Alguns pins recaragolats de les muntanyes de Califòrnia i Nevada, als Estats Units d’Amèrica, van germinar fa vora cinc mil anys. Han viscut gran part de la història de la humanitat. Per altra banda, algunes espècies efímeres del desert viuen tan sols unes poques setmanes.

L’especialització dels teixits en forma de conductes per transportar l’aigua va permetre a algunes plantes créixer més en alçada. Això va marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la flora, donant lloc a una important diversificació taxonòmica, i va comportar la formació dels primers boscos. De cop i volta, la llum solar va esdevenir el recurs clau per la competència entre espècies.  

Des d’aleshores les plantes vasculars s’han distribuït per gairebé tot el planeta, sobrevivint les més adaptades a les condicions de cada racó del món. Això ha suposat una immensa diversitat d’estratègies de vida, que han determinat la morfologia, fisiologia i ecologia de cada espècie. Des de plantes diminutes a d’altres que s’alcen centenars de metres; espècies paràsites que no toquen mai el terra; espècies que es dispersen gràcies als animals, al vent o l’aigua; espècies que produeixen milions de llavors o només una, etc.

El temps que tarda una espècie vegetal a finalitzar el seu cicle vital (néixer, créixer, reproduir-se i morir) ve determinada per una combinació de factors genètics, fisiològics, evolutius i ambientals.

Igual que les impressores o els telèfons mòbils han caigut en la trampa de l’obsolescència programada, la longevitat de cada espècie és determinada per un factor genètic. Per molt bones condicions que tingui un organisme, si està programat per viure trenta anys, així ho farà (sempre amb alguna possible variació). Un exemple clar som les persones, que tenim una esperança de vida d’entre 70 i 80 anys i, per molt que ens cuidem, no viurem (de moment) fins als dos-cents anys. I el mateix passa en el món forestal: quan els arbres arriben a la fase de senescència -o vellesa- els seus teixits pateixen fatiga, les cèl·lules comencen a morir i això, entre altres coses, facilita la caiguda de branques o, fins i tot l’esqueixada del tronc principal a causa de ventades. Arriba el seu moment final.

Per altra banda, la gran majoria de plantes no es poden moure del lloc on neixen i, per això, han hagut de desenvolupar adaptacions per conviure amb les variacions climàtiques del seu entorn. El problema arriba quan aquestes condicions varien de forma sobtada o arriben nous organismes a l’ecosistema que el modifiquen, i els fa més vulnerables a la mort.

Els patògens (principalment fongs i bacteris) i plagues forestals són un dels principals causants de debilitament i mortalitat forestal. En molts casos es tracten d’organismes nouvinguts que troben recursos i condicions favorables per establir-se i desenvolupar-se. Tot i així, també podem trobar espècies locals com podria ser l’eruga peluda del suro (Lymantria dispar), que s’alimenta de les fulles de les alzines, i que en condicions òptimes poden generar grans explosions demogràfiques que comporten defoliacions massives de les alzines, o els escolítids que s’alimenten i fan galeries per les capes internes de l’escorça dels pins, comportant-ne la mort. Per altra banda, hi ha microorganismes que en anys de molta pluja i humitat es propaguen amb més facilitat i afecten els arbres, com podria ser el cas de Phytophtora, un fong que afecta les arrels dels arbres impedint que puguin absorbir aigua i nutrients de forma correcta i poden acabar morint.

Els incendis forestals són una de les pertorbacions més típiques a les regions de clima mediterrani. Malgrat aquesta assiduïtat, poden arrasar amb hectàrees de bosc que no es recupera i canviar un paisatge per sempre. A més, ara, a causa del canvi climàtic, els incendis cada cop són més recurrents i de major extensió i acaben amb la vida de moltes de les espècies de les zones afectades. Malgrat això, hem de recordar que algunes espècies de la vegetació mediterrània estan adaptades al foc, com les alzines i els pins blancs, i tenen mecanismes de resistència a les altes temperatures com escorces ignífugues o una gran capacitat de rebrot. D’altres, en canvi, com la pinassa o el pi roig difícilment es recuperaran davant dels grans incendis.  

Les condicions climàtiques extremes són una altra causa de mortalitat forestal sobtada. Actualment, la sequera prolongada n’és la més evident i concretament les regions de clima mediterrani són les més susceptibles a pagar-ne les conseqüències, ja que es troben en zones de transició climàtica, entre l’àrida i la temperada. La falta d’aigua al substrat trenca la columna d’aigua interna dels arbres fent que col·lapsin els conductes que transporten l’aigua de les arrels a les fulles i acabin morint. Aquest procés es coneix amb el nom d’embòlia. Com a conseqüències d’aquest augment de les temperatures i sequeres, els boscos estan migrant altitudinalment i latitudinal, substituint els boscos més meridionals i de cotes baixes, per espècies més adaptades a condicions de secà. Cal tenir en compte que les inundacions o grans ventades, són altres exemples de condicions climàtiques extremes. 

La ciutadania pot ajudar a detectar la salut del bosc

AlertaForestal és una iniciativa de ciència ciutadana del CREAF que fa un seguiment de la salut dels boscos de Catalunya amb la col·laboració del voluntariat. Gràcies a aquests “sentinelles” dels boscos podem aportar un granet de sorra en el seguiment de l’impacte d’afectacions com ara la sequera, la processionària i l’eruga del boix. Tothom pot participar en aquest projecte simplement aportant fotografies horitzontals de paisatges forestals afectats a través de l’aplicació per a mòbil AlertaForestal!