L’activitat humana dedica més fòsfor a produir peix del que n’obté amb la pesca
El balanç entre el fòsfor dedicat a la producció de peix i marisc (necessari pel seu creixement i el del seu esquelet i closca) i el que n'obtenim de la pesca està desequilibrat. Per revertir-ho, l'aqüicultura ha d'augmentar l'eficiència mitjana de l'ús de fòsfor del 20% actual fins al 48% l'any 2050.
Aquesta és la principal conclusió de l’estudi The shift of phosphorus transfers in global fisheries and aquaculture, publicat a la revista científica Nature Communications, i en què han intervingut Josep Peñuelas, investigador del CSIC al CREAF, i Jordi Sardans, investigador del CREAF. El ràpid augment de la producció mundial de peix ha alterat el consum d’aquest mineral, que té una presència limitada al planeta i és essencial per a totes les formes de vida de la Terra.
“Es tracta d’un canvi radical en la transferència mundial del fòsfor i és un altre dels grans impactes que provoquem els humans”, explica Peñuelas, que recorda que el fòsfor dedicat a produir peix i marisc és necessari pel seu creixement i pel desenvolupament dels seus esquelets i closques. “Fins ara la pesca ens aportava fòsfor, però hem arribat al moment en què el balanç és negatiu”. Segons l’investigador, l’acció que s’hauria de posar en marxa per revertir aquesta situació passa per augmentar l’eficiència d’ús de les piscifactories. Per això, explica que “una via per tornar a l’equilibri en el flux de fòsfor requeriria que l’eficiència mitjana de l’ús d’aquest mineral per part de l’aqüicultura augmentés des del valor actual del 20% fins a almenys el 48% l’any 2050, la qual cosa suposa un gran desafiament”.
El treball publicat a Nature Communications posa en evidència que l’any 2016 es van destinar 2,04 teragrams (1 bilió de grams) de fòsfor al sector de l’aqüicultura per augmentar la producció pesquera, mentre que es van recuperar 1,10 teragrams dels sistemes aquàtics en forma d’aliments (sumant els productes aquàtics provinents de la pesca tradicional i de l’aqüicultura). També demostra que el desequilibri en l’ús i obtenció del mineral experimenta un punt crític l’any 2004, en què es produeix una davallada evident.
Fòsfor, el gran dilema
Si bé l’escassedat de fòsfor pot arribar a suposar una amenaça per a la producció mundial d’aliments, la seva aportació massiva i constant a la biosfera comporta un desequilibri. D’acord amb la investigació, l’aportació de fòsfor a la biosfera s’ha quadruplicat des de l’època preindustrial, a causa del ràpid augment de la demanda humana d’aliments. La seva distribució és molt desigual i són freqüents els excedents en terres de cultiu, aigües interiors i zones costaneres. Cal tenir en compte que l’excés de fòsfor en aigües interiors i a la costa ha sigut àmpliament reconegut com l’agent que degrada la qualitat de l’aigua, disminueix la biodiversitat, altera la dinàmica dels ecosistemes i genera zones mortes.
Avui, la mitigació i la innovació tecnològica es concentren en reciclar i gestionar els fluxos de fòsfor del sòl, els cultius i la ramaderia, a més de millorar la seva recuperació de les aigües residuals.
La producció d’aliments és la major causa de l’alliberament a gran escala de fòsfor antropogènic als ecosistemes aquàtics i a l’agricultura. En total, el 82,4% dels fertilitzants fosfatats es destinen al cultiu i a les pastures. L’elevat ús de fems i fertilitzants de fòsfor a l’agricultura fa que la meitat d’aquest mineral no sigui absorbit per les plantes i, com a conseqüència, augmenti el risc de transferència als ecosistemes aquàtics. El fòsfor aplicat a sòls cultivats mitjançant els fems del bestiar supera l’ús mundial de fertilitzants minerals de fòsfor, mentre que un terç del que arriba a l’aigua dolça prové del sector ramader. Així mateix, l’eliminació de desfets humans i l’ús de detergents també alliberen aquest mineral a les aigües interiors i costaneres.
La pesca mundial és un subsector de producció alimentària fonamental en els corrents de nutrients terrestres i aquàtics, ja que els retorna als sistemes terrestres-humans, si bé no es té en compte en els fluxos antropogènics mundials de fòsfor. L’aqüicultura –el sector de producció d’aliments que més ha crescut la darrera dècada– depèn del subministrament extern de fòsfor, mitjançant pinsos o fertilitzants que fan augmentar la productivitat dels ecosistemes aquàtics. Més del 90% de la piscicultura té lloc a Àsia, on l’eficiència d’ús de fòsfor és generalment baixa.
La situació impacta a sectors diversos afectats pel flux global de fòsfor, a escala global i que es troben en la necessitat d’haver de donar una resposta global i transversal.
Huang, Y., Ciais, P., Goll, D. S., Sardans, J., Peñuelas, J., Cresto-Aleina, F., & Zhang, H. (2020). The shift of phosphorus transfers in global fisheries and aquaculture. Nature Communications, 11(1), 1-10.