llavor del conflicte irlandès-britànic. D’això en parla Van Diemen‘s land, la cançó d’U2, recordant la deportació de John Boyle O’Reilly a la terra de Van Diemen, antic nom de Tasmània, on hi havia un penal. Un Lord Halifax, avantpassat del que anys després va fer un trist paper com ambaixador a Washington promovent la política de pacificació amb Hitler abans de l’esclat de la II Guerra Mundial, fou dels que es negaren a ajudar els irlandesos que morien de fam.

Aquest exemple d’Irlanda ens parla de que problemes ambientals (climàtics o biològics) actuen sobre la societat amb més o menys força segons el grau d’exposició i la capacitat de resposta (és a dir, segons la vulnerabilitat), i que aquests factors no son només ecològics i geogràfics sinó en gran mesura socials.

Avui, un problema associat al de la producció alimentària és que la industrialització de l’agricultura i la ramaderia: a) ha posat massa poder en mans d’unes corporacions com Monsanto, Nestlé, etc., tan grans que són molt difícils de controlar pels governs i han esdevingut oligopolis; b) aquesta industrialització s’ha fet amb uns impactes ambientals enormes, d’abast planetari, com és una fertilització excessiva de terres i aigües amb òxids de nitrogen, una pèrdua constant de fòsfor que es sedimenta en els fons oceànics, la desforestació per fer nous cultius o pastures, la dispersió de plaguicides i altres compostos químics nous pels organismes i sovint nocius, l’arribada a les aigües fluvials d’antibiòtics i hormones emprats en granges de cria de bestiar, la contaminació de les aigües freàtiques per purins, les emissions de gasos hivernacle, etc.

El sistema productiu global

De fet, el Sistema Productiu Global (SPG, segueixo en aquest apartat Nyström et al, 2019) ha evolucionat els darrers anys cap a generar uns productes de biomassa (aliments, combustible, fibres) amb una diversitat relativament baixa (30 espècies constitueixen més del 80% dels productes alimentaris, porcs i gallines son el 40 i 34% respectivament de la producció de carn). Aquest SPG ha alterat ja més del 75% dels hàbitats terrestres i més del 90% de les pesqueres estan sobreexplotades, així que es pot dir que inclou pràcticament tota la biosfera. Per fer front a la demanda, els sistemes es simplifiquen (Margalef havia advertit ja fa unes dècades que la pèrdua de diversitat era conseqüència inevitable de l’explotació) i s’intensifica el seu funcionament mitjançant energia, adobs i plaguicides, antibiòtics i hormones i tecnologia. A més, les connexions dins el SPG han dut a la fusió progressiva de mercats, de manera que els nous conreus els darrers anys estan dirigits a l’exportació: ja són prop d’una quarta part del total els que tenen aquest objectiu i, en el cas dels mars, és més del 35% de la pesca la que va al comerç internacional. Conreus com la soja o l’oli de palma, destinats a Europa, EEUU i la Xina, son causa principal de desforestació als tròpics.

"Les grans corporacions controlen els terrenys, els mercats, els magatzems, les xarxes de processament i distribució de quasi tot el Sistema Productiu Global. Això fa que s’homogeneïtzin les varietats, és a dir la genètica dels conreus."

Les grans corporacions controlen els terrenys, els mercats, els magatzems, les xarxes de processament i distribució de quasi tot el SPG. Això fa que s’homogeneïtzin les varietats, és a dir la genètica dels conreus. Nyström et al. han observat que els processos industrials que supleixen el funcionament natural dels ecosistemes (adobs en lloc de reciclatge dels nutrients, etc.) produeixen erosió, pèrdues de fertilitat, de pol·linitzadors, de qualitat de l’aigua, etc., i que això pot afectar a la resiliència i facilitar canvis sobtats en els sistemes social, ecològic i socio-ecològic. La pèrdua de resiliència es deu a que la xarxa de connexions s’ha simplificat, perdent part de la seva estructura modular. Se sap que, en sistemes complexos, les xarxes amb nodes de comportaments diversos i que estan poc connectats tenen respostes sistèmiques graduals, mentre que en les xarxes de nodes homogenis i molt connectats les pertorbacions es propaguen per tota la xarxa. Els autors posen l’exemple de la crisi financera, iniciada en uns pocs bancs (cas de Lehman Brothers) molt lligats entre ells i després escampada arreu.

El SPG està exposat a fluctuacions sobtades dels preus de combustibles, adobs i tecnologia, a canvis d’hàbits de consum (dietes), a canvis en regulacions sobre l’energia i sobre les exportacions (com ara guerres comercials) i a moviments especulatius sobre els productes alimentaris. En aquest context globalment connectat, xocs que podrien haver-se contingut a nivell local s’estenen de manera ràpida i son de mal prevenir. Per tant, homogeneïtzació i alta connectivitat impliquen, d’una banda, que un problema local es pugui resoldre amb recursos de fora, així que es redueix la incertesa local, però d’altra banda que el sistema globalment esdevé més fràgil. L’increment de la demanda (per augment demogràfic i per major consum) i l’escalfament climàtic augmenten els riscos d’aquesta fragilitat o vulnerabilitat. Les solucions que proposa l’article es basen en els següents punts: redirigir el finançament (les inversions i els crèdits) i les assegurances per afavorir les activitats sostenibles i castigar les insostenibles; assegurar la transparència radical (vol dir aplicar mesures de control i regulacions dels productes pel què fa a les condicions de treball de sanitat-higiene, d’etiquetat i de relacions corporatives, de manera que el consumidor tingui informació sobre tot plegat en escollir el què compra); i empènyer les corporacions cap a la sostenibilitat, amb el suport de científics en la recerca de noves solucions.

"L’increment de la demanda (per augment demogràfic i per major consum) i l’escalfament climàtic augmenten els riscos de la fragilitat o vulnerabilitat del Sistema Productiu Global."

Bayley-Serres et al (2019), en el mateix número de Nature, s’ocupen de les possibles noves estratègies per passar de la Revolució Verda (ús de varietats super-productives) iniciada els 1960s i dels inicis de l’enginyeria genètica dels 1980s (orientada sobretot a l’increment de resistència a plagues) a una Revolució post-Verda que pugui satisfer la demanda en un entorn climàtic més variable i difícil, tot reduint l’impacte sobre el medi. Caldran noves varietats de cultiu per alleujar aquests problemes i caldrà avançar en l’optimització de la fotosíntesi i de l’ús de l’aigua i els nutrients, potser modificant la densitat estomàtica, generant per enginyeria genètica noves simbiosis amb fixadors de nitrogen, estimulant les relacions beneficioses planta-microbioma, la protecció davant de malalties noves o re-emergents, la producció de carn sintètica, etc. La primera frase de l’article adverteix que “l’actual trajectòria dels rendiments dels conreus és insuficient per nodrir la població prevista pel 2050” (altre cop l’espectre de Malthus del que parlava abans) i que les condicions ambientals empitjoraran, així que caldrà treballar de valent.

A casa nostra, per sort, avui no hi ha insuficiències de producció i abastiment, i cal celebrar iniciatives molt lloables, com el Banc dels Aliments, per atendre urgències. En canvi, és precís continuar lluitant contra males pràctiques en la producció (com l’abús d’hormones i antibiòtics o de certs plaguicides) i en el consum (que generen molts problemes de salut).

Referències