Oriol Lapiedra, un apassionat de la natura a qui les oportunitats enxampen pencant

Oportunitat és una de les paraules que esquitxen constantment el discurs de l’investigador del CREAF Oriol Lapiedra: quan parla del seu primer treball de camp per estudiar la conservació d'un ocell amenaçat a Lleida (treballant al Departament de Fisiologia Animal de la Universitat de Barcelona), quan recorda el seu doctorat al CREAF amb l’investigador Daniel Sol Rueda i quan explica com a continuació va iniciar un període de 5 anys a la Universitat de Harvard, a partir d’haver contactat en un congrés amb els biòlegs evolutius Jonathan Losos i Jason J. Kolbe. Segueix parlant d’oportunitat quan explica el seu retorn a Europa i al CREAF com a investigador post doctoral, per crear el seu propi laboratori, i també quan detalla la seva designació 2 cops com a National Geographic Explorer arran de la seva recerca amb llangardaixos Anolis. Fins i tot parla d’oportunitat en rememorar estades al Pirineu de petit i en família, unes vacances que li servien per seguir observant ocells. I tot escoltant-lo, una es qüestiona si resulta que està davant d’un apassionat a qui les oportunitats enxampen pencant.

Plantes, minerals i dinosaures van ser part de la seva fascinació infantil per la natura, fins que es va endinsar en els ocells. "Els ocells van esdevenir un refugi, sempre els tenia al cap i eren el meu món", recorda. "Viatjant en cotxe sempre em feia una llista mental d'ocells. Sempre els estava escoltant: si no m'interessaven les converses o si feia alguna tasca mecànica". La influència d’uns avis propietaris d’una ocelleria sembla un bon inici del conte d’un nen captivat per les aus, que en guardava els sons a la memòria... Però la faula té una dosi de fantasia, perquè el propi Lapiedra reconeix que dedicar la seva tesi doctoral a investigar la conducta dels ocells no és ben bé resultat d’un llegat familiar.

"El curt termini i la manca d'estabilitat són tan habituals avui en recerca, que massa sovint pensem més en la productivitat que en fer ciència rellevant, que vol dir respondre preguntes rellevants"

“El meu doctorat va girar al voltant del paper del comportament animal en l'evolució. Vam identificar patrons evolutius de més de 300 espècies de coloms, un tema que em va captivar però faltava una resposta crucial: Les diferències en el comportament poden implicar una selecció natural? Dit d’una altra manera: la selecció natural actua sobre el comportament? Per exemple, en llargs períodes de sequera només sobreviuen els pinsans de les Galápagos amb becs més grans i forts per trencar llavors endurides”. Al laboratori on va fer la tesi es va focalitzar a contestar preguntes i reptes en una etapa d’aprenentatge profund: “vaig aprendre coses que mai hauria pensat que tractaria, com ara mètodes filogenètics, treball amb dades... i vaig pencar molt”.

Quan un article et canvia la vida

El treball de camp va ser l’espurna que el va vincular amb la recerca i, a continuació, llegir articles científics i intentar identificar problemes. Justament, llegir un article sobre llangardaixos Anolis li va canviar la vida profundament l’any 2012: no només va marcar l’inici del seu treball científic amb sauris deixant de banda les aus, sinó que va obrir la porta a 5 anys de col·laboració amb els seus autors –els investigadors Jonathan Losos i Jason J Kolbe– a la Universitat de Harvard. “Els vaig contactar, els vaig conèixer en un congrés als Estats Units i van tenir el detall de contestar-me i reunir-se amb mi”, explica. “Va ser una decisió molt meditada i gens impulsiva i va esdevenir una d’aquelles situacions en què rebre resposta d’un correu electrònic em va canviar la vida”.

"Em considero naturalista, és a dir, les coses m'han anat bé quan he observat la natura i m'he demanat el per què de determinats patrons"

El recent doctorat Oriol Lapiedra seguia tenint pendent contestar si la selecció natural actua sobre el comportament. Però havia de canviar d’animal: amb ocells era impossible i no volia treballar amb peixos. Losos i Kolbe utilitzaven petites illes de les Bahames com a càpsules de petri, on introduïen poblacions de llangardaixos Anolis per observar el seu comportament sota diferents condicions. La fascinació va ser tal, que des de llavors els moviments sincopats propis dels llangardaixos de sang freda centren la vida científica de Lapiedra.

“Es parla molt sobre personalitat animal, jo prefereixo parlar de variació individual del comportament: el primer repte és com trobem comportaments en llibertat amb garantia que són ecològicament rellevants i, el segon, com avaluem el comportament”. I apunta el que sembla una declaració d’intencions i una auto definició: “em considero naturalista, és a dir, les coses m’han anat bé quan he observat la natura i m’he demanat per què s’observen determinats patrons”.

