Fem llibres sobre natura?

En el món de la recerca, el jovent necessita publicar en revistes de reconegut prestigi, i com més millor, perquè això és el que es considera en les avaluacions per optar a places de professor o investigador i, també, a l’hora d’atorgar ajuts a projectes que permetin continuar investigant. La publicació de llibres, o capítols de llibres, no es té en compte pràcticament gens, i el llarg esforç que suposa és un temps perdut en les possibilitats de guanyar estabilitat en la vida professional. Així doncs, hom pot esperar que la producció de llibres sigui més aviat cosa de veterans, ja situats, o de jubilats, que de joves, o bé de persones que no estan ni a les universitats ni als centres de recerca. Això sempre m’ha semblat una mica trist, ja que jo m’estimo els llibres, on és possible concentrar coneixements dispersos en la nombrosíssima multitud de revistes especialitzades que existeix, ordenar-los, relacionar-los i fer-los assequibles a un públic més ample que el de la mateixa especialitat. En un camp com el de les ciències ambientals, justament és d’extrema importància arribar per tots els mitjans possibles a una amplíssima població, ja que el nivell de desconeixement i la pressió interessada de les opinions negacionistes dificulten molt la presa de decisions encertades que ens protegeixin dels problemes derivats de la degradació de l’entorn i el canvi del clima. La corretja de transmissió dels investigadors a la majoria de la població no està funcionant prou. Els llibres només són un dels mitjans, però en tot cas bé mereixen un comentari.

Primer ens podem preguntar si, realment, és tan escassa la producció de llibres d’assaig i divulgació científica en aquest àmbit. M’he posat a buscar en els prestatges de casa per veure què hi tinc que hagi estat publicat a casa nostra des de 2020 i m’adono que, tot i que ben segur no hi tinc tot allò que s’ha fet, i que deixo de banda els volums només per especialistes, hi ha sens dubte un grapat de llibres d’aquest període que són ben interessants. La majoria han tingut menys difusió de la que mereixen, però aquest és un problema diferent. Alguns són d’autors relativament prolífics en el camp de l’ecologia i el medi ambient, com poden ser Joandomènec Ros o Ramon Folch, molt actius des de dècades anteriors en les quals Narcís Prat, Josep Maria Camarasa, Santiago Vilanova o jo mateix, entre molts, també hem fet contribucions. Repassaré aquí només els llibres que tinc a l’abast publicats a partir de 2020. En castellà s’ha publicat molt, en català menys. Jo només parlaré del que he llegit i m’ha agradat. No vol dir que el que no comento no tingui interès, simplement ho desconec en gran part.

El 2020, en plena pandèmia, ens va arribar un producte de la llarga col·laboració de Ramon Folch amb la revista Mètode (que, de la mà del gran escriptor i naturalista Martí Domínguez, honora les publicacions científiques fetes als Països Catalans i es publica en català-valencià, espanyol i anglès). Es tracta de (Ramon Folch. 2020. Abecedari socioecològic. Monografies Mètode, València, 238 pp.), una mena de breu enciclopèdia de referència pels que sovintegem amb més o menys assiduïtat la frontera lliscosa, però essencial en què es juga la partida del futur de les societats humanes, les quals, ho creguin o no, són part de la Biosfera. En Folch és, des de fa molts anys, un explorador d’aquest territori que encara avui molts ecòlegs i gairebé tots els sociòlegs, economistes i altres veuen amb recel. I és una llàstima que molts d’ells no entenguin el sostenibilisme (i en bona part el rebutgin); el llibre d’en Folch l’explica amb claredat convincent, desmarcant-lo de l’immobilisme, cosa molt necessària vistes les posicions que sovint adopten molts dels nostres conservacionistes. Altres llibres previs del mateix autor són exposicions argumentades, aquest n’és una mica un complement per comentar un a un conceptes emprats habitualment i requereix que el lector tingui ja una informació clara de la qüestió ambiental.

