A quines fonts hi creixen més molses?

Els briòfits són les plantes més simples: els manquen teixits vasculars per transportar aigua i nutrients, no tenen arrels ni generen lignina per fer estructures dures com la fusta. En el llenguatge corrent se’ls coneix com a molses, les quals juntament amb els antocerotes i les hepàtiques conformen tot el llinatge dels briòfits. Aquests vegetals són molt sensibles a les condicions ambientals i la seva presència en un hàbitat està definida pel clima i el substrat en el que s’estableixen. Aquesta alta sensibilitat fa que, com els líquens, els briòfits (a partir d’ara també ‘molses’, assumint-los com a sinònims) s’utilitzin habitualment com a bioindicadors de la contaminació de l’aire i el medi on viuen. Per això, un equip de voluntaris i voluntàries han publicat un estudi al Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN).

“Les fonts són un bon lloc per estudiar les comunitats de molses. Actuen com a illes refugi ja que creen unes condicions marcadament diferents de les que les envolten, amb aigua més o menys contínua durant tot l’any”, explica en Miquel Bes, autor principal de l’estudi, el qual va començar com a treball final de carrera.

El fet que les fonts estiguin força ben repartides per tot Catalunya fa que reflecteixin bé els diferents climes i litologies del país, i per tant són un lloc idoni per estudiar els briòfits. Per això, l’equip de naturalistes ha analitzat prop de 200 fonts situades a la Serralada Litoral, el Montseny i Guilleries, el Lluçanès, i la Garrotxa. “Hem escollit només aquelles fonts de les que, en el moment de visitar-les, en brollava aigua i que no tenien un broc d’aixeta que en regulés el cabal. D’aquesta manera ens asseguràvem que en aquella deu hi ha humitat més o menys constant durant tot l’any”, comenta en Ferran Sayol, coautor i investigador del CREAF.

La Garrotxa, la zona més plujosa, és on s’han trobat més espècies

I és que les molses necessiten força aigua i humitat per poder viure. Així ho confirma l’estudi, que ha trobat que els llocs amb una precipitació anual més elevada és on hi ha més espècies de briòfits. “A la gran majoria de les fonts hem trobat una riquesa d’espècies més aviat baixa, d’entre 1 i 3 molses per font. La Garrotxa, el lloc més plujós, és on de mitjana n’hem trobat més, fins a quatre espècies per font. En canvi, a la Serralada Litoral, més eixuta, només  en trobàvem dues de mitjana”, explica el també autor i investigador del CREAF Guillem Bagaria.

L’equip creu que per explicar aquesta riquesa baixa, en el futur s’haurien de mirar també altres variables. “Pot ser que les fonts formades per construccions més complexes com abeuradors, varietat de materials, pedres amb esquerdes... creïn més diversitat de microhàbitats que afavoreixin una major quantitat d’espècies”, comenta Catherine Preece, investigadora del CREAF i coautora de l’estudi. “També és probable que les fonts més freqüentades per humans estiguin més pertorbades i dificultin la proliferació d’algunes espècies”, afegeix en Francesc Sabater, també autor i investigador del CREAF.

Els problemes als que s’hauran d’enfrontar els briòfits

Els briòfits poden patir dificultats com a conseqüència dels efectes previstos pel canvi global. S’espera que les temperatures augmentin i les precipitacions es redueixin un 30% a la conca mediterrània, la qual cosa reduirà l’aigua disponible en general i també la que brolla de les fonts. “Això inevitablement suposarà un problema per a la presència de les molses a certes zones i en canviarà la seva distribució”, clou en Marcos Fernàndez Martínez, director de l'estudi i investigador al CREAF.

L’estudi ha estat possible gràcies a la gent voluntària de la Delegació de la Serralada Litoral Central, el Grup de Naturalistes d'Osona i el grup Lluçanès Viu.

ARTICLE CIENTÍFIC DE REFERÈNCIA

Bes M., Corbera J., Sayol F., Bagaria G., Jover M., Preece C., Sabater F., Viza A., Fernández-Martínez M. (2017). Efecte de les variables ambientals i hidrològiques sobre la riquesa i la distribució dels briòfits fontinals a la Catalunya oriental. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 81: 121-134. ISSN 2013-3987