L’aigua no pot ser un enemic

Enmig de la onada de tristesa, feredat i indignació provocada per les inundacions al País Valencià, nombroses persones han expressat la seva opinió i sentiments a través de tots els mitjans. Dins del món de la ciència, científics dels camps de la meteorologia, hidrologia, geologia i l’ecologia, entre d’altres, han exposat les seves acurades i expertes anàlisis, que haurien de constituir el punt de partida de qualsevol iniciativa política i tècnica per abordar amb urgència i seriositat aquesta problemàtica.

Persones molt rellevants de les nostres institucions de recerca, com els ecòlegs Narcís Prat i Joan Pino, l’especialista en polítiques de gestió de l’aigua Annelies Broekman, o l’expert en territori i cultura Josep Maria Mallarach, han deixat ben clares les nombroses i complexes arrels del conflicte i les millors maneres d’abordar-lo. Per tant, ben poca cosa podria afegir a tot el que s’ha dit. Per això, l’esperit d’aquesta article és aportar una mirada global, incorporant les diverses aproximacions des de l’experiència en planificació i gestió del territori. Tant de bo pugui resultar útil.

El comportament de la natura, les seves característiques i funcionaments, així com el caràcter del nostre territori i de la nostra cultura és quelcom ben estudiat i un context ampliàment documentat, la qual cosa produeix encara més estupor i ràbia davant de cada nou episodi, com si no haguéssim après res. Des de fa segles, existeixen escrits, des dels populars fins als primers de caràcter científic, com les Observaciones de Cavanilles, on ja el segle XVIII descrivia les terribles avingudes que es donaven a  les mateixes conques que fa poques setmanes van inundar-se.

No descobriré ara quin són els factors territorials que provoquen aquesta recurrència de riuades i inundacions en bona part del litoral ibèric del Mediterrani. D’una banda, els relacionats amb la climatologia, principalment les ja famoses DANA (les antigues gotes fredes) que sobretot a la tardor provoquen grans intensitats de precipitació i acumulació de pluja quan s’ajunta un embossament d’aire fred en alçada i una elevada temperatura de l’aigua del mar. De l’altra, l’orografia de bona part de la costa mediterrània, amb una predominança de les conques hidrogràfiques relativament petites, arrodonides i amb gran pendent, que acumulen molta aigua en poca estona a les lleres dels torrents i a les terres baixes properes a la costa.

Aquest factors geogràfics són pràcticament impossibles de modificar per tal de reduir el risc, a no ser que s’escometessin grans obres hidràuliques per modificar la morfologia i la hidrologia del terreny, intervencions faraòniques i sovint ineficaces, que només són viables, des de tots els punts de vista, de forma puntual en indrets molt determinats. Ben al contrari, l’escenari meteorològic actual, en el context del canvi climàtic, provoca uns episodis encara més extrems, amb una aigua del mar i un aire més calents, que afavoreix que s’acumuli més vapor d’aigua a l’atmosfera i, en conseqüència, una major precipitació en forma torrencial, tant en intensitat com en quantitat acumulada.

Qualsevol manual sobre un determinat risc estableix que aquest depèn de la conjunció de tres factors: la perillositat, l’exposició i la vulnerabilitat. El perill d’inundació és degut a l’elevada probabilitat d’esdeveniment de fenòmens meteorològics extrems i a les característiques del territori que hem esmentat. Lògicament, aquesta perillositat no és la mateixa a tot arreu i això és el que està cartografiat a Catalunya en la “Delimitació de les zones inundables” que duu a terme l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), en base a acurats estudis i models que inclouen elements climatològics, geomorfològics i hidrològics del territori.

Aquesta cartografia de les zones inundables caracteritza el territori en base a la seva probabilitat d’inundació. Així, zonifica els espais fluvials en funció dels anomenats períodes de retorns de 10, 100 i 500 anys, és a dir, els llocs que tenen una elevada probabilitat d’inundar-se durant els propers 10, 100 i 500 anys. La cartografia contempla moltes més qüestions, però amb això en tenim prou per entendre que tenim perfectament delimitat el territori en funció del major o menor perill d’inundació. En el visos cartogràfic de l’ACA podeu veure el mapa de perill d’inundabilitat per als diversos períodes de retorn. 

A partir d’aquesta zonificació s’estableixen tot un seguit de condicions a l’establiment d’usos i activitats a les zones inundables, tant per evitar les afectacions a bens i persones com per facilitar la funcionalitat més natural possible de l’espai fluvial, de manera que l’aigua no trobi obstacles que impedeixin el moviment i desguàs durant els episodis d’avingudes. Així, en les zones de major inundabilitat, anomenades zones de flux preferent, no s’hi admeten usos ni activitats vulnerables o que suposin reduccions significatives de la capacitat de desguàs.