El 2021, les Edicions Marimurtra, òrgan de difusió de la noble institució creada per Carl Faust, van publicar dos llibres d’interès per a la nostra ciència. El d’Eduard Puigventós López (Eduard Puigventós López 2021. Carl Faust, biografia essencial. Edicions de Marimurtra. 137 pp.) ens explica la vida del fundador de Marimurtra, de la seva passió, de la seva lluita constant contra la incomprensió dels poders polítics, de la tristesa d’arribar al final de la seva vida creient que no havia pogut reeixir en el seu anhel de fer un centre de recerca tal com el desitjava i, tanmateix, del bell llegat que ens deixà, pel qual el país, on és massa infreqüent el mecenatge generós i obstinat a una bona causa, encara li deu un reconeixement més gran que el que suposa aquest llibre modest però necessari. Això no obstant, el tema, molt interessant pels naturalistes i gent sensible a la nostra història, a la conservació i als jardins, no toca la problemàtica ambiental directament.

En un cas semblant es troba el volum de Maria Elvira i Josep Maria Camarasa, que s’ha afegit al rescat de la figura de Carl Faust, a l’hora que ens parla dels inicis científics de Margalef (Maria Elvira i Josep Maria Camarasa 2021. De la mar de Blanes a l’oceà planetari. Els anys d’aprenentatge de Ramon Margalef a través de la seva correspondència amb Carl Faust (1943-1951). Edicions de Marimurtra. 927 pp.). L’interès per Margalef és prou estès entre els ecòlegs perquè agraeixin el considerable esforç dels autors i editors. Però si Margalef encara és molt recordat i enyorat el Faust que descobrim en aquesta correspondència és molt menys conegut. I fa mal veure els disgustos que va patir per la indiferència dels poders públics cap a les seves propostes i pel comportament poc curós d’alguns científics en els cursos que dirigí el mateix Margalef a Marirmurtra. Sap greu el to tràgic dels darrers anys d’un home bo i sensible com Faust. Un altre llibre recomanable, que encara que no toqui de ple la problemàtica ambiental sí que ens explica l’escassa sensibilitat política cap a l’intent de crear un nucli de cultura sobre la natura en un lloc privilegiat i que no requeria compra de terrenys i construcció d’edificis sinó sols un suport en personal i despeses corrents que convertís Marimurtra en un centre internacional de recerca naturalista mediterrània, tal com Faust sempre va desitjar.

El gran periodista ambiental Santi Vilanova sí que va mirar més al present i al futur de la nostra situació ambiental (Santiago Vilanova. 2021. L’emergència climàtica avui. Revolució o col·lapse. Un repte present per garantir el futur. Ed. 62, Barcelona). Com tots els seus llibres, aquest està també molt ben documentat. Recorre un amplíssim ventall dels problemes ambientals amb els quals ens enfrontem. La primera part parla de l’escenari del col·lapse i comença, ben encertadament, amb l’exclamació “Ni un porc més!”, per tractar dels riscos que suposen la ramaderia industrial, la pujada del nivell del mar pels deltes, les platges, els aiguamolls, les tempestes, les pandèmies, la contaminació, la desforestació tropical, la pèrdua dels pol·linitzadors, la disminució de les pluges, etc. El segon escenari tracta dels moviments socials i de la transició, de l’energia i la banca, de l’urbanisme i el transport. El llibre acaba amb un clam per una governança millorada, atenta als aspectes ambientals i socials. Com en altres molt bones aportacions en aquest camp, hi trobo una mica de mancança d’un mot que considero clau, que és adaptació, l’objectiu principal a què cal dirigir els canvis en la societat i la governança, ja que el trasbals global de la biosfera no l’evitarem amb una acció mitigadora a Catalunya (una mil·lèsima part de la població mundial) i no tenim més remei que provar de parar el cop a casa nostra fins allà on es pugui.

