Creixement o decreixement: de què parlem?

Les discussions sobre l’actitud a prendre en front del canvi global sovint es redueixen a la confrontació entre els partidaris del creixement (econòmic, se suposa) i els del decreixement . En general, al llarg del debat, els primers es manifesten com optimistes tecnològics i els segons creuen que l’optimisme tecnològic ens porta al desastre. Però, anem pas a pas.

Per començar, és cert que les etiquetes creixement o decreixement sembla que separin dues línies d’actuació ben diferents. Però si parlem del creixement en el coneixement, en la millora del benestar social, en la millora del funcionament de les institucions, en les mesures per evitar conflictes bèl·lics i ús d’armes de destrucció massiva, tothom hi està d’acord. Si parlem de decreixement en el malbaratament dels recursos, en les emissions de substàncies contaminants, començant pel CO₂, en l’explotació fins a l’extinció pràctica de la pesca, en l’abocament massiu de residus, etc., també segurament tothom hi està d’acord, en principi. El desacord està en que uns creuen que no es pot pagar la transició cap a societats menys contaminants i més respectuoses amb l’entorn si no hi ha creixement econòmic per pagar els costos d’aquest canvi i els altres pensen que l’obsessió pel creixement continuat en el benefici de les empreses és justament la causa de que les societats provoquin el canvi global i el desgavell de l’entorn.

Per avançar, calen pactes que facin possible una transició dels negocis ambientalment nocius a altres negocis que solem qualificar de sostenibles.

És un fet que qualsevol iniciativa per reduir les emissions o protegir la biodiversitat té efectes perjudicials d’entrada sobre aquells que es dediquen a activitats que generen emissions o destrueixen biodiversitat. I aquests afectats, per tant, s’oposen quasi sempre a la iniciativa, perquè els hi va el seu negoci i, a més, els llocs de treball que hi estan lligats. Quan es tracta de negocis molt importants o d’amples sectors socials, no cal dir que l’oposició té una força enorme, que pot paralitzar les administracions encarregades de fer avançar la iniciativa. Per avançar, calen pactes que facin possible una transició dels negocis ambientalment nocius a altres negocis que solem qualificar de sostenibles. En això, de fet, consisteix la transició ecològica.

Hem de reconèixer que és difícil de realitzar. D’una banda, els qui disposen de tot un muntatge per explotar un recurs (sigui petroli, gas, pesca, plantacions d’oli de palma o de coca, vaixells pesquers, creuers, i tants negocis petits i grans) voldran amortitzar tant com puguin aquest muntatge abans de passar a una altra cosa, i és d’esperar que facin tot el possible per allargar la seva activitat mentre sigui rendible. D’altra banda, les administracions acostumen a pensar més en fer normes reguladores que en solucions alternatives socialment acceptables (és més fàcil, naturalment). Llavors, sovint, s’enfronten dos poders: el de la solució econòmica que ja existeix, però que és ambientalment nociva, contra el de la regulació sostenibilista, però que sovint no s’acompanya d’un recanvi econòmic. En aquesta confrontació, els arguments econòmics per seguir com sempre tenen avantatge, ja que la gent necessita treballar per guanyar-se la vida, i ull perquè en els països democràtics la pèrdua de llocs de treball afavoreix els populismes d’ultradreta, o sigui, els feixismes i similars.

Ecologisme, política i economia

L’augment de força de l’ecologisme és la conseqüència de la creixent evidència dels riscs terribles que suposen l’escalfament climàtic i el creixent deteriorament de l’entorn arreu del mon (del que ens en dona un amarg testimoni la pèrdua generalitzada d’insectes, ocells, fauna i flora del litoral marítim, etc.). Com que l’ecologisme vol transformar la societat (amb el feminisme passa una cosa semblant), topa amb les persones i col·lectius de mentalitat conservadora i els ja esmentats interessos, i per tant tendeix a apropar-se a polítiques d’esquerra. L’esquerra, als països occidentals, ha vist de prop el fracàs del comunisme a l’hora de generar economies funcionals, però compta amb èxits indubtables: la socialdemocràcia va aixecar Europa després de la Segona Guerra Mundial i el New Deal de Roosevelt va funcionar a Estats Units: va aparèixer la noció de societat del benestar.

