Avui es publica a Science una recerca, liderada per la Universitat de Birmingham i el CREAF, que ha disseccionat el passat i el futur de l'extinció d'ocells a escala mundial des que els humans vam entrar a l'escenari fa 130000 anys. En total es calcula que ja han desaparegut com a mínim 610 espècies, gairebé totes elles per causes humanes, i s'estima que només en els pròxims dos segles podrien extingir-se altres 1305 espècies, pràcticament el doble del que portem fins ara. Més enllà d'aquesta xifra, l'estudi alerta que les conseqüències de l'extinció són majors del que es creia, ja que quan desapareix una espècie el seu rol a l'ecosistema mor amb ella, per exemple, alguns ocells controlen les plagues menjant insectes; els ocells carronyers reciclen la matèria morta; uns altres mengen fruita i dispersen les llavors permetent que creixin més plantes i arbres i alguns són pol·linitzadors molt importants. Com més espècies amb rols diferents desapareixen, més diversitat funcional es perd. En aquest sentit, l'estudi alerta que ja s'ha perdut el 20% de diversitat funcional a escala mundial i projecta que els pròxims 200 anys pot sumar-se un 7% addicional. 

“Hem trobat que hi ha una tendència al fet que s'extingeixin espècies amb una funció única a l'ecosistema. Per exemple, l’icònic Dodo (Raphus cucullatus) dispersava les llavors de fruits grans de l’illa de Maurici que ara pocs ocells poden dispersar-ne”.

FERRAN SAYOL, investigador del CREAF i un dels autors principals de la publicació.

Un cas d'espècie clau i vulnerable a Catalunya és el trencalòs (Gypaetus barbatus), un voltor que s’alimenta d’ossos i ajuda d’aquesta manera a reciclar els nutrients, “aquesta espècie no està amenaçada a escala mundial, però sí en el nostre territori”, continua Sayol. 

Una altra de les troballes és que ja s'han erosionat un 5% dels llinatges -espècies que són diferents, però que comparteixen en els seus gens un avantpassat comú-, “això equival a esborrar 3 mil milions d'anys d'història evolutiva en uns pocs anys, és com tallar tota una branca de l'arbre de la vida”, afegeix Sayol. Alguns exemples de llinatges extints són els ocells elefant (Aepyornithiformes), que arribaven a mesurar gairebé 3 metres i vivien a Madagascar o les moas (Dinornithiformes), grans ocells herbívors que habitaven Nova Zelanda. “Si les prediccions es compleixen en el futur podria desaparèixer un altre 3% de llinatges”, destaca Sayol. Un d’ells són les espècies de la subfamília Drepanidinae o ‘ocells de la mel’ endèmics de les Hawaii que ja n’han perdut gairebé la meitat d’espècies i “són imprescindibles per pol·linitzar les flors”, alerta Sayol.  

Ferran Sayol analitzant paràmetres morfològics d'ocells al Museum für Naturkunde de Berlin. Imatge: Ferran Sayol

Les illes, un punt negre d'extinció

El 80% de les espècies que s'han extingit són insulars a causa de que no poden fugir de noves espècies exòtiques o animals domèstics, que les cacen o introdueixen noves malalties, entre d'altres motius.

Les dades demostren que la major part de les extincions es concentren a les illes. En concret, de totes les espècies que s'han extingit un 80% eren insulars i, com a conseqüència, ja s'ha perdut un 31% de diversitat funcional en aquests ecosistemes. “El futur no és molt encoratjador, ja que veiem que si no prenem mesures, 1000 espècies insulars més podrien haver-se extingit el 2224”, adverteix Sayol. Entre els motius que assenyalen és que no poden fugir de noves espècies exòtiques o animals domèstics com ara els gats, que les cacen o hi introdueixen noves malalties.

Alguns casos propers d’espècies amb un rol clau els trobem a les illes Canàries, on la xixella canària (Columba junoniae) i el colom canari de Bolle (Columba bollii) contribueixen a regenerar els boscos de laurisilva, ja que s'alimenten dels seus fruits i, a canvi, dispersen les seves llavors, “ambdues comencen a estar amenaçades a Espanya i amb la seva desaparició perdríem aquest rol”, adverteix Sayol. Per la seva banda, la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), és un ocell marí que habita les Balears i contribueix als cicles de nutrients en les aigües costaneres a través dels seus excrements, “és una espècie endèmica, que només cria a les balears i està en perill d’extinció”, afegeix Sayol. 

Millorar les estratègies de conservació

Per a dur a terme la recerca, l'equip va analitzar la pèrdua de diversitat d'ocells en tres períodes clau: des de fa 130.000 anys; des de 1500 - data on la IUCN va començar a comptabilitzar les espècies extintes i amenaçades-, i els pròxims 200 anys. Per a recol·lectar les dades més antigues, els autors van viatjar a museus de diversos països on es guarden ocells dissecats, esquelets i fòssils d'exemplars extints, de cadascuna d'aquestes espècies es van mesurar certs trets com ara la grandària de l'ala, el bec o l’alçada i, gràcies a aquesta informació, van poder deduir el seu paper, “per exemple, si tenen un bec llarg probablement són pol·linizadors”, aclareix Sayol. Amb tota aquesta informació, les dades actuals i gràcies a models matemàtics, van poder descobrir el passat i el futur de l'extinció d'ocells.

Il·lustració de Julian Hume

“Aquest treball científic ens recorda que l'actual crisi d'extinció no es limita al nombre d'espècies, sinó que la diversitat funcional i de llinatges dels ocells també es redueix”, relata Tom Matthews, investigador de la Universitat de Birmingham i primer autor de l'estudi. “Comprendre l'impacte de les extincions passades ens ajudarà a calibrar millor les conseqüències futures en els ecosistemes i, per tant, millorar les estratègies de conservació i restauració global”, finalitza.

Aquesta recerca l’han liderat la Universitat de Birmingham i el CREAF, també han participat la Universitat d’Atenes a Grècia; a Regne Unit: la Universitat de Bangor, el Museu d’Història Natural, la Universitat d’Oxford, l’Imperial College, University College London, el Centre d’Ecologia i Hidrologia i Operation Wallacea; la Universitat de Gothenburg a Suècia; l’IRD, l’Estació Biològica de la Tour du Valat i la Université de Pau et des Pays de l’Adour a França; la Universitat de les Açores i la Universitat de Lisboa a Portugal; la Universitat de Helsinki a Finlàndia, la Universitat de Copenhagen a Dinamarca; la Universitat Nicolaus Copernicus a Polònia; la Universitat de Ryukyus de Japó, la Universitat Slippery Rock University a USA.

Article de referència: Matthews, T. J., Triantis, K. A., Wayman, J. P., (...) & Sayol, F. (2024). The global loss of avian functional and phylogenetic diversity from anthropogenic extinctions. Science. DOI: 10.1126/science.adk7898.