El mestre Josep Vigo ens oferí una deliciosa visió personal del que li ha suposat el contacte amb la natura al llarg de la seva fèrtil vida com a botànic (Josep Vigo. 2021. Geografia particular. Llocs, paisatges… mirades. Pagès ed., Lleida, 243 pp.) El vaig comentar a un article passat. És un llibre molt personal, que encantarà els naturalistes.

L'investigador ICREA de l’ICTA Giorgos Kallis, economista ecològic, publicà un molt interessant volum sobre els límits de l’economia explotadora (Giorgos Kallis. 2021. Límits. Ecologia i llibertat. Arcàdia. Barcelona, 216 pp.). Kallis ens diu que el reconeixement de límits és essencial en l’ambientalisme. No obstant això, el primer capítol explica per què Malthus s’equivocava i que de fet no deia el que se li atribueix (ser el profeta dels límits) sinó que defensava el creixement econòmic, el mercat lliure i que la pobresa no és erradicable i els nostres anhels són sempre excessius, així que experimentem l’escassetat. L’adopció pels ecologistes del que es coneix com a neomalthusianisme ha seguit la lògica de l’escassetat. Un concepte sorgit després és el d’autolimitació (no es tracta dels límits físics, l’autolimitació és una decisió nostra per a dur una vida digna). Kallis explica les dificultats de marcar uns límits externs i l’error de parlar de capital natural i serveis ambientals de la natura (hi estic del tot d’acord, nosaltres som natura). Fa una incursió pel pensament de la Grècia clàssica sobre els límits i la felicitat i defensa els límits com a part d’un desig de llibertat (la d’alliberar-nos dels nostres desitjos), justícia i sostenibilitat. És un discurs molt interessant, que s’acosta al pensament de José Mujica, el qual es declara estoic. La qüestió és si la proposta és viable, perquè com Sloterdijk avisa, ja Plató va abandonar la idea de la polis frugal. No sembla gens fàcil lluitar amb aquesta tendència humana a voler sempre més que, finalment, ens esclavitza. Però fora desitjable un canvi de mentalitat en aquesta direcció.

El 2022, el jove investigador en ecologia animal del Centre d’Estudis Avançats de Blanes, Alex Richter-Boix, que col·labora en alguns projectes del CREAF ens demostrà una gran maduresa com a escriptor i pensador amb un llibre esplèndid en tots els sentits (Alex Richter-Boix. 2022. El primate que cambió el mundo. Nuestra relación con la naturaleza desde las cavernas hasta hoy. GeoPlaneta, Barcelona, 308 pp.). Amb una notable qualitat literària, l’Àlex comença parlant de fòssils, de Cuvier i Linné, sobretot dels fòssils d’homínids i humans i de la gran fauna que s’anà extingint, i continua amb la domesticació de plantes i animals, els inicis de l’agricultura, la nostra relació amb els animals, l’Antropocè... tot trufat de vells relats meravellosos. Un llibre per aprendre i gaudir. No us el perdeu.

Juli Peretó, Un eminent investigador de l’evolució de la Universitat de València i membre de l’IEC, ja més veterà, publicà un llibre excel·lent (Juli Peretó. 2022. Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori. Institució Alfons el Magnànim. València, 344 pp.) El títol ja indica clarament el contingut i fora massa llarg entrar més en les seves consideracions, d’altra banda, a estones força exigents pels que no sabem bioquímica, però voldria destacar que, com ja no pot ser altrament, Peretó entén bé l’evolució per composició, el canvi de paradigma que supera les limitacions del neodarwinisme clàssic. És un llibre sobretot per biòlegs i potser metges.

