Conservar la natura va molt més enllà de les àrees protegides

Corria l’any 1997 quan Ferran Rodà i Joan Pino, ecòlegs del paisatge i antic i actual director del CREAF, respectivament, es van plantejar un canvi en la forma com s’havia de gestionar el territori de Catalunya per preservar la seva biodiversitat i funcions ecològiques. De fet, era  un moment en què el coneixement científic a nivell internacional ja apuntava la necessitat d’aquest canvi i calia aplicar-ho a nivell local.

Fins llavors, la gestió del territori pensada per conservar la biodiversitat s’havia centrat, a grans trets, en declarar diversos tipus d’espais naturals protegits, i tot just es començava a considerar la necessitat d’establir una xarxa de corredors que facilités el moviment i l’intercanvi genètic dels organismes entre aquests espais. No obstant això, el 1983 l’ecòleg americà Daniel Janzen va afirmar que cap parc natural no és una illa sinó que està sotmès a les interaccions amb el seu entorn no protegit, i aquest plantejament ressonava amb força. Començava a ser massa evident que un entorn cada cop més artificial posava en risc la conservació de moltes espècies i hàbitats, per la influència creixent que té aquest entorn sobre l’estat i el funcionament ecològic dels parcs protegits. Un exemple ben proper el tenim al Parc de Collserola, on la pressió urbanística i la freqüentació humana provinents d’un entorn urbanitzat amb més de 3 milions de persones posa en risc cada dia la conservació dels seus valors naturals.

Com a resposta a aquesta afirmació, Rodà i Pino van posar èmfasi en la necessitat de gestionar no només els espais protegits del país sinó també l’anomenada matriu territorial, un espai més ampli on aquests espais protegits hi quedaven inscrits. Era evident que havíem de passar “d’enganxar segells (els espais protegits) en un sobre (el territori), a gestionar el sobre sencer”, deia Rodà.  

A inicis de la dècada del 2000 comença al CREAF l’època més intensa de recerca sobre el tema, i Rodà i Pino van anar acumulant evidències científiques que confirmaven com d’important és aquesta matriu territorial , especialment als territoris més transformats de Catalunya com són els metropolitans. A més, aquest canvi de paradigma també genera uns beneficis per als organismes d’interès en la planificació i la gestió del territori. En particular, aquest darrer punt sobre els serveis de planificació i anàlisi territorial va ser clau per a la Diputació de Barcelona. Aquests canvien el seus plantejaments territorials anteriors centrats en l’anomenada ‘Anella Verda’ (la xarxa d’espais protegits més un conjunt d’àrees de connexió entre elles) per començar a considerar també els espais lliures (és a dir, aquells que no són urbanitzables per als experts en planificació territorial) i fer plans que incloguin els espais naturals protegits i la matriu territorial no urbanitzable.

Arrel d’aquest nou ideari, arriba el moment (2002) en què es consolida una eina cabdal: el Sistema d’Informació de la Xarxa d’Espais Lliures de la Província de Barcelona (SITxell), que recull un conjunt d’indicadors territorials sobre l’estat ecològic i l’interès de conservació, entre d’altres, d’aquests espais de la matriu. Bona part d’aquests indicadors van ser posats a punt pel CREAF, traslladant així aquesta lògica de la matriu territorial a eines adients per la planificació i la gestió del conjunt d’espais lliures que la formen.

Un cop integrada la nova mirada, en la planificació i gestió del territori, el SITxell ha estat donant suport a la declaració de quatre nous espais protegits a escala municipal a la província de Barcelona, com per exemple la Zona Nord de Terrassa i el Coll Cardús a Viladecans. I també ha permès que els plans de protecció de 4 Parcs Naturals (Montseny, Montnegre-Corredor, serralada Litoral i Foix) incrementessin la seva superfície preservada entre un 10 i un 50%. Encara més: l’impacte del SITxell en la planificació territorial no s’ha quedat només a escala de la província, sinó que han estat la base de moltes polítiques municipals que buscaven millorar la conservació del patrimoni natural local situat fora dels espais protegits. Concretament, més del 30% dels municipis de Barcelona han millorat els seus plans urbanístics gràcies a la utilització del SITxell, que es basa en la recerca del CREAF, amb beneficis evidents per a la biodiversitat, però també per a la població.

Segons Pino, “la combinació dels conceptes de l’ecologia del paisatge i el desenvolupament del SITxell ha estat una història d’èxit en la col·laboració entre el CREAF i la Diputació de Barcelona”. D’altra banda, SITxell ha cridat l’atenció dels responsables municipals d’altres països, com la prova pilot que va encarregar el Consell del Dún Laoghaire-Rathdown County, de l’Àrea Metropolitana de Dublín (Irlanda), basada en l’exemple de Barcelona. I també ha rebut un reconeixement internacional amb el Premi 2012 de l’Aministració Pública de les Nacions Unides (UNPSA 2012).  

Segons apunta l’actual Responsable de Seguiment de Programes i Accions Ambientals de l’Àrea d'Acció Climàtica i Transició Energètica de la Diputació de Barcelona, Carles Castell, “l'aplicació del SITxell ha demostrat l’avantatge d’invertir en informació territorial de gran valor afegit en la planificació del territori, en comparació amb el desenvolupament de treballs i estudis fragmentaris i discontinus que eren fins ara la norma.”

A través de tots aquests anys i aquesta història intensa entre el CREAF i la Diputació de Barcelona, els gestors i gestores de les diverses administracions han entès que cada hàbitat - sigui més urbà, o rural, o forestal- aporta unes funcions al paisatge i uns beneficis directes o indirectes a la població, i això fa evident la necessitat de gestionar-los. Un clar exemple de l’impacte que pot tenir la recerca del CREAF en la nostra societat.