Un món que es fon

El món occidental, amb el seu afany d'expansió i exploració de nous territoris desconeguts, ha desposseït comunitats indígenes dels seus mètodes tradicionals de vida i la seva cultura. Les tribus de l'Àrtic tampoc no han estat una excepció.

Els relats d’exploracions polars són plens d’èpiques proeses i tragèdies. També hi ha llibres escrits per solitaris que han viscut un temps a l’Àrtic. Un de molt recomanable d’aquests darrers és el de Barry Lopez Arctic dreams (MacMillan, Londres 1986), que va guanyar l’American Book Award per llibres de no-ficció. I hi ha films notables sobre l’Àrtic i la seva gent. Un d’aquests films, Nanook l’esquimal (1922), de Robert Flaherty, és el primer i un dels millors documentals de la història del cinema, tot i que no reflecteix la vida real dels esquimals d’aquell temps sinó que és una reconstrucció d’una manera de viure tradicional que llavors ja quasi no existia. Un altre film de magnífica fotografia és Los dientes del diablo (The savage innocents, 1960), de Nicholas Ray, basat en la novel·la de Hans Ruesch El país de les ombres llargues, amb Anthony Quinn fent d’inuit. És una història de ficció sobre el contacte del protagonista amb el món “civilitzat”: el drama neix d’un missioner maldestre i del desig de l’inuit de tenir un rifle per garantir el menjar a la seva família. Bob Dylan va fer una cançó que es deia Quinn the Eskimo, basada en aquesta pel·lícula. Si algú vol una història novel·lada dels darrers 30.000 anys a part de l’Àrtic, pot llegir Alaska, de James A. Mitchener, un dels nombrosos gruixudíssims llibres d’aquest autor sobre diferents parts del món.

A l’Àrtic, si acceptem la definició que en fa l’Arctic Human Development Report, hi viuen actualment uns quatre milions de persones en vuit països (Islàndia, Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Rússia, EUA i Canadà). Un 10% d’aquesta població és indígena (samis o lapons als països escandinaus; nenets, khantys, evenks, koriaks i xukxis aI nord-oest de Rússia; aleutes i iupiks a Alaska; i diversos grups d’inuits a Alaska, Canadà i Groenlàndia), i parla llengües de diversos orígens. El poblament es produí al paleolític superior i, des de l’Edat Mitjana, les gents del nord tingueren intercanvis comercials amb les del sud i després amb caçadors de pells. Avui, mentre els indígenes viuen sobretot en poblats petits dispersos, la població arribada de fora ho fa en ciutats.

La vida a l’Àrtic està marcada per l’estacionalitat: l’estiu permet una enorme abundància de vida terrestre i marina. Els grans ramats de rens (domesticats) i caribús (que mai no han estat domesticats, tot i que siguin quasi iguals que els rens) arriben a la tundra a la primavera i retornen cap el sud a la tardor, amb els indígenes, caçadors a Nord-Amèrica i pastors a Euràsia. Els mamífers marins formen també grans contingents i se’ls caça a l’aigua a l’estiu i al gel a l’hivern.

A Europa, les cultures de les tundres àrtiques estan fortament vinculades a la domesticació i ramaderia del ren. A la taigà, els rens són més emprats pel transport i l’alimentació prové de la caça, activa o amb paranys, i de la pesca. A les costes asiàtiques, és el trineu de gossos i no el de rens el vehicle més emprat i quasi tot el menjar es treu del mar. Els esquimals nord-americans van estar molt més temps aïllats dels pobles indis del sud, així que el comerç amb ells era limitat. Han viscut de la pesca i la caça, però, avui, la gent del nord compra molt sovint el menjar al supermercat, cosa que té implicacions importants, tant socials com sanitàries (degut a que la seva tendència a acumular greix com adaptació biològica al fred els fa més proclius a l’obesitat).

Hem assenyalat en un altre article la transformació que suposen les perforacions per treure petroli i gas, els oleoductes i les carreteres, amb l’increment de tràfic per terra, mar i aire, i això passa en una gran part de l’Àrtic noruec, rus o nord-americà. Podem afegir les grans mines de zenc i plom de Baffin i les Little Cornwallis, la fusió del permafrost que dificulta i encareix molt la construcció, la progressiva reducció del glaç a l’estiu i, potser encara més important, l’establiment a la regió de persones amb gran poder econòmic i cap coneixement del país. Recentment, s’ha comprovat a l’Àrtic una relació directa entre pèrdua de glaç i emissions de CO₂: per cada tona emesa es perden 3.03 m² de glaç al setembre, així que si s’emetessin 1000 Gt més no quedaria glaç en aquesta època de l’any (Notz i Stroeve, 2016). Al ritme actual, això passarà a mitjans de segle.

Al llibre de López s’expliquen els primers contactes dels esquimals del sud de l’illa de Bylot amb els baleners anglesos que els hi compraven pells d’os polar i de foca, ullals i greix de morsa i objectes d’artesania, coses que van esdevenir un complement important a les balenes per l’economia dels vaixells. Aquests també capturaven animals destinats als zoològics i aprofitaven per tenir relacions sexuals amb dones esquimals.

Al Mar de Bering, a partir de 1850, els baleners americans van introduir farina, té, cafè, tabac, sucre, armes i munició, alcohol, idees i comportaments, que van alterar moltes coses en la vida dels inuits (el tema de Los dientes del diablo). La seva societat va passar d’una economia de supervivència basada en la caça a una economia mercantil, i tot el seu sistema de valors es modificà. Vuitanta anys després, amb la depressió iniciada el 1929 i degut a que el mercat de pells va caure, algunes poblacions esquimals que s’havien establert més al sud per gaudir dels avantatges de la civilització van tornar al nord per pescar i per caçar caribús, però aquesta tendència es revertí al final de la dècada. En tot l’Àrtic s’han produït després moviments semblants de grups de l’ordre d’un centenar de persones que han provat de tornar a l’estil de vida tradicional. Però molt vocabulari de les llengües originals s’ha perdut i els costums socials, religiosos, polítics i alimentaris tradicionals han estat profundament alterats.

Viatjar a les altes latituds no era fàcil. Des dels temps del víkings, molts europeus havien mort en l’intent, degut a “la congelació i la gangrena, l’escorbut, la intoxicació per menjar fetge d’ós polar, la destrucció del vaixell pel gel o el foc”, diu Lopez. Però el 1832, a Bylot, els anglesos es van trobar els poblats esquimals deserts: durant l’hivern tothom havia mort de la diftèria i la verola que els visitants els havien deixat sense saber-ho en el viatge anterior. La tuberculosi i la poliomielitis també s’escamparen i la mortalitat fou enorme: “els historiadors han suggerit que estimar-la en un 90% de la població indígena no és cap disbarat”. Pel què fa als supervivents, la seva manera de viure havia canviat ja per sempre.

Article citat:

Notz D., Stroeve J. (2016). Observed Artic sea-ice lost directly follows anthropogenic CO₂ emission. Science, 354, 6313: 747-750.