En Paco Lloret, catedràtic d’Ecologia de la UAB i membre actiu del CREAF, va fer una magnífica síntesi d’un tema en el qual ha estat treballant els darrers anys (Francisco Lloret. 2022. La muerte de los bosques. ¿Qué es un bosque? ¿Por qué están colapsando algunos bosques en todo el planeta? Ed. Arpa, Barcelona, 268 pp.). Comença per una exposició de casos de mortalitat en boscos de diferents llocs del món, continua esmentant els inicis del seu interès per la mort dels arbres en el conjunt de treballs que es van fer a Prades i al Montseny, sobretot a partir dels anys 1980, i fa una brillant descripció del funcionament dels arbres, del seu cicle de vida, de la informació que ens donen els anells de creixement, de la dinàmica dels boscos, de l’efecte de sequeres i incendis, de la biodiversitat i el seu paper, de les plagues i patògens que els afecten, de les repoblacions i canvis que han experimentat, per acabar amb els serveis que ens donen els boscos. És l’obra d’un ecòleg que ha treballat molt sobre un tema del qual molta gent opina, des de la ignorància, i per tant hauria d’ajudar a clarificar la consciència col·lectiva que en tenim i a plantejar el futur de la nostra relació amb els boscos sobre bases més sòlides de coneixement. I això és urgent a l’hora de pensar en com ajudarem els nostres boscos en el context del canvi climàtic.

El físic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, a Barcelona, Antonio Turiel, un dels nostres autors amb una visió més negra sobre el futur de la nostra espècie, va publicar el que cal considerar, dins les limitacions del nostre àmbit, un best-seller (Antonio Turiel. 2022. Sense energia. Breu guia per al Gran Descens. Alfabeto. Madrid, 105 pp.) Turiel, que ha publicat abans ja diversos llibres com Petroapocalipsis i apareix sovint als mitjans, és un gran coneixedor dels temes energètics, un camp en el qual jo no puc tenir opinions massa solvents, però he parlat amb altres experts i, tot i les moltes coincidències amb l’anàlisi de Turiel, molts creuen, o volen creure, que hi ha encara marge per canviar el rumb al desastre. Potser la situació s’assembla a la descrita a la comèdia de Billi Wilder Uno, dos, tres (1961), on un dels personatges deia, en mig d’una crisi, “La situació és desesperada, però no greu”, frase que potser expressa que tal com estan les coses sembla que no hi ha sortida, però cal creure en el fet que el futur és imprevisible i que sovint hem escapat de situacions que semblaven desesperades. Predicar l’apocalipsi pot ser una expressió sincera del pensament de Turiel, però no ajuda a posar en peu de lluita el jovent. El seu nou llibre (Antonio Turiel. 2024. El futuro de Europa. Cómo decrecer para una reindustrialización urgente. Destino, Barcelona) encara no l’he llegit, tot i que a mi em sembla un error (molt habitual) predicar el decreixement: és evident que cal decréixer en el consumisme disbauxat, les emissions de gasos hivernacle i substàncies contaminants, els abocaments de residus, el malbaratament d’aliments, etc., però, en canvi, cal créixer en altres coses, com l’ús d’energies menys insostenibles, el disseny que augmenti l’estalvi en molts sectors, el reciclatge de materials... La paraula decreixement genera un refús social, per por que comporti pèrdues de llocs de treball. Es tracta de substituir activitats nocives per altres que no ho siguin (en una fase transitòria, per altres que ho siguin menys i si es pot gens). Però d’això n’he parlat ja diversos cops en aquest blog.

La gent de l’Institut de Ciències del Mar, on treballa Turiel, ens va oferir un llibre sobre el seu tema que cal esmentar Josep Lluís Pelegrí, Josep Maria Gili i Maria Victoria Martínez de Albéniz (eds.). (2022. L’oceà que volem: ciència oceànica inclusiva i transformadora. Institut de Ciències del Mar, 260 pp.). És un llibre amb contribucions de molts autors, que seria llarg de comentar, però útil per una visió de què es cou en la recerca sobre aquest tema, ell mateix oceànic en els seus múltiples vessants.

