Nou llibre de Josep Vigo: Geografia particular. Llocs, paisatges ... mirades

Pels naturalistes, i amants de la natura en general, és una molt bona notícia l’aparició d’un nou llibre de Josep Vigo, Geografia particular. Llocs, paisatges... mirades (Pagès Editors).

En Josep és catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona. El 1966 va rebre el Premi Pius Font i Quer de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha rebut també la medalla d'argent de l'Organization for the Phyto-Taxonomic Investigation of the Mediterranean Area (OPTIMA), el 1993 la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya i el 2010 el premi Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, per la seva llarga i continuada dedicació al coneixement i la valoració de la biodiversitat vegetal de Catalunya. L’Ajuntament de Ribes de Freser li ha atorgat el títol de fill predilecte. És el més il·lustre dels botànics catalans vius. Primer autor de la Flora manual dels Països Catalans, feta amb Ramon Masalles, Josep M. Ninot i Oriol de Bolòs i autor, amb Oriol de Bolòs, de la Flora dels Països Catalans en quatre volums (1984-2001), obres que posaren el coneixement florístic a un nivell comparable al dels països més avançats, en Josep també treballà en diversos fulls del Mapa de vegetació de Catalunya i en l’Atlas corològic de la flora dels Països Catalans. Ha publicat treballs importants sobre les pastures prepirinenques i sobre els boscos de coníferes calcícoles dels Pirineus orientals. El 1976 ens donà un llibre extraordinari, L’alta muntanya catalana: flora i vegetació, un dels millors llibres, si no el millor, que s’han publicat sobre aquests temes a Catalunya, revisat i reeditat el 2008. Allà ja es veia que en Josep no és sols un gran naturalista sinó també un escriptor excel·lent.

Després va publicar El poblament vegetal de la Vall de Ribes: Les comunitats vegetals i el paisatge, i posteriorment Les comunitats vegetals, descripció i classificació (2005), publicat per la Universitat de Barcelona. Ha estat l’impulsor de la creació d’un banc de dades de la flora catalana. El 1978 fou escollit membre de l’IEC, on ha dirigit el projecte  Flora i cartografia de les plantes i la vegetació i l’ ORCA (Organització per a la Cartografia de les Plantes Vasculars al Països Catalans). Ha estat l’ànima del Grup de Recerca de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació de la Universitat de Barcelona. Fins al 2004, fou director del Centre de Recerca de Biodiversitat Vegetal de la Universitat de Barcelona. També ha estat impulsor i responsable científic del projecte, encarregat per la Generalitat de Catalunya, d’adaptació i cartografia dels hàbitats CORINE de la UE al territori català, els resultats del qual han estat un Manual dels Hàbitats de Catalunya en vuit volums i la Cartografia dels Hàbitats a Catalunya i els fulls a 1:50.000 de tot el territori (amb autors diversos).

Les seves línies de treball, tal com ell mateix les ha descrit, s’emmarquen bàsicament en la geobotànica, és a dir, en la intersecció entre territori i plantes, i s’hi han de considerar diverses disciplines: la corologia (distribució de les plantes en la superfície terrestre), els factors elementals que les condicionen (ambients, hàbitats…), la fitocenologia (comunitats i sistemes naturals en què s’insereixen) i la fitotopografia (mosaic que aquests sistemes formen com a constructors d’un paisatge).

En una recent entrevista que li van fer a la revista Brolla, a la pregunta “De tota una vida dedicada a la botànica, què li ha proporcionat una satisfacció més gran?” va respondre el següent: “Puc assenyalar tres aspectes per a mi importants. En primer lloc, el contacte amb la natura i el treball de camp, no sempre planers ni expeditius, m’han estat extremament complaents i gratificants i m’han deixat alguns records inesborrables. En segon lloc, la sensació, o de vegades la certesa, que la meva feina ha estat, si més no parcialment, útil a nivell científic o social, m’ha compensat amb escreix l’esforç que hi he esmerçat i els maldecaps que de vegades m’ha comportat. I en darrer terme, la meva dedicació a l’ensenyament, com a desvetllador o potenciador de les qualitats i els interessos dels universitaris, ha estat per a mi una font de grans satisfaccions.” És per tant un naturalista de vocació, un home modest que se sent servidor públic i un mestre ben disposat.

En Josep Vigo no està enamorat només de les plantes i dels paisatges. També ho està dels mots i de la nostra llengua. I aquest nou llibre, que no és un llibre científic sinó un reeixit intent de transmetre’ns impressions, emocions i records que han conformat les seva relació amb la natura, n’és una mostra magnífica, tant en la prosa, rica i precisa, com en alguns poemes seus que ha inclòs. No us avorrireu llegint-lo, perquè és literàriament captivador i ple de reflexions on hi trobem l’exaltació de la immersió en solitari en la natura, el perquè de la seva passió pel treball de camp, la fascinació, adquirida ja de ben petit com explica en el meravellós primer capítol, per plantes, animals i aspectes culturals associats. En el llibre es manifesta reiteradament també la seva indignació per l’empobriment de la biodiversitat, que s’accelera, la seva tristesa pel fet que els joves d’avui en massa casos ja no podran contemplar el que tant el meravellà a ell. De vegades, adopta un punt de vista filosòfic, tenyit ben sovint d’un agut sentit de l’humor. Hi ha tocs de nostàlgia, però predomina el record dels molts moments de gaudi viscuts caminant, molt sovint en solitari, per les nostres muntanyes del Pirineu i el Prepirineu, pel Garraf, pels Monegres, per Creta..., i descobrint la glòria dels rosers silvestres, la floració sobtada en terres àrides, la joia de la primavera en el blau de les gencianes. Veureu que descriu allò que de vegades també heu experimentat, però ho fa amb tanta bellesa que segurament sentireu, com m’ha passat a mi, una mica d’enveja i un molt d’admiració per la seva capacitat d’expressar per escrit aquestes maneres en que la natura ens corprèn i ens desperta sentiments de veneració. Veneració que, justament, tant ens convé de fomentar en aquests temps en que la nostra capacitat de transformació del medi i una evolució tecnològica que se’ns escapa de les mans ens estan convertint en destructors de la riquesa de la vida en aquest fantàstic i tan menut recó de l’univers i, potser, en sicaris a la caça del nostre propi futur.