La caiguda de l’URSS, convertida Rússia en una economia de mercat oligopolista i mafiosa, i el pas de la Xina comunista a una economia de mercat en una dictadura de partit únic, així com un clar encarcarament burocràtic de les socialdemocràcies, van afavorir la derrota de les receptes keynesianes en favor d’un neoliberalisme des-regulador, com vaig comentar en el meu Apunt anterior. Això ha accelerat, de manera extraordinària, l’espoli mundial de recursos i la globalització. En molts països, la conseqüència ha estat que oligopolis cada cop més grans i poderosos s’han apoderat dels mercats i han expulsat les empreses locals i el petit comerç, provocant un augment de l’atur i dels preus i una pèrdua del poder adquisitiu (sobre aquest tema recomano vivament Eeckout 2023) , així que en alguns d’ells darrerament l’opinió pública ha girat altre cop a l’esquerra (p.e., Brasil i alguns altres països llatinoamericans). La Xina ha desenvolupat una forma peculiar de capitalisme amb control estatal. La Índia creix de pressa, sota un govern cada cop més autoritari. Europa trontolla i el Regne Unit ha entrat en una crisi profunda. Hi ha al mon un canvi força accelerat de les relacions i afinitats que ja es veurà cap on va. Això no és irrellevant en el context del que parlem, ja que recursos avui necessaris per a la transició energètica i les noves tecnologies es troben sobretot en països com la mateixa Xina, el Congo, el Vietnam, Xile, etc., i el control d’aquests recursos té molt de paper en els canvis que s’estan produint en les afinitats entre països.

Optimisme o pessimisme? Realisme

Les polítiques ambientalistes tenen obstacles importants. I tanmateix les urgències les empenyen. Tornem al debat creixement-decreixement, optimisme tecnològic-malfiança tecnològica. El fet és que ens cal créixer en moltes coses, n’he esmentat algunes que sobretot tenen relació amb augmentar la resiliència, però també en millorar el benestar en una proporció el més gran possible de la població mundial. Quan es diu que hem de decréixer és pensant en la manera de viure dels països rics, malbaratadora i contaminant, no pas en condemnar els pobres a ser encara més pobres, acusació que els ecologistes solen rebre dels defensors del creixement infinit (una idea, la del creixement infinit, que és un disbarat físic).

Del que s’ha de tractar és de com podem créixer en allò que ens convé i decréixer en allò que és nociu.

Francament, crec que els termes massa simplistes (com creixement i decreixement) porten a discussions inútils. Del que s’ha de tractar és de com podem créixer en allò que ens convé i decréixer en allò que és nociu. I això implica que els ambientalistes han de trobar solucions win-win per l’economia i l’ambient. Bé, no sols els ambientalistes, també els que encara no ho son, però que acabaran descobrint que de debò estem davant d’una emergència (que ja triguen massa). Hi ha exemples d’aquestes solucions, en les que les disposicions reguladores de les males pràctiques van acompanyades de solucions alternatives assumibles. Després hi tornaré. D’altra banda, l’optimisme tecnològic no té cap base científica, és una fe gairebé religiosa (ve a dir que els humans som tan llestos que tot s’arreglarà, com si no hagués provocat la nostra espècie una quantitat immensa de desastres de tot tipus). I la malfiança tecnològica pot estar motivada per invents tan horrorosos com les bombes atòmiques, però no es pot posar la ma al foc per dir que no trobarem mai una tecnologia que xucli CO₂ de l’atmosfera i el fixi en algun lloc de l’escorça terrestre d’una manera eficient i assequible (ja es pot fer, però per ara és molt car) o que s’inventi un “para-sol” eficient contra l’excés de radiació solar. Així que tampoc serveix de res situar el debat en termes d’optimisme-pessimisme. El futur no és previsible i aquests termes només reflecteixen estats d’ànims sense base seriosa.

