Un passeig per la resiliència

L'ús del terme 'resiliència' s'ha estès. Però l'èxit comporta riscos. Quan es tracta de conceptes complexos encapsulats en una paraula, el risc es tradueix en confusió. Val doncs la pena entretenir el pas i recapitular.

A María Ángeles,

Las debilitats de la resiliència ecològica

La 'resiliència ecològica' és a la capacitat d'un sistema ecològic per recuperar les seves propietats després de veure’s alterat per un pertorbació. És un concepte utilitzat també en ciències físiques que estudien el comportament de sistemes (com la resiliència a catàstrofes naturals del sistema que proveeix d'energia a la societat), o fins i tot de materials (per exemple subjectes a deformació). No obstant això, aquesta idea aparentment senzilla no és del gust de tots els ecòlegs.

En primer lloc, perquè està referida a un estat previ a la pertorbació, però (i) sovint és difícil caracteritzar aquest estat, i (ii) les condicions prèvies a la pertorbació no retornen. El medi físic canvia constantment. El clima és un bon exemple. També canvia la biota, ja que molts organismes es desplacen i els seus llinatges evolucionen. Els sistemes ecològics són històrics. Com deia Ramon Margalef: "les característiques d'un estat en un moment determinen com serà l'estat futur".

En segon lloc, la definició de 'pertorbació' pot tenir una certa arbitrarietat. De manera intuïtiva diríem que correspon a una situació en què es destrueix de forma ràpida una part significativa de la biomassa d'un ecosistema, modificant el medi. Aquesta modificació generalment comporta una major disponibilitat d'algun recurs, per exemple la llum després d'una ventada que obre clarianes al bosc. Els incendis són un exemple típic de pertorbació, i la vegetació mediterrània es considera molt resilient a ells per la seva capacitat de restablir-se posteriorment. No obstant això, pot haver agents potencialment pertorbadors amb un baix impacte. També pot haver situacions en què la variabilitat temporal del medi condueixi a importants mortalitats sense que puguem dir clarament que es tracti d'una pertorbació, com és el cas de períodes perllongats de sequera. A més, la seqüència de les pertorbacions és important. La resiliència a una pertorbació pot dependre de la intensitat i freqüència de pertorbacions anteriors —el que anomenem com a 'règim de pertorbacions'. En resum, no només l'estadi previ és relatiu, sinó la pròpia naturalesa de l'agent pertorbador i les alteracions que produeix.

En tercer lloc, un sistema ecològic es caracteritza de moltes formes: per la seva composició en espècies o per la seva capacitat d'assimilar energia i reutilitzar la matèria, entre les més destacades. La manera més fàcil d'aplicar el concepte de 'resiliència' és mesurar aquestes diferents propietats al llarg del temps després de la pertorbació i comparar les mesures amb les del sistema de referència anterior. Però el comportament de les diferents propietats de l'ecosistema segurament no és idèntica. La composició d'espècies pot ser molt resilient després d'un incendi, alhora que es donen pèrdues de sòl i disminueix la productivitat. O pot recuperar-se la productivitat d'un bosc després d'un huracà gràcies a l'activitat d'espècies que no es trobaven abans de la pertorbació. Per tant, la resiliència és també un terme relatiu ja que es refereix a una propietat determinada del sistema i és extremadament difícil tenir una única mesura integrada de totes les propietats del sistema.

Com estudiar la resiliència ecològica

Una solució al primer problema, el de l'estat inicial o de referència, passa per reconèixer la resiliència com una tendència, la velocitat de la qual és digna de ser considerada, sense que importi tant l'estat inicial com la trajectòria previsible i els mecanismes que la promouen. Això pot permetre establir llindars on canvia substancialment alguna propietat fonamental del sistema o que determinen el retorn de propietats als seus valors inicials.

El problema de determinar les característiques de la pertorbació implica acotar i jugar amb l'escala temporal. Per exemple, el canvi climàtic apareix com gradual quan ho observem any a any, i sorgeix com a molt més acusat quan ho considerem a escales de decennis. A més, aquesta consideració de l'escala temporal permet analitzar el règim de pertorbacions. També podem valorar l'impacte de la pertorbació en relació a la seva magnitud diferenciant l'efecte immediat, el que anomenem 'resistència', de la recuperació posterior o 'resiliència'.

Finalment, per a abordar el problema de les múltiples propietats del sistema hem de definir-les correctament i trobar bons indicadors d'elles. De fet, l'estudi del diferent comportament d'aquestes propietats és un joc intel·lectual atractiu que pot ajudar a entendre millor el seu funcionament.

