El paisatge mediterrani, la seva societat i l’emergència climàtica tenen un clar element de discòrdia que els  marcarà les properes dècades: l’aigua. Com serà el menjar del futur, el consum del futur, el turisme del futur, el bosc del futur... Totes les respostes passen pel filtre de l’aigua que tindrem disponible. Avui, que naveguem entre el 21 de març, Dia Internacional dels Boscos i el 22 de març, Dia Mundial de l’Aigua, ens hem preguntat quina relació tenen i tindran les masses forestals amb aquest recurs preuat. Com afectaran les sequeres als nostres boscos? Es poden prendre mesures per millorar la vitalitat dels arbres? Tallar alguns arbres pot fer que augmenti l’aigua als nostres embassaments?

Per respondre aquestes preguntes, en primer lloc cal tenir en compte dos conceptes que descriuen aquesta relació íntima entre bosc i aigua, els conceptes de l’aigua verda i l’aigua blava. L’aigua verda és aquella part de la precipitació que cau al bosc i que acabarà retornant a l’atmosfera a través de la mateixa vegetació. Una part de l’aigua verda és la que retorna perquè les plantes l’han interceptada i s’evapora directament des de la superfície de les fulles i els troncs. L’altra part és la que queda retinguda temporalment dins del sòl i torna a l’atmosfera fonamentalment per transpiració de la vegetació, un intercanvi de gasos necessari per mantenir l’entrada de CO₂ a les fulles i per tant la fotosíntesi. D’altra banda, l’aigua blava és la diferència entre la precipitació i l’aigua verda, i correspon a la part de la precipitació que no farà servir la vegetació i, per tant, que no torna a l’atmosfera, sinó que s’escorre per la superfície del terreny o s’infiltra en el sòl fins arribar als rius o als aqüífers.

En un context de canvi climàtic, la relació entre boscos i aigua es pot veure força alterada. Si parlem de boscos mediterranis joves i molt atapeïts, en un context de canvi climàtic amb augment de les temperatures, ens podem trobar que la demanda d’aigua per part de la vegetació sigui cada cop més alta i que els arbres entrin en una competència aferrissada per l’aigua, sobretot a l’estiu quan hi ha onades de calor. Aquesta situació pot portar els arbres a patir un estrès hídric enorme, que els debiliti o els porti a morir-se de set. Què s’hi pot fer? Per una banda, cal tenir en compte que amb el temps, de manera natural, s’anirà fent una tasca d’auto aclarida al bosc, sobreviuran els arbres més vigorosos i els altres moriran, en un procés de successió natural. No obstant, si volem amortir efectes dràstics, abruptes i indesitjats des d’un punt de vista humà, podem anticipar aquest procés, tot recorrent  a la gestió forestal. És a dir, programant i realitzant nosaltres mateixos aquesta aclarida.

S'ha demostrat que la gestió forestal sostenible, si es fa basada en criteris científics, pot ser una bona eina per mitigar la manca d'aigua en zones concretes de boscos que s’han densificat molt els darrers anys. 

La gestió forestal sostenible, si es fa basada en criteris científics, ha demostrat ser una bona eina per mitigar aquest efecte en zones concretes de boscos que s’han densificat molt els darrers anys. Si abans es rebien 10 litres d’aigua en una metre quadrat a repartir entre cinc arbres, amb una gestió adaptativa tocarà repartir-la entre tres arbres, fent disponible més aigua per cada arbre. En aquests casos, parlem d’afavorir determinades espècies més adaptades a les noves condicions climàtiques, de fer aclarides, seleccionar arbres concrets que es poden tallar per la seva mida o estructura i reduir la densitat del bosc, sempre deixant arbres en peu que es desenvoluparan millor i esdevindran més vigorosos i sans. En aquest tipus de gestió no es veu cap diferència si mirem el bosc des del cel, segueixen havent-hi capçades d’arbres que cobreixen el bosc i no deixa mai de ser un bosc funcional.

Tallar arbres per omplir pantans?

Si a aquest tàndem aigua-bosc hi sumem una tercera variable, el de les persones, es pot arribar a pensar que tallant arbres a les capçaleres dels rius arribaria més aigua als embassaments. Aquest concepte pot semblar lògic si es mira des del punt de vista conceptual, tot i així, és un canvi de paradigma complex i ple de matisos.

A nivell científic de moment s’ha constatat que l’efecte és altament variable i depenent de les característiques del bosc (espècie, pendent, tipus de sòl, etc.) i meteorològiques (tipus de pluja, temperatures màximes, radiació solar, etc.), Els resultats disponibles són sovint contradictoris en relació a com les tales afecten els fluxos d’aigua blava (bàsicament l’escorriment superficial i la infiltració) . Donat que és difícil l’experimentació a escala de conques, s’estan duent a terme estudis amb models eco-hidrològics que simulen el funcionament del bosc i els resultats ens diuen que l’aigua que quedaria disponible després de la tallada,  seria molt variable depenent de la zona, de les espècies i del context hidrogeològic de la conca. En qualsevol cas, la precipitació que cau a cada zona seria determinant per valorar la idea de tallar boscos per disposar de més aigua per consum humà. Us ho expliquem.