Hem desencadenat un procés global de canvi que ara s’auto-accelera independentment de nosaltres

El que hem de fer és mirar la realitat física. I és preocupant. No es tracta de que serà més fàcil la transició si fem una economia forta, o de que si s’imposen les idees ambientalistes evitarem el canvi climàtic. Estem en un altre estadi, completament nou. Hem desencadenat un procés global de canvi que ara s’auto-accelera independentment de nosaltres. Posaré l’exemple més clar, partint de que l’escalfament del clima ja està en marxa fa anys i les evidències son moltíssimes. Dons bé, aquest escalfament provoca la fusió del gel: del gel de les glaceres a les muntanyes, i sobretot a Groenlàndia, l’oceà Àrtic i a l’Antàrtida, així com el gel del permagel en les regions continentals del nord. Una conseqüència d’això és que la Terra perd superfície reflectant de la radiació solar: el gel fa de mirall, però aquest mirall s’està reduint molt de pressa, i ja tenim un procés d’auto-acceleració de l’escalfament que no depèn de nosaltres. Si ara aturéssim, les emissions, el gel amb la temperatura actual seguiria desfent-se. Una altra conseqüència és que, en fondre’s el permagel dels sòls d’immenses regions boreals, s’activen els microbis descomponedors de la molta matèria orgànica que estava presonera del glaç, i això implica emissions de CO₂ i de metà que, elles també, seguiran per més que reduïm les emissions o les aturem: ja tenim un segon procés d’auto-acceleració de l’escalfament, perquè hi haurà cada cop més gasos hivernacle per causa dels que escapen del permagel. A aquest procés es pot afegir el metà que desprenen en major quantitat els aiguamolls tropicals degut a l’escalfament, un fet que s’ha demostrat molt recentment. Hi ha altres canvis que s’estan produint per l’escalfament des que s’inicià, i que no controlem. Més eixuts, més calor, més incendis forestals (que al seu torn emeten més CO₂). Canvis en la circulació atmosfèrica, però també en la temperatura del mar i en la circulació dels corrents oceànics que, al seu torn, afecten al clima (preocupa especialment l’augment de temperatura a l’aigua profunda als voltants de l’Antàrtida). Canvis en les relacions entre espècies i propagació d’invasores i de plagues, sobretot virus zoonòtics. Canvis en la producció dels conreus. Pujada del nivell del mar. Etc.

I ara, qué fem?

Aquesta és una realitat física, indiferent als nostres debats sobre el creixement-decreixement i encara més als nostres estats d’ànim optimistes o no.

De vegades, sentint els partidaris del creixement i de l’optimisme tecnològic (i també, cal dir-ho, dels qui proposen mesures de mitigació i sobretot la reducció de les emissions) hom té la impressió que creuen que tot depèn de nosaltres, i que, si tenim una bona economia, farem la transició i trobarem la manera d’aturar les emissions. Però molts canvis dels que he assenyalat ja no depenen de nosaltres. Ara els esforços han de continuar en la direcció de la mitigació, sens dubte, però sobretot s’han d’orientar a l’adaptació, a l’augment de la resiliència de les nostres societats en front d’un ambient que de tota manera canvia i canviarà més, i a Catalunya i a tota la Península Ibèrica en concret ho fa clarament cap a molt pitjor (en sequeres, temperatures amb pics molt alts, i tot el que això representa per la disponibilitat d’aigua, l’agricultura, la biodiversitat  i la salut de les persones). Aquesta és una realitat física, indiferent als nostres debats sobre el creixement-decreixement i encara més als nostres estats d’ànim optimistes o no. No farem res de profit si no ens posem a buscar respostes: com canviem la nostra economia, les nostres ciutats, les nostres institucions, la nostra manera de viure, de construir, d’urbanitzar, de conrear i produir aliments, de protegir-nos i curar-nos, etc., per tal d’esmortir l’impacte del canvi i seguir funcionant amb el màxim de benestar possible pel màxim de gent possible.

L’estratègia ambientalista ha de passar, del no a tot, a propostes ambientals-socials innovadores. Ens cal una nova manera de viure, i això no  és només un problema educatiu. Ho és en part, però ens eduquem actuant o, si no, no ens eduquem. No tot s’arregla predicant el decreixement, perquè la gent no votarà en favor de mesures que els deixin sense feina. Al contrari, i això pot ser políticament perillós. Aquest va ser el missatge principal de la meva intervenció en la recent jornada El Futur és Ara (vegeu la jornada en vídeo a www.elfuturesara.cat), organitzada per una colla d’entitats de la societat civil catalana que volen empènyer les administracions i el país a prioritzar ja les accions que ens ajudin a evitar el risc d’un col·lapse ecològic.