Tot i l’existència d’aquesta anàlisi de la perillositat i tota la planificació que se’n deriva, a ningú se li escapa que les zones inundables estan plenes d’edificacions, infraestructures i activitats que es veuen fortament afectades per les riuades i, al mateix temps, condicionen notablement la morfologia i dinàmica dels espais fluvials. És a dir, l’ocupació de les zones inundables ha provocat una exposició de bens i persones al perill, apareixent un risc major o menor en funció de la ubicació concreta i de la vulnerabilitat dels usos i activitats que s’hi desenvolupen.

De fet, a Catalunya aproximadament el 15% de les àrees urbanitzades (residencials, polígons industrials, equipaments, serveis, infraestructures, etc.) es troben en zones inundables. El 9% de la població de Catalunya, més de 700.000 persones, viuen en zones inundables (període de retorn de 500 anys) i un 1,4%, 110.000 persones, en zones d’alt risc (període de retorn de tan sols 10 anys). A més de tantes altres hectàrees de sòls qualificats com a no urbanitzables on hi ha des de càmpings fins a hivernacles i equipaments.

En primer lloc, com a tot el món, tenim milers i milers d’edificacions en zones inundables fruit d’assentaments històrics a la vora dels rius. Durant segles, pobles i ciutats van néixer i florir a les ribes dels rius, perquè així s’en garantien el subministrament d’aigua i constituïen notables vies de comunicació. Era una època en què les conques hidrogràfiques estaven molt poc, o gens, regulades; no existien gaires estructures protectores, com ara dics o motes, i les inundacions als pobles i ciutats eren prou habituals. Avui dia en tenim un testimoni ben viu en les cròniques històriques de què parlàvem anteriorment o en les plaques a les façanes de les cases que mostren fins on va arribar l’aigua en els episodis més violents de riuades. Un cop passades, netejaven o reconstruïen les edificacions, segons l’impacte, i esperaven que arribés la següent.

Tanmateix, el gran canvi es produeix a casa nostra, i en moltes àrees urbanes, a partir de mitjan segle passat. El canvi de model socioeconòmic i territorial, amb l’èxode rural, duu a l’increment progressiu de la població que s’acumula en les incipient àrees metropolitanes, sovint a les valls baixes més properes a la costa. Aquest creixement urbanístic es desenvolupa de manera molt ràpida, sense gairebé cap planificació i amb grans mancances urbanístiques, d’infraestructures i serveis. En aquest context és quan es produeixen les grans catàstrofes que tothom recorda, com la riuada del Vallès de l’any 1962, que va arrasar cases i àrees industrials, sobretot de Terrassa, Rubí i Sabadell, que ocupaven abastament les ribes del riu Ripoll, la riera de les Fonts o la riera de Rubí. La precarietat de molts habitatges, barris de famílies acabades d’arribar, fets de pressa i corrent, va fer que la seva vulnerabilitat fos molt elevada. El resultat va ser la xifra de mil morts i pèrdues multimilionàries, especialment en el sector del tèxtil.

Després d’aquest i altres tràgics episodis en nombrosos punts del territori es va decidir posar en marxa extenses obres d’enginyeria destinades a protegir els bens i les persones de l’embat dels rius, que s’haurien de mantenir dins dels límits que nosaltres els imposaríem. Així, van anar apareixent noves preses, canalitzacions, dics de contenció i motes, al mateix temps que desapareixia la vegetació de les riberes i les lleres, substituïda pel formigó o arranada per les “neteges” per evitar que entorpís el pas de l’aigua.

El resultat va ser que els rius es van convertir en conductes per a la circulació de l’aigua, amb una secció calculada per garantir la seguretat, sense gaires rastres de naturalitat. Les ciutats van anar creixent d’esquenes als rius, al mateix temps que hi llençaven residus industrials i domèstics, convertint-los en un abocador a cel obert. Les obres hidràuliques aconseguien el seu objectiu protector fins que arribava algun episodi extrem de precipitació, que feia revenir els rius per sobre de motes, trencava dics i negava els barris que havien crescut a tocar de les barreres.

A més, la canalització dels rius comportava un recorregut molt més rectilini, gràcies a l’eliminació dels empipadors i inútils meandres. Això, sumat a les parets de formigó, sense vegetació ni cap obstacle que produís el més mínims fregament, provocava que l’aigua, quan hi havia una crescuda, agafés molta més velocitat i energia que abans, i tingués un poder molt més destructor. Aigües avall dels murs i les canalitzacions, en zones que habitualment no havien patit els estralls de les avingudes, els rius es desbordaven amb una força mai vista. En aquestes darreres riuades de València hem pogut comprovar com després del desviament i la canalització de la llera del Túria els pitjors estralls s’han produït al sud de la ciutat, on conflueixen la canalització de la nova llera i nombrosos barrancs i rieres. Havíem provat d’engabiar la bèstia, però se’ns escapa pertot arreu.