El mateix any veié la llum un llibre de commemoració ben merescuda sobre la tasca ingent de Lavola, l’empresa creada per Pere Pous a Manlleu el 1982 i avui lligada a un consorci internacional, Anthesis (Pere Colomer i Roma. 2022. Una empresa amb ànima. Lavola, 40 anys impulsant la sostenibilitat. Anthesis Lavola, 483 pp.). El cas de Lavola hauria de ser molt més conegut pels nostres ambientalistes, científics o no, perquè és molt exitós. Lavola té unes esplèndides instal·lacions en un edifici ecològic i una trajectòria molt rellevant, des dels inicis més orientats a l’educació ambiental fins als treballs d’assessorament i consultoria en molt diversos àmbits, en especial per orientar empreses, entre elles algunes de molt importants, cap a solucions més sostenibles, una tasca que potser la gent de LAVOLA i la d’ERC (l’empresa creada per Ramon Folch) son la que amb més èxit ha fet a Catalunya. Podeu buscar a la web per fer-vos una idea de la seva activitat actual.

Per la proximitat del tema que toquen, vull esmentar l’obra de dos autors del món de la briologia (conservadors de l’herbari del museu de ciències naturals d’Àlaba) Patxi Heras i Marta Infante, que ens han ofert un relat amè i molt ben construït de les exploracions pirinenques, a mitjans del s. XIX, d’un dels més destacats botànics i exploradors científics del món, Richard Spruce (Patxi Heras, Marta Infante. 2022. Richard Spruce, un botánico inglés en el Pirineo romántico. Libros del Jata. Bilbao, 256 pp.). Spruce, quasi immediatament després de la seva estada als Pirineus occidentals (1845-46), va treballar 15 anys a Sud-amèrica. Es tracta d’un llibre d’interès per a qualsevol naturalista, i en especial pels amants de la nostra serralada, encara que Spruce va treballar al País Basc i a Aragó. 

El 2023 van aparèixer dos llibres d’autors ben coneguts en el nostre món. Ignasi Castelló, enginyer de forests i saxofonista en el seu temps lliure, va publicar una mena de faula satírica que resulta molt enginyosa i divertida (Ignasi Castelló, 2023. L’incendi forestal del massís dels Espantats. Enquesta de la Comissió Roviralta. Grama, Lleida. 115 pp.) El llibre està molt ben escrit, amb gran sentit de l’humor. La idea de fer parlar testimonis (un d’ells és el mateix foc, un altre és Èol, el vent, un tercer és una ovella, etc.) és estupenda i el recurs a la mitologia m’és molt grat. Alhora, el llibre és devastador pel seu sarcasme. La sàtira descriu una realitat força lamentable. L’autor és molt sever amb les idees dels ecòlegs californians del foc com un component natural en l’evolució dels boscos, però sobre això crec que hi ha poques diferències entre les concepcions que avui defensen ecòlegs i enginyers forestals a Catalunya. Encara que puc discrepar d’alguna de les consideracions que fa Castelló, crec que té tota la raó en la majoria. El problema més important és que es conjuminen l’abandonament de les explotacions poc rendibles (amb creixement de masses excessivament denses d’arbres coetanis, sobretot de pins, altament combustibles i sobre grans extensions contínues), l’increment de mortalitat per sequeres i plagues i l’alta exposició de les masses forestals a inicis de foc de causa humana a les vores de carreteres, a causa de cremes de residus agraris (un costum a erradicar, ja que es perden nutrients pel sòl i es genera contaminació atmosfèrica, a més de risc de foc), imprudències de tota mena, etc. Els obstacles a la gestió per part de conservacionistes no tenen en compte que la conservació (com es desprèn del que diu Folch sobre el sostenibilisme) no poden consistir a no fer res, perquè el clima, en canviar-ho alterarà tot, el foc i les sequeres canviaran la dinàmica de la vegetació i poden “estepitzar” el paisatge, així que algun tipus de gestió serà indispensable. En qualsevol cas, el llibre de Castelló és molt recomanable. 