La majoria de la gent viu en ciutats i l’adaptació de les ciutats és, per tant, crucial. Les ciutats han d’emetre menys contaminants i han de garantir el seu abastament d’aigua i aliments, d’energia per regular el clima  a la feina, a les escoles o a les cases, de refugis climàtics al carrer... Però si comencem per dificultar la circulació de vehicles és segur que no canviarem els usos de vehicles per les persones que no tenen alternatives, i llavors el que tindrem és més contaminació, per la marxa més lenta en els embussos, més multes i una població més emprenyada. Abans, cal fer aparcaments perifèrics ben connectats amb l’interior urbà per autobusos elèctrics i metro i cal fer instal·lacions de preses de corrent per recàrrega de vehicles elèctrics, per fomentar-ne l’ús que ara, encara, només pot ser molt minoritari perquè, per exemple, on son els endolls a Barcelona? Enverdir la ciutat és una manera de crear refugis climàtics, però s’ha de fer considerant els efectes sobre la circulació en les zones properes, la resiliència de les plantes davant un clima cada cop més difícil i les capacitats disponibles dels serveis de jardineria per a fer-ne el manteniment. Les ciutats plantegen seriosos problemes en relació a l’aigua i a l’electricitat en un futur sense combustibles fòssils. L’aigua, pel risc de sequeres quasi permanents, cosa que exigeix un alt percentatge de reutilització (vegeu Folch, 2023), amb ajut complementari de dessaladores. En el cas de l’electricitat, l’energia solar captada en el cas urbà no podrà abastir ni de molt tots els habitatges, així que una part important s’haurà de dur d’altres territoris. Sembla també clar que moltes ciutats hauran de construir no sols en alçada sinó també força més que ara sota terra. La pujada del nivell del mar és un altre factor a tenir ben present en les ciutats costaneres (la majoria de la població viu a ran de costa). D’una banda, el problema de les inundacions de soterranis i, fins i tot, el retrocés de la línia de costa, en són conseqüències òbvies, però també hi ha la corrosió d’infraestructures per l’aigua salada, la salinització dels freàtics, la destrucció de carreteres, vies de tren, etc. i la pèrdua de platges. Aquests problemes es presentaran també, en major o menor grau, però inevitablement perquè el mar s’està escalfant més de pressa del que es preveia i l’ascens del nivell es deu a la dilatació de l’aigua en escalfar-se i a la fusió del glaç a les zones polars. Per tant, les ciutats costaneres hauran de posar en funcionament programes d’actuació que tendeixin a reduir aquests efectes. El perill és especialment greu en territoris molt poc per damunt del nivell del mar (delta del Mekong, delta del Nil, Bangla Desh, moltes illes del Pacífic (Tuvalu, Fiji, etc.). També caldrà practicar un urbanisme molt diferent, que consideri els refugis climàtics, l’electrificació del transport, la recuperació de l’aigua, etc.

Atenció a les ciutats, però també al camp i al mar d’on traiem els aliments. L’agricultura i la ramaderia  intensives que malbaraten l’aigua, dispersen plaguicides i adobs, hormones i antibiòtics, i que destrueixen la vida als sòls i al mar, s’han de canviar radicalment, regenerant els sòls, emprant l’aigua amb responsabilitat, reduint l’ús de productes químics, el consum de carn produïda en granges, la sobre-explotació pesquera, i adaptant l’alimentació humana a les noves condicions (sobretot, reduint el consum de carn roja, que està fent-se a costa del 60% dels terrenys agrícoles del món per obtenir un migradíssim 2% dels nostres aliments).