L’any 2000, la UE va aprovar la Directiva Marc de l’Aigua (2000/60/CE), el marc comunitari en matèria d’aigua basat, entre d’altres elements, en la visió integral del cicle de l’aigua, la millora de la qualitat de les masses d’aigua i els ecosistemes aquàtics, i la minimització dels efectes de les sequeres i inundacions. Entre els principals instruments, cal destacar l’avaluació i seguiment de les masses d’aigua i la redacció dels plans hidrològics de conca. A partir d’aquesta normativa marc, el 2007 es va aprovar la Directiva Europea d’Inundacions (2007/60/CE), que la desenvolupa en matèria de la gestió del risc per tal de minimitzar l’impacte negatiu de les inundacions. És a partir de la seva transposició a la legislació estatal que es posen en marxa els diversos instruments de planificació i gestió, entre els quals destaca el Pla de Gestió del Risc d’Inundació (PGRI). A Catalunya, l’ACA assumeix el lideratge de la gestió del risc d’inundació i, per tant, les plenes competències en l’elaboració del PGRI del Districte de Conca Fluvial de Catalunya —el que anomenem conques internes—, ja que la conca de l’Ebre, en ser intercomunitària (igual com passa en el petit territori del sud del Montsià, pertanyent a la conca del Xúquer) la competència de la redacció del PGRI recau en la Confederació Hidrogràfica corresponent.

El PGRI de les conques internes incorpora totes aquelles mesures orientades a reduir les conseqüències adverses que els episodis d'inundació puguin ocasionar sobre la salut humana, el medi ambient, el patrimoni cultural, l'activitat econòmica i les infraestructures, que hagin estat planificades i/o programades pels diversos organismes amb competències en la matèria. Així doncs, el PGRI integra els diferents programes de mesures aprovats per les administracions competents.

El punt de partida és la cartografia que esmentàvem al començament, com a punt de partida de la prevenció del risc d’inundació: mapes de perillositat i risc, zonificació de l’espai fluvial i limitacions als usos i activitats en les zones inundables. En base a això, es planifiquen les mesures i instruments de prevenció, protecció i preparació davant de les inundacions, així com les de recuperació post-inundació, en cas que aquesta es produeixi. 

Aquest marc europeu i totes les iniciatives desenvolupades per l’ACA en els darrers anys són un magnífic punt de partida per donar la volta al model caduc de gestió de l’aigua i dels espais fluvials. Des de l’administració s’han posat en marxa nombrosos projectes i mecanismes en els tres àmbits esmentats (prevenció, protecció i planificació de l’emergència), que han donat els primers fruits. Tanmateix, existeixen encara força deficiències en tots els àmbits que provoquen que el risc d’inundació constitueixi encara una greu problemàtica en el nostre país.

Pal que fa a la preparació front a les inundacions s’han millorat sensiblement la capacitat de predicció dels episodis de risc però queda molta feina per fer en el camp de la planificació de l’emergència. Així, aquestes darreres setmanes, després de les riuades a València, ha aparegut als mitjans la notícia que 521 municipis de Catalunya estan obligats a tenir un pla de Protecció Civil per risc d'inundació. Més de la meitat no compleixen aquest requisit: 237 el tenen caducat i 60 no l'han redactat encara.

Qualsevol persona pot consultar si el seu ajuntament té fet —i vigent— el pla d'emergència per risc d'inundacions. És evident que la capacitat d’anticipació i el temps disponible per planificar la resposta a l’emergència són essencials per reduir el risc i minimitzar l’impacte, especialment sobre les persones. Després dels esdeveniments del País Valencià, la Generalitat de Catalunya ha manifestat que exigirà a tots els municipis que tinguin fet o actualitzat el pla de protecció civil en un màxim de dos anys. Esperem que això es compleixi i que els municipis tinguin el suport necessari per dur-ho a terme.

En l’àmbit de la prevenció del risc d’inundació i la protecció davant d’inundacions, ja hem indicat la complexitat que representa el fet de tenir una gran superfície d’àrees urbanitzades dins de zones inundables. En primer lloc, caldria garantir que aquesta superfície no s’incrementés. Semblaria que amb els mapes de risc i la legislació actual això hauria d’estar assegurat. Tanmateix, no és ben bé així. L’ACA ha d’emetre informes previs a l’establiment de possibles nous usos i activitats en zones inundables, però aquests dictàmens no són vinculants. És a dir, les Comissions Territorials d’Urbanisme els han de tenir en compte però poden aprovar nous creixements en zones inundables en determinades circumstàncies establint certes mesures de protecció. En la situació actual i els escenaris de futur que es preveuen, l’autorització de noves edificacions i transformacions en zones inundables haurien de produir-se tan sols en condicions molt determinades i sempre amb l’informe favorable de l’ACA, que hauria de ser vinculant. No podem continuar ocupant més zones amb risc d’inundació. La tendència hauria de ser justament la contrària.