D’altra banda, un dels nostres “clàssics” de l’ecologia, Joandomènec Ros, ens va oferir un panorama del seu pensament que val la pena conèixer (Joandomènec Ros, 2023. Una aventura no totalment imprevisible, La meva visió de la ciència i de la cultura. Publ. de l’Abadia de Montserrat). No es pot considerar un llibre sobre ecologia i medi ambient, tot i que l’autor sigui un ecòleg. És, com sol fer Ros, un recull d’articles, i ja s’entén que això difícilment pot resultar d’una gran coherència, però el que sí que és coherent és el pensament de l’autor. Toca un conjunt de temes prou interessants, des de temes d’ensenyament i divulgació científica (amb especial atenció a les traduccions d’assaigs que Ros ha practicat molt), a les pandèmies, a les relacions entre ciència i la resta de la cultura, i a les necessitats de canvis en la legislació en favor de la ciència.

També es publicà un llibre col·lectiu, sobre els boscos, resultat d’una jornada de commemoració dels 75 anys del Consorci Forestal de Catalunya, que conté nombroses entrevistes a persones rellevants del món forestal, articles d’experts (Josep Maria Panareda, Marc Castellnou, Antoni Trasobares, Eduard Rojas, Eduard de Ribot, Francesc Mauri i jo mateix) i alguns annexos. Està coordinat per Joan Rovira (Joan Rovira (coord.). (2023. Sumar persones, bosc i territori, Consorci Forestal de Catalunya, 269 pp.). Aquest llibre té l’inconvenient d’un format dels que no se sap com posar a la llibreria de casa, però que permet bones il·lustracions. 

Des de Madrid ens arriba una veu Imprescindible en la lluita per la transició ambiental, la de Fernando Valladares, plasmada en un llibre (Fernando Valladares. 2023. La recivilización. Desafios, zancadillas y motivaciones para arreglar el mundo. Ed. Destino, 416 pp.). Podeu sentir-lo a ell parlant del tema en un vídeo de 2 hores d’una conferència que, amb el títol del llibre, va donar a la Universidad Popular de Albacete. Valladares és l’ecòleg espanyol amb més presència a les xarxes socials, amb gran diferència. Les seves opinions, crítiques amb l’explotació i contaminació de la biosfera, han fet que rebés greus amenaces de caràcter feixista. Ha patit un limfoma greu que ha pogut reduir a un estat crònic lleu i, tanmateix, és corredor de llargues distàncies i grans desnivells, així que no pot sorprendre que sigui un lluitador valent i incansable. El llibre cobreix pràcticament tots els temes relacionats amb l’embolic en què la nostra pròpia acció ens ha posat, pel funcionament extractiu i gens assenyat de l’economia en relació amb la resta de la natura. Ho fa amb un llenguatge planer, que sovint recorda el dels llibres d’autoajuda, i de fet potser es tracta d’un llibre d’autoajuda per a la humanitat, perquè s’entengui ella mateixa dins la biosfera i descobreixi que les coses es poden fer de manera diferent. Diu que, si ens ho proposem només un 15 o 20% dels humans, serà possible evitar el col·lapse, que d’altra manera ens amenaça en ben poc temps. Entre moltes coses, ens explica que el capitalisme no és una forma de producció sinó una forma d’apropiació, que les empreses volen eixamplar el mercat però eliminar la competència, que l’economia d’escala pot abaixar els preus, però fa augmentar el consum i, per tant, l’impacte ambiental, que es produeix massa menjar, que caldria que els científics (que hem fracassat en la comunicació del que suposa el canvi climàtic) practiquéssim la desobediència civil... Repassa els reptes amb què ens enfrontem, descriu les travetes que posen els adversaris de tota acció contra el canvi climàtic, les coses que podem fer per canviar el món. I tot això considerant des de l’economia a la psicologia. Un llibre completíssim i que, al meu entendre, hauria de ser convincent. És clar que els que no volen ser convençuts no el llegiran, però els altres hi trobaran arguments i bons consells per la lluita ineludible en favor de la nostra pròpia espècie. Als primers se’ls pot aplicar una frase del filòsof francès Vladimir Jankélévitch que recull Jaume Cabré a Les veus del Pamano: “Pare, no els perdonis que saben què fan”. La cita completa afegeix “Maleïts siguin i que no siguin mai perdonats”.

