Viure a una zona de muntanya, el repte d’aportar una resposta a mida

Les zones de muntanya pateixen problemes d’accés a un habitatge assequible, una realitat que no és pas exclusiva de les grans ciutats. La pressió que suposa el turisme agreuja la situació immobiliària, a la qual s’afegeix la necessitat de garantir serveis, educació, salut, transport públic i mobilitat i connexió a Internet, entre d’altres. En aquest context de dràstic canvi sòcio-econòmic, des de la xarxa europea de centres de recerca especialitzats en muntanya NEMOR s’estan recollint dades i experiències sobre bones pràctiques d’habitatge de muntanya a Europa, per aportar informació de primera mà útil per a l’acció política. L'enquesta es pot contestar fins el 31 de maig 2025. 

L’objectiu d’aquesta acció és identificar models i estratègies que hagin funcionat en contextos similars, a més de polítiques públiques que es puguin replicar i ampliar en altres contextos.  Les bones pràctiques poden incloure àmbits com ara la disponibilitat de sòl i les polítiques de preu, l’habitatge social, el finançament, les aliances públic-privades, la planificació urbana, l’habitatge d’emergència o la integració de col·lectius desfavorits, entre d’altres.   

La profunda transformació que experimenten les zones de muntanya des de la dècada de 1980 està en l’origen de la crisi de l’habitatge, segons argumenten Stefan Kordel i Matthias Naumann a l’article científic ‘The rural housing crisis: analytical dimensions and emblematic issues’. En una línia similar, Michael Mießner i Matthias Naumann et al. (2024) assenyalen al llibre ‘Utopies rurals’ que la literatura recent posa el focus en la creixent competència entre l’ús turístic dels paisatges rurals i la necessitat d’habitatge permanent.

Aquest fenomen s’inscriu en un context més ampli en què les regions de muntanya europees encaren reptes específics, com ara el despoblament progressiu des de fa dècades i el conseqüent abandonament i envelliment de les cases. La realitat provoca un cercle viciós: la desocupació residencial esdevé un símbol visible del declivi social i econòmic, la qual cosa redueix encara més l’atractiu per a nous residents.   

Alhora, la proliferació de segones residències i habitatges d’ús turístic en moltes zones de muntanya europees té conseqüències significatives, com ara tensions al sector immobiliari, increment dels preus, manca de disponibilitat per als residents habituals i una forta estacionalitat demogràfica. Val a dir, però, que també suposen un impuls econòmic vinculat al turisme.  

Aquestes tensions conformen un escenari complex, en què les zones de muntanya han de fer front a reptes que exigeixen respostes a mida. Davant d’aquesta realitat, esdevé fonamental identificar, analitzar i compartir bones pràctiques d’accés a l’habitatge en contextos de muntanya.  

Entenem l’accés a l’habitatge com la capacitat d’accedir a un lloc on viure dignament, adequat en qualitat i ubicació i a un preu que no comprometi la cobertura d’altres necessitats bàsiques de la vida quotidiana, ni posi en risc el ple exercici dels drets humans fonamentals. Aquesta visió posa al centre el dret a viure amb dignitat al territori, reforçant la idea que l’habitatge no és només una infraestructura, sinó una condició essencial per al desenvolupament personal, la cohesió social i la sostenibilitat futura de les zones de muntanya.