La resiliència des d’altres perspectives

A les dificultats de l'ecologia amb la resiliència, s'afegeix la utilització d'aquest terme en altres àmbits. A la dècada de 1970, els psicòlegs el van introduir per a descriure la capacitat d'un individu per adaptar-se amb èxit a unes condicions socials adverses, sovint traumàtiques (com pares alcohòlics o amb malalties mentals). És interessant que en aquest àmbit la resiliència es considera un procés, no una propietat, reforçant la idea de l'adaptació dels individus, enfront de la de predisposició. El terme aviat es va utilitzar des d'una perspectiva epidemiològica i es va estendre a les ciències socials i polítiques. Així apareix la idea de 'resiliència comunitària', que considera els mecanismes que té la societat humana per enfrontar-se a les adversitats i reorganitzar-se i millorar després.

No és estrany que un terme que descriu conceptes amb matisos diferents, i que sura entre àmbits, sigui repescat per una nova disciplina que beu de tots ells. És el cas de la socioecologia o de les disciplines dedicades a la sostenibilitat ambiental. Fins i tot, han sorgit grups d'experts en resiliència, com el Stockohlm Resilience Centre, o revistes especialitzades. Per a aquests experts la resiliència descriu la capacitat d'un sistema de enfrontar-se al canvi i de continuar desenvolupant-se. Lògicament, en aquest àmbit els canvis van associats a transformacions ambientals provocades per les societats humanes, com el canvi climàtic, encara que és evident la gran transversalitat del concepte.

Si després d'aquest recorregut comparem la 'resiliència ecològica' de l'inici amb la 'resiliència psicològica o comunitària' i amb la 'resiliència socioecològica' podem fer algunes consideracions interessants. En primer lloc, l'estat previ del sistema ha anat perdent la seva rellevància, la qual cosa probablement presenta més avantatges que inconvenients, sovint fins i tot per als ecòlegs. En segon lloc, la idea de pertorbació es veu ampliada, des d'un canvi traumàtic a qualsevol factor advers o fins i tot a qualsevol canvi ambiental. Considerar els canvis de forma més general permet abordar situacions, com el canvi climàtic, en què el concepte de pertorbació pot ser confús o relatiu. A més, la idea d'adaptació, en sentit social, no és tan llunyana de l'estudi dels mecanismes que expliquen la resposta més o menys resilient dels sistemes ecològics. En tercer lloc, tot i que inicialment l'ecologia analitzaria les propietats del sistema independentment del seu valor social, la consideració dels serveis ecosistèmics guanya rellevància dia a dia entre els ecòlegs.

Un principi de síntesi

Com utilitzar un mateix terme amb tots aquests matisos quan s'usa en disciplines relacionades? El primer pas és obvi: definir tan clarament com sigui possible l'àmbit d'aplicació. En el cas de la resiliència, cal establir clarament les condicions inicials o de referència, les característiques de les pertorbacions atenent particularment a l'escala temporal, i les propietats del sistema que es consideren. Però també pot ser molt interessant aprofitar aquests diferents matisos per a emfatitzar les diferents connotacions d'un sistema d'estudi.

Vegem l'exemple de la resiliència dels boscos al canvi climàtic. Des del punt de vista estrictament ecològic, hem de definir a quina escala el canvi climàtic esdevé una pertorbació. Hi pot haver polsos de variació climàtica, com onades de calor o episodis de sequera, que s'ajustin força bé al concepte de pertorbació traumàtica. Però en general, per considerar el canvi climàtic com pertorbació, segurament necessitem períodes de temps de diverses dècades o segles. Així podrem comparar les propietats ecològiques abans i després de l'era industrial, veure la seva modificació i la seva eventual recuperació o resiliència. Mentrestant, a escales temporals més curtes, podem estudiar els processos que explicarien aquests canvis a més llarg termini. Estem, doncs, apropant-nos a la idea de canvi de la 'resiliència socioecològica' i d'adaptació davant un mitjà advers de la 'resiliència psicològica'. A més, en el moment en què l'ecologia contribueix a estudiar els serveis ecosistèmics, l'escala temporal dels impactes antropogènics es redueix i ens acostem a l'accepció de la 'resiliència socioecològica'.

En conclusió, davant d'un terme usat per diferents disciplines per a definir conceptes complexos, la primera recomanació és definir i acotar clarament el seu significat en l'àmbit que s'apliqui. Però un cop fet això, la segona recomanació és no tenir por de la fertilització creuada entre disciplines que enriquirà les perspectives i ajudarà trobar millors solucions als problemes.