El 2024 es va publicar un llibre del Leo García Sancho, liquenòleg madrileny que ha treballat no sols a l’Antartida (on hi ha estat 17 cops), també ha participat en missions espacials en què es van fer estudis de biologia, cosa que li valgué un premi Princesa d’Astúries a la cooperació internacional. Aquest llibre, que es va presentar fa unes setmanes a Barcelona, és un catàleg de meravelles de les simbiosis, un tema que quan jo era jove es considerava quasi com una curiositat pròpia dels líquens i que avui sabem que és present arreu i un dels motors de l’evolució, com va explicar l’enyorada Lynn Margulis. (Leopoldo García Sancho. 2024. El triunfo de una extraña amistad. Las simbiosis entre vegetales y otros organismos mueven el mundo. Ed. Pirámide, Madrid, 206 pp.). És important que la gent entengui que l’evolució no funciona sols per mutació en l'ADN i selecció natural, sinó que organismes diferents s’ajunten per complementar-se, que s’intercanvien material genètic, que cooperen en generar noves relacions, noves estructures de xarxes que l’evolució produeix constantment estructures i propietats emergents. I que tota aquesta complexitat fa extremadament difícil preveure les conseqüències de canvis matussers i sobtats.

També es publicà un llibre sobre un tema del qual em sento molt proper, ja que li vaig dedicar feina, cursos, articles i llibres, que és l’educació ambiental. És, altre cop, un llibre commemoratiu, aquest dels quaranta anys de la fundació de la Societat Catalana d’Educació Ambiental, i l’autora, Teresa Franquesa, promotora i presidenta inicial d’aquesta Societat, ha tingut el detall de dedicar-nos als companys de la SCEA, com és natural, i a en Ramon Folch i a mi “pel lideratge”, cosa que li agraeixo molt. (Teresa Franquesa Codinach. 2024. L’educació ambiental a Catalunya, una mirada a través de la SCEA. Cossetània Edicions, Valls, 201 pp.). La Teresa ha publicat també el 2024 un altre llibre, Cambio climático y ecoansiedad, que encara no he pogut llegir.

El periodista ambiental, molt conegut per les seves col·laboracions a La Vanguardia, Antonio Cerrillo, ha fet de coordinador d’un llibre complex (Antonio Cerrillo (coord.) 2024. El mapa de la crisis ambiental en España. Ed. Icaria, 256 pp.). Hi contribueixen 16 autors en una vintena de capítols, que tracten problemes de degradació ambiental, antics i recents, i temes relacionats amb la transició ecològica. Entre altres casos, es parla del Mar Menor, els deltes de l’Ebre i del Llobregat, el desastre d’Aznalcóllar, Doñana, la qüestió dels purins, la dels plàstics..., i, és clar, de possibles solucions. Una ajuda significativa per actualitzar coneixements d’aquests casos problemàtics.

No pretenc fer un catàleg exhaustiu, perquè hi ha moltes més obres que no conec, però si alguns d’aquests llibres dels quals he parlat s’han escapat a la vostra atenció entre les muntanyes dels que, productes d’autors mediàtics, premis literaris, etc., omplen les llibreries, creieu-me, busqueu-los. Tots ells us resultaran interessants, alguns emotius, tots ben escrits. D’alguns potser us n'enamorareu. Ja sé que encara no és Sant Jordi, però no hi fa res. No deixeu que s’extingeixin, que ara els llibres romanen poc temps a les llibreries.