Tot el que acabo de dir implica d’una banda la necessitat d’implementar programes intel·ligents d’augment de la resiliència davant de canvis que son previsibles, però també suposa oportunitats per nous tipus d’activitat econòmica i de generació de llocs de treball. Les empreses i les administracions hauran de treballar en la mateixa direcció. Per això crec que s’hauria de revertir la tendència actual cap a un capitalisme oligopolista, que contradiu els principis de l’economia de mercat, segons els quals el paper virtuós del mercat deriva de la competència entre un nombre significatiu d’empreses en competència, i no pas del seu segrest per uns oligopolis enormes que es posen d’acord per repartir-se el pastís,  pactant preus, retallant salaris, forçant els estats a eliminar tot allò que els faci nosa en la carrera de l’augment incessant de la taxa de beneficis i això no pagant els impostos corresponents, etc. La transició ecològica ha de ser també una transició econòmica. Les estructures piramidals, tant de les empreses com de les administracions, haurien de donar pas a estructures cel·lulars cooperatives. Això és fàcil de dir, però difícil de fer, ja que les grans corporacions tenen més poder que els estats, però hi ha experiències de que la implicació dels treballadors millora el funcionament de les empreses.

Les noves energies, per descomptat, necessitaran tècnics en la fabricació, instal·lació i reparació dels aparells. Caldrà un gran esforç en matèria d’innovació per dissenyar equipaments que funcionin amb materials menys rars i més fàcils d’obtenir i de reciclar que els que avui s’usen i que, en no pocs casos, s’estan exhaurint. La reconstrucció sostenibilista dels paisatges urbans i agraris demanarà mà d’obra i nous coneixements. L’opció per la producció i el consum de proximitat ha d’incrementar la diversitat de l’oferta, i per tant dels tipus de treball. Això s’ha d’afavorir amb polítiques fiscals dirigides a generar una distribució menys desigual de la renda. L’envelliment de les poblacions europees ha de suposar un increment en les feines lligades a la cura dels vells i a la sanitat i també al lleure, que ha de tendir a facilitar la socialització, ja que un eix essencial del benestar és evitar l’isolament de les persones grans.

No seria més intel·ligent canviar els objectius, fer créixer el benestar i no el PIB?

La jardineria urbana és un altre sector que ha de créixer, amb les plantacions de terrats i murs verds. La gent no necessita consumir tanta roba de mala qualitat i fora preferible que mostres  la seva creativitat promovent associacions que incrementin l’auto-organització de barris per millorar-ne l’entorn. Aquestes activitats poden suposar també alguns consums, però s’ha de fer amb menys residus i molt reciclatge. També de la roba. Es necessitarà formar persones que puguin ensenyar a d’altres aquest tipus d’activitats i crec que convindria que s’oferís la possibilitat d’aproximar, en activitats socials, persones de diferents generacions, ja, perquè avui hi ha gairebé una confrontació entre joves i vells. En el futur, és previsible que els humans treballin menys, per l’automatització de moltes feines. Cal crear ocupacions a temps parcial que ajudin a la socialització creativa. Els països amb major índex de benestar no son aquells en els que creix més de pressa el PIB. De fet benestar i PIB no estan massa correlacionats. No seria més intel·ligent canviar els objectius, fer créixer el benestar i no el PIB? Sens dubte, tot això vol un canvi que ens sembla gairebé impossible, i tanmateix el New Deal de Roosevelt, amb l’entrada a la guerra dels Estats Units, va transformar l’economia americana de dalt a baix en només un any. És per això que als Estats Units ha nascut el moviment Green New Deal (GND), que creu que per sortir de l’emergència cal declarar la guerra al canvi ambiental. És clar que els més radicals defensors del decreixement creuen que el GND no és prou revolucionari perquè defensa nomès un creixement d’un altre estil, i no la fi del capitalisme, però el que trobo rellevant és que hi hagi la capacitat de canviar molt de pressa l'economia.

Naturalment, la qüestió és si aquesta revolució és possible. No n’estem segurs, però podem estar segurs que el creixement del consum de recursos, de l’ocupació de l’espai, de l’expansió dels humans, de la producció agro-ramadera, en un planeta finit, ha de tenir forçosament uns límits.

Referències

Eeckhout, J. 2023. La paradoxa del benefici. Com les empreses amb més èxit amenacen l’economia. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 521 pp.

Folch, R. 2023. Aigua circular. Rescatar aigua per combatre l’aridesa climàtica creixent. Mètode, 117: 33-37.