No hi ha prou amb aplicar les millors mesures possibles de prevenció i extinció del foc de què disposem, si continuem fent la mateixa silvicultura de sempre. Ha arribat l’hora de plantejar i aplicar un nou model de gestió forestal. 

Article d'opinió del Dr. Josep Maria Espelta i Dr. Jose Luis Ordoñez, investigadors del CREAF 

Contràriament al que pot ser avui un sentiment popular força extés, no és cert que no aprenguéssim res dels grans incendis que van assolar Catalunya a finals del segle XX (1994, 1998) ni que les administracions hagin romàs des d’aleshores de braços creuats. Fent una brevíssima síntesi, els incendis de 1986 (ex. Montserrat), van servir de punt de partida per impulsar noves estratègies de prevenció i i extinció d’incendis (programa FOC VERD, desenvolupament de les agrupacions de defensa forestal (ADFs) i fins i tot van esperonar la creació d’un centre de recerca en ecologia forestal, el CREAF amb diferents línees de recerca vinculades al estudi de l’ecologia del foc, el seu comportament o la gestió preventiva i la recuperació de les zones cremades.

Per la seva part els incendis de la Catalunya central del 1994 i 1998 van ser determinants en la creació  dels grups de recolzament d’actuacions forestals (GRAF) al cos de bombers. El GRAF són un grup d’especialistes en l’anàlisi, modelització i gestió dels incendis forestals, que van plantejar (o recuperar) noves estratègies de prevenció i extinció dels focs (focs controlats, contrafocs, etc) amb un altíssim compromís en la seva tasca, com tristament va posar de manifest la mort d’alguns dels seus components en el foc d’Horta de Sant Joan (2009).

Què podem extreure, doncs, d’aquest nou gran incendi que ha devastat bona part de l’Alt Empordà?

No hi ha prou amb aplicar les millors mesures possibles de prevenció i extinció del foc de què disposem, si continuem fent la mateixa silvicultura de sempre. Ha arribat l’hora de plantejar i aplicar un nou model de gestió forestal. Cal que adaptem les nostres pràctiques silvícoles a la realitat que ens ha tocat viure. Com declarava ahir en Xavier Úbeda al diari Ara, ens toca assumir que potser “hi ha més vegetació de la que ens podem permetre”. Des de l’abandonament progressiu dels conreus als anys 1960, els boscos catalans han crescut d’una manera molt incontrolada, i a resultes d’això, actualment bona part del país és un autèntic polvorí.

Què més podem fer per intentar, en la mesura del possible, disminuir la monstruosa dimensió d’aquests grans incendis?

Els nostres boscos són sobretot masses d’arbres joves (és a dir, arbres baixos, amb una gran proporció de branquillons i fulles), són boscos molt densos (és a dir, amb una forta competència per l’aigua i, per tant, amb arbres més aviat secs), i que sovint compten amb un sotabosc molt desenvolupat. Això assegura una continuïtat molt alta entre l’estrat arbustiu i l’estrat arbori, el que vol dir que, quan un foc comença al sotabosc (com gairebé tots), li és molt fàcil propagar-se tant en horitzontal com en vertical, i segons les condicions metereològiques pot agafar unes dimensions que escapen totalment al control dels efectius d’extinció.

Per si això no fos suficient, no podem passar per alt que totes les prediccions basades en els models de canvi climàtic i canvi global per a la nostra zona- i els indiciscada cop més abundants ! - pronostiquen un augment de temperatura i un descens més que notable de la disponibilitat hídrica. Això vol dir que si hi menys aigua, hem d’enfocar la nostra gestió forestal cap a una reducció de la densitat d’arbres en els nostres boscos.

Si al futur ha d'haver-hi menys aigua, seria millor tenir menys arbres però més ben conformats!

Abans de fer-ho, ens caldrà detectar on és més vulnerable el territori i decidir quines hauran de ser les actuacions prioritàries, quins boscos voldrem mantenir com són ara, quins espais caldrà obrir (recuperar conreus, zones ermes) i quins altres connectar per assegurar que les funcions ecosistèmiques se segueixein complint de la manera més òptima. Finalment ens caldrà també, no ho oblidem, - i de manera urgent en un context de greu crisi econòmica com l’actual- definir un model de finançament i distribució dels ajuts per fer possible aquesta gestió, que garanteixi un ús eficient dels recursos públics invertits, promovent entre altres l’associacionisme entre propietaris i una gestió col·legiada dels boscos.

Menys, però millors arbres!