Investigar als EEUU

Va treballar gairebé 5 anys a la Universitat de Harvard, finançats primer mitjançant un premi a la seva tesi doctoral i, a continuació, beques (com la seva primera National Geographic Explorer) i contractes laborals estables. "Al laboratori de Jonathan Losos hi vaig arribar amb molta empenta i, si bé els primers 6 mesos me'ls vaig finançar amb un premi, ràpidament vaig obtenir estabilitat". La col·laboració es va cloure amb la publicació a la revista Science de l’article Predator-driven natural selection on risk-taking behavior in anole lizards.  

“A partir de la feina feta i els resultats obtinguts es va tancar un cicle científic, un abans i un després en la carrera científica”, afirma amb absoluta naturalitat. I afegeix: “de fet, el dia que es va publicar el treball, va néixer la meva primera filla. I tornar a Europa va ser una decisió lligada al convenciment que ja havia demostrat el que calia: començar una recerca de zero, desvinculada de la meva tesi, amb tota la implicació personal que va suposar per tenir pocs recursos...”. Una beca permetia que la família pogués tornar a Europa, amb el benentès que una de les prioritats també era la reubicació professional de la seva parella, una científica investigadora principal que va guanyar una plaça a Catalunya. Si bé Lausanne, a Suïssa, era una opció, finalment Lapiedra va decidir tornar al CREAF: “s’està constituint com un centre de recerca europeu de referència en ecologia. Té molt bons investigadors i investigadores en canvi global, invasions biològiques i urbanització, aspectes que m’interessen molt”, argumenta.

Pensar en gran

La principal ensenyança que Lapiedra obté dels Estats Units és canviar la manera de pensar, ser capaç de plantejar els projectes amb abast i sense limitacions d’entrada. I, de retruc, un reforç sòlid i persistent sobre la necessària diversitat de les persones integrants de grups de recerca, sobretot de gènere però també d’edat, nacionalitat i habilitats. “Una de les coses més importants que m’enduc dels Estats Units és un canvi de mentalitat per aprendre a pensar en gran. Primer pensar amb ambició en les preguntes a contestar i, a continuació, tenir en compte les limitacions... però mai a l'inrevés”. I, com que anomena sense embuts la precarietat del sistema científic, a continuació afirma que “el curt termini i la manca d'estabilitat són tan habituals avui a la recerca, que massa sovint pensem més en la productivitat que en fer ciència rellevant, que vol dir respondre preguntes rellevants”. 

"Si un grup de recerca es composa de perfils d'homes de raça blanca com ha sigut tradicionalment... això no és innovació, és més del mateix"

Al seu discurs la necessitat de diversificar els equips és gairebé un mantra i, quan li pregunto a què fa referència, ho té clar: en primer lloc, gènere. I, a continuació, defensa una heterogènia experiència professional, formació, edat, nacionalitat... “Jo estudio la variació individual en el comportament i detecto que la diversitat de perfils beneficia les poblacions, per les seves diferents maneres de fer davant de depredadors. És la diversitat el que els permet tirar endavant”. I explica que presta especial atenció a la internacionalització i, per això, al seu equip avui compta amb persones de Polònia, els Estats Units i Grècia, entre d’altres. “Diferents cultures al laboratori són maneres complementàries de plantejar problemes i trobar solucions, ho tinc claríssim”, afirma, alhora que lamenta que a Europa no hagin arribat encara a la universitat i a la recerca les segones generacions de famílies immigrades. “Si el grup de recerca es composa d'homes de raça blanca com ha sigut tradicionalment... això no és innovació, és més del mateix”.

"Diferents cultures al laboratori són maneres complementàries de plantejar problemes i trobar solucions, ho tinc claríssim"

Els desafortunats exemples de diferència d’oportunitats entre científiques i científics, les micro agressions quotidianes i la necessària resiliència per part de les dones en ciència formen part també d’una realitat que el preocupa i que ha observat tant als Estats Units com a Europa.

"La recerca ha de servir per respondre preguntes, no per publicar"

En paral·lel a la preocupació sobre gènere sobrevola un pensament sobre com funciona la ciència: “Malauradament, el sistema científic ens força molt a publicar, sobretot a investigadors i investigadores joves, i això no és ni bo ni dolent però no ajuda quan fa perdre el focus i treu temps per plantejar-se preguntes grans. I la recerca ha de servir per contestar preguntes, no per publicar”. I un agraïment a les persones de referència que l’han acompanyat. Altre cop, les oportunitats. “He tingut la sort de tenir a prop persones de referència que m’han ajudat a orientar-me, a contestar preguntes més que no pas a publicar articles”.