Catalunya àrida, Catalunya humida

A la Catalunya més àrida (de Barcelona cap al sud) hi plou tan poc que aquestes accions no tindrien efectes significatius a la quantitat d’aigua blava. Els models amb els que ha treballat el CREAF, el CTFC i la UdL deixen veure que l’aigua que quedaria disponible reduint la densitat d’arbres (les anomenades aclarides de baixa intensitat), seria automàticament aigua disponible per la resta de la vegetació (que ja pateix escassedat d’aigua) i els cabals dels rius no veurien canvis evidents.

“A la Catalunya més àrida tallar arbres o arbusts provoca una reducció momentània de l’àrea coberta per fulles d’un bosc (un indicador que rep el nom d’IAF, índex d’àrea foliar) que no té efectes a llarg termini en els cabals dels rius”.

EDUARD PLA, investigador del CREAF.

Aquest IAF és l’indicador que té més relació amb la demanda d’aigua: com més alt és, més demanda hi ha. Els estudis fets demostren que al cap de pocs mesos d’haver reduït la coberta per fulles, els arbres i arbustos que han quedat en peu, o rebroten, o produeixen fulles ràpidament per arribar a un IAF equivalent, i per tant, és un efecte que dura pocs anys si no es fan accions de manteniment. “Algunes accions per mantenir l’IAF baix seria posar ramats al bosc que mengin aquesta nova producció de verd, però s’hauria de veure com es mantenen a llarg termini i amb quins criteris”, conclou Pla. No obstant, aquestes accions no evitarien l’increment de l’IAF a les capçades dels boscos alts.

D’altra banda, a la Catalunya humida, sobretot als Pirineus, ja s’han observat reduccions de cabals produïdes per l’expansió del bosc que s’ha donat després de l’abandonament de les pastures i dels cultius. En aquest sentit, els models eco-hidrològics veuen que podria haver-hi canvis significatius en els cabals dels rius si es canviés el paisatge. Si el canvi fos radical, és a dir, substituint bosc per recuperar pastures i  transformant alguns boscos en deveses, per exemple, aquest canvis serien molt més notoris.

“Això no pot passar a curt termini, parlem de canvis profunds en el paisatge pels que no tenim el context socio-econòmic apropiat, tampoc sabem si això és el que volem per tot aquest territori, perquè deixaríem de disposar de boscos que ara també estan tenint altres funcions socials o ambientals importants”.

JOAN PINO, director del CREAF.

Ara bé, si el canvi fos més suau, centrant-se en el tipus d’espècie i densitat d’arbrat i matoll, aquest canvi, encara que menor, també podria ser significatiu, però requereix d’actuacions periòdiques que mantinguin l’estructura biofísica del bosc. A tot això cal afegir-hi que la zona mediterrània va cap a un canvi en l’estacionalitat de les pluges, amb pluges torrencials com el Glòria i sequeres molt extremes com la que estem vivint. En esdeveniments intensos de pluja, l’estructura del bosc poc hi podrà aportar atès que la major part de l’aigua no s’arriba a infiltrar, tot i que el tenir una coberta boscosa pot contribuir a controlar els fenòmens erosius i les esllavissades.

El bosc al centre de tot

La gestió dels boscos a la Catalunya del segle XXI necessita d’una visió transversal que incorpori les diverses perspectives i que doni solució als diversos reptes socials i ambientals. Necessitem boscos que serveixin per molts reptes a la vegada, boscos multifuncionals, que proveeixin una llista de serveis molt llarga i diversa, cosa que ens obliga a boscar fórmules de gestió diverses, imaginatives i adaptades a cada tipus de bosc i a cada territori. Hem de tenir clar que regular els cicles hidrològics no és la única funció que fan els boscos, i que el problema del subministrament d'aigua no es solucionarà tallant boscos.

Necessitem boscos multifuncionals, que proveeixin molts serveis. Això ens obliga a boscar fórmules de gestió diverses, imaginatives i adaptades a cada tipus de bosc i a cada territori.

Una gestió multi ús podria, per exemple, gestionar un bosc concret del territori per augmentar l’aigua blava i tenir més cabal en un rierol del Montseny a favor del tritó, com ha passat amb algunes tallades de plantacions d’avet de Douglas (una espècie forana amb grans necessitats d’aigua). També podria servir per gestionar alguns rodals per recarregar aqüífers estratègics, però sempre en actuacions concretes, quirúrgiques i planificades, tal i com hauria de plantejar-se qualsevol altre tipus de gestió.

Els estudis del CREAF i del CTFC sobretot han testejat i demostrat com la gestió en alguns boscos de Catalunya ha ajudat a tenir més aigua verda per suportar millor la sequera i les onades de calor d’una zona concreta, fent aclarides que donin un respir als boscos més atapeïts - aquells que competeixen per una aigua cada cop més escassa - o introduint pastures per reduir vegetació, disminuir l’estrès hídric, la vulnerabilitat davant dels incendis i posant en valor el sector ramader extensiu.

En altres treballs, el CREAF ha constatat com deixar a dinàmica natural boscos amb un alt valor ecològic ha ajudat a millorar el seu grau de maduresa, fent-los espais refugi de gran biodiversitat, i augmentant la seva capacitat reguladora del cicle de l’aigua i del carboni. Tot i la sequera, Catalunya no té un únic territori, ni un únic bosc ni una única necessitat i la gestió forestal haurà de ser adaptada a cada cas i sempre mirant d’incorporar les dades i l’evidència que es recull des de la ciència.