"Curar els nostres aqüífers i reduir el consum són les opcions més intel·ligents per garantir les reserves d’aigua davant les futures sequeres"

Estem impactades davant aquest estiu. Les sequeres són freqüents en el clima mediterrani, però enguany han estat molt més llargues que de costum i hem patit múltiples onades de calor. Cultius com el blat de moro estan al límit per la falta d’aigua i alguns embassaments clàssics com el pantà de Sau a Catalunya gairebé s'han buidat. Un dels motors d’aquesta situació és el canvi climàtic, però no és l’únic; el nostre model d’ús de l’aigua genera una demanda molt per sobre de la que ens podem permetre. Posar remei a aquesta situació passa per repensar el consum que fem d’aquest recurs, protegir els cursos naturals d’aigua, implicar-nos en la presa de decisions i evitar centrar-nos només en mesures a curt termini, com és la construcció d’embassaments. En parlem amb l’Annelies Broekman, investigadora del CREAF experta en gestió de l’aigua. 

Menys consum, més aqüífers 

Durant la dècada dels 60 van construir-se un gran nombre de pantans a Espanya amb l’objectiu principal d’emmagatzemar i transportar l’aigua sobrant de l’hivern per utilitzar-la a l’estiu, però les dades d’aquest agost ens indiquen que alguna cosa no està funcionant. Per posar alguns exemples, l’embassament més gran de l’estat, La Serena, ha declarat l’emergència per falta d’aigua juntament a altres catorze pantans d’Extremadura, l’aigua que queda embassada a Andalusia està només a un 26,33% de la seva capacitat i a Catalunya a un 39%. Com hem arribat fins aquí?  

“El problema és la demanada enorme d’aigua que té Espanya ara mateix. Els embassaments es van construir pensant en uns determinats usos, com l’agricultura, el consum domèstic i la indústria, però tots ells han augmentat massa i s’esgoten les reserves molt aviat. Encara més ràpid si hi afegim la sequera i les onades de calor. Per aquest motiu, hem de deixar de pensar en noves infraestructures per explotar l’aigua i canviar el xip. Cal implementar sistemes agrícoles amb menor petjada hídrica, com és el cas de l’agricultura regenerativa, i que no perjudiquin la vegetació i la pagesia. Alhora, hem de calibrar fins a on pot arribar el desenvolupament econòmic i urbanístic en base a l’aigua que tenim disponible i sense afectar el funcionament normal del cicle hídric”, explica Broekman. 

“Hem de deixar de pensar en noves infraestructures per explotar l’aigua i canviar el xip”. 

ANNELIES BROEKMAN, investigadora del CREAF

D’altra banda, cal reivindicar el paper de les aigües subterrànies. Els aqüífers no es veuen a cop d’ull des de la superfície, però funcionen com pantans naturals; són més estables que els rius en quant a volum, emmagatzemem l’aigua de les inundacions i abasteixen a les ciutats i pobles. Segons defensa la nostra investigadora, “la millor opció per tenir reserves estratègiques pels períodes de sequera és revertir la sobre-explotació, descontaminar i recuperar els aqüífers per fomentar un abastiment sostenible en el temps”.  

Poder de decisió sobre els usos de l’aigua 

Un altre dels problemes que ens trobem a l’hora de gestionar l’aigua és com es prenen les decisions, el que tècnicament es coneix com la governança de l’aigua. Per exemple, continuant amb la línia dels aqüífers, Broekman ens explica que “estan patint una sobreexplotació continua per part dels cultius intensius de l'industria agrícola, que a sobre és propietària de moltes terres de cultiu espanyoles amb alta demanda d’aigua. Conservar les aigües subterrànies passa per crear més comunitats d’usuaris i usuàries que puguin negociar els volums explotats cada any per evitar malmetre aquesta font compartida i revisar l'actual sistema de drets de concessions per evitar l’especulació”. 

