En un comentari a la revista  Nature Geoscience l’investigador del CREAF Josep Peñuelas i un equip d’investigadors internacionals han avaluat el problema de subministrament d’aliments al que haurà de fer front el planeta si esgotem les nostres reserves de fòsfor. Les projeccions de futur mostren que les reserves de fòsfor s’esgotaran en els propers 40 o 400 anys. Els investigadors proposen racionalitzar l’ús del fòsfor per part dels països més rics i invertir en noves tecnologies de reciclatge o de producció artificial d’aquest nutrient.

Actualment el fòsfor, un fertilitzant essencial per la producció dels cultius, no està a disposició de tots els països amb les mateixes condicions.  De fet, s’estima que la demanda creixent per produir aliments i biofuels pot esgotar les seves reserves en els propers 40 o 400 anys i agreujar encara més la desigualtat d’accés al fòsfor entre països rics i pobres.  Josep Peñuelas, investigador del CREAF i professor del CSIC, amb tres investigadors internacionals més, han valorat  aquest fenomen en una publicació a la revista Nature Geoscience com un trilema entre els països productors,  els països consumidors rics i els països consumidors més pobres.

En el trilema del fòsfor qualsevol opció de futur per afrontar la gestió del fòsfor a nivell mundial (continuar com ara, pujar el preu del fòsfor o fer-lo més accessible) acaba entrant en conflicte amb els interessos d’ almenys un dels grups.

Avui en dia, els països productors tenen acords bilaterals per vendre el fòsfor per un preu relativament barat a un grapat de països rics que l’utilitzen en excés en els seus camps de cultiu. Es calcula que Amèrica del Nord, l’oest d’Europa i el sud-est asiàtic sumen el 80% del consum mundial de fertilitzants de  fòsfor, tot i que, menys del 55% dels cultius del món estan localitzats en aquests països.  A mes, el 80% d’aquest fòsfor es perd abans de ser consumit per culpa de l’erosió dels sòls agrícoles. En canvi, als països de baixos ingressos, el 30% dels camps de cultiu tenen dèficit de fòsfor i l’accés vetat a aquest fertilitzant vital per millorar la productivitat dels camps.

Eliminar aquest acords bilaterals i pujar el preu del fòsfor en controlaria el consum i permetria preservar aquest recurs a llarg termini, però deixaria encara més fora de joc als països més pobres que no se’l podrien permetre. Fer-lo més barat, o promoure’n la igualtat d’accés, n’incrementaria el consum i el faria més accessible, però s’esgotarien abans les reserves i desafavoriria als productors.  Sembla que cap de les opcions que ofereix el mercat solucioni el problema, i totes les opcions entren en conflicte amb els interessos d’una de les parts.

Solucions possibles del trilema

Segons els investigadors, la gestió del fòsfor s’ha de centrar en reduir-ne l’ús desmesurat i el malbaratament als països rics i en implementar sistemes de producció de fòsfor eficients  mitjançant grans inversions destinades a garantir la seguretat alimentària a llarg termini. Els experts apunten que caldria invertir en circuits de producció d’aliments més tancats que recuperessin o reciclessin el fòsfor residual del sistema. “Per a saber si aquesta inversió és factible caldria fer estimacions més precises de la quantitat de reserves de fòsfor que queden al planeta i avaluar els beneficis econòmics que podrien aportar aquestes noves  tecnologies d'estalvi de fòsfor”, apunta Josep Peñuelas del CREAF.

Article:

M. Obersteiner, J. Peñuelas, P. Ciais, M. van der Velde, and I.A. Janssens, 2013. The phosphorus trilemma. Nature Geoscience, 6, 897-898, doi:10.1038/ngeo1990