El mateix passa amb l’aigua que contenen els pantans. Espanya ha estat pionera històricament en aquestes construccions: és l’estat europeu amb més embassaments per km2 i un dels primers en tot el món. Reunim ni més ni menys que unes 1.200 grans preses i el Ministerio de Fomento apunta que les ribes dels embassaments espanyols tenen, en conjunt, una longitud cinc cops mes gran que tota la costa de l’Estat. El destí de tota aquesta quantitat enorme d’aigua quan s’obren les comportes variarà en cada moment de l’any i segons els usos, però per exemple “quan la decisió per fer el desembassament depèn de l’empresa energètica que té la concessió, ho fa segons el seu criteri i interessos i no amb l'objectiu de mantenir la salut del riu. Els plans de gestió de l’aigua de cada conca és cert que estableixen uns cabals ecològics que obligatòriament s’han de deixar anar, però són encara molt deficients i gairebé sempre són insuficients per mantenir la salut dels ecosistemes ”, declara l’experta del CREAF. 

Impactes ambientals dels embassaments 

Més enllà de la governança que hauríem de guanyar sobre els embassaments en pro de la sostenibilitat, cal també valorar si aquestes infraestructures han quedat obsoletes per la transició ecològica. Si bé és evident que ens proporcionen aigua “a demanda”, també tenen molta repercussió sobre les conques dels rius i la fauna i flora que hi viu. “Podríem dir que les preses alteren el batec natural dels rius, perquè canvien el seu cabal natural, del que depenen els hàbitats de ribera, i tenen conseqüències sobre el propi funcionament del cicle hídric. No només en la zona on s’ha construït el pantà, sinó també aigües avall”, apunta Broekman. Un desequilibri que acaba debilitant tota la biodiversitat per on passa el curs d’aigua i afavoreix l’arribada d’espècies invasores que se n’aprofiten, com els silurs i les canyes. 

“Les preses alteren el batec natural dels rius, no només on s’han construït, sinó també aigües avall”

ANNELIES BROEKMAN, investigadora del CREAF

Un altre punt crític és la geologia. I és que el transport de sediments típic dels rius i rieres també es veu afectat davant aquestes construccions, ja que no circulen amb normalitat després de l’embassament i van acumulant-se en el fons. Aquest fenomen es coneix com ‘aterrament’ i implica, per exemple, que els sediments no arribin correctament als deltes ni les platges on desemboca el riu. A més, amb el temps acaben limitant l’espai que queda disponible per emmagatzemar l’aigua al pantà i “poden disminuir l’energia hidroelèctrica que s’hi produeix, perquè l’augment de partícules desgasta per abrasió les pales de les turbines”, explica l’investigador de la Universitat de Barcelona José Luis Casamor al mitjà The Conversation.  

Finalment, no podem obviar que els embassaments mediterranis poden contribuir al canvi climàtic. Es tracta de masses d’aigua que quan es van construir van inundar boscos i pobles que segueixen descomponent-se encara ara i on es concentren els fertilitzants i altres nutrients dels conreus i les àrees urbanes dels voltants i s’evaporen a l’atmosfera en forma de gasos hivernacle. El més freqüent d’aquests gasos és el metà, però ara un estudi recent de la Universitat de Granada recalca que els embassaments de la Península també poden ser emissors de diòxid de carboni i òxid nitrós quan s’han construït en conques calcàries i hi ha poca cobertura vegetal en les rodalies. I l’augment de temperatures associat al canvi climàtic no fa més que accelerar aquesta evaporació contaminant, sobretot en el pantans poc profunds —com són els que pateixen aterrament. En definitiva, estem davant d’unes dades que adverteixen que s’hauria de fer un balanç entre l’energia hidroelèctrica que s’obtindrà i els gasos d’efecte hivernacle que s’emetran si s’apostés per noves construccions, incloent al mateix temps la pèrdua dels sistemes ecològics que absorbeixen CO2 i fan d’embornal (com podrien ser les zones humides als deltes). 

Si fem un cop d’ull a l’Observatori Europeu de la Sequera veiem que al mapa apareixen diverses zones de l’estat espanyol amb dèficit de pluja i d’aigua al sòl i uns pocs punts en alerta extrema de sequera. Com hem vist, la component social de la sequera és molt rellevant i ens hem d’involucrar totes per evitar un predomini dels punts vermells que indiquen alarma. Hem d’apostar per nous models de governança que impliquin tots els sectors de la societat per promoure urgentment les mesures de recuperació dels aqüífers, canviar el model agrícola imperant i ajustar els usos de l’aigua a la realitat del canvi climàtic. Només així evitarem que s’assequi la font de la qual tots bevem. Ara més que mai cal trencar els obstacles del rius i obrir/tancar l’aixeta, i les comportes, amb total consciència.