El despoblament del món rural s'ha guanyat un lloc a l'agenda política i social. El govern d'Espanya i les diferents comunitats autonòmiques tenen secretaries, departaments i programes per revertir-la o almenys mitigar-lo. Fins i tot, la Unió Europea elabora estratègies i plans d'acció. Hi ha força raons per fer-ho. Hi ha motius socials, ja que el despoblament és un motor de desigualtat a causa de la pèrdua de serveis que reben les poblacions rurals minvants. Hi ha motius culturals i emocionals que vinculen les arrels personals i col·lectives a un paisatge que s'esvaeix. Hi ha motius econòmics, ja que hi ha recursos del territori que deixen de ser explotats. Hi ha raons ambientals ja que es perd capacitat de controlar determinats impactes al medi, com els incendis forestals. Hi ha motius geopolítics, ja que la societat perd sobirania sobre els territoris despoblats i els estaments polítics donen opció que altres xarxes de poder, com la delinqüència o certs agents polítics aliens, passin a controlar-los.

La pèrdua i envelliment de la població en zones rurals va començar a mitjans del segle passat

La pèrdua i l'envelliment de la població a moltes zones on fins fa poques dècades predominava el sector primari no és un fenomen recent, sinó que va començar a mitjans del segle passat a Europa i a les regions orientals d'Amèrica del Nord. Però la situació s'ha exacerbat en els darrers temps, o almenys així ho ha percebut l'opinió pública i els agents polítics. Per tant, apareixen iniciatives per consolidar les poblacions locals i activar l'economia de les zones rurals. El resultat d'aquestes iniciatives és incert, encara que sabem per endavant que l'esforç és insuficient i inadequat. Tot i això, és sorprenent que la dimensió ecològica del despoblament rural s'hagi obviat o tractat molt superficialment, en un moment en què les qüestions ambientals han esdevingut un dels eixos de l'acció sociopolítica i econòmica. Com afecta el despoblament rural els processos ecològics i la qualitat ambiental? què aporta el coneixement ecològic a la comprensió i gestió del fenomen? són qüestions que rarament es discuteixen.

Repassem breument la història del despoblament rural amb aquesta perspectiva ambiental. A Europa, i particularment a la regió Mediterrània, la transformació dels ecosistemes per les societats humanes es remunta almenys fins al Neolític. Des de llavors, els paisatges han anat canviant seguint els vaivens de les societats esmentades. Quan la densitat de població i la capacitat tecnològica han estat més grans, aquestes transformacions han sigut més profundes. Molts boscos es van tallar per donar pas a pastures i cultius, i la major part dels supervivents van quedar empobrits en espècies, dominats per arbres joves mentre s'extreia la fusta i la llenya o es feia carbó vegetal. Els aiguamolls es van dessecar, els rius es van canalitzar i les seves aigües es van desviar als regadius. Molts sòls es van erosionar, malgrat els esforços per retenir-los a terrasses. Les xarxes tròfiques es van veure simplificades i transformades a mida dels usos humans. Sens dubte, una major proporció de la població estava més en contacte amb els processos naturals que en l'actualitat, però els modelava segons la seva conveniència, coneixement i capacitat, generalment simplificant-los. Simultàniament, els processos evolutius i ecològics van continuar. Les espècies més adaptades als ambients humanitzats van proliferar i van aparèixer nous llinatges, alguns directament de la mà dels humans. Es van generar nous hàbitats, més oberts, que passaven a ser ocupats per una biota que hi trobava unes condicions i recursos adequats. Per a la biodiversitat, el balanç de la història dels nostres paisatges és ambivalent. S'han perdut alguns components importants i s'han simplificat les xarxes d'interaccions biòtiques, alhora que s'han generat noves oportunitats en allò que podem considerar ambients seminaturals. Aquest balanç es decanta cap a uns efectes més negatius quan l'impacte sobre el territori s'intensifica, deixant menys elements seminaturals, homogeneïtzant grans extensions del territori.

Els sistemes naturals i socials no han estat desconnectats, formen part d'un sistema socioecològic que els integra mitjançant fluxos d'energia, matèria i informació.

En qualsevol cas, és important entendre que en aquests territoris els sistemes naturals i socials no han estat desconnectats. De fet, tots dos formen part d'un sistema socioecològic que els integra mitjançant fluxos d'energia, matèria i informació. Fins i tot les aglomeracions urbanes depenen de processos naturals que n'operen lluny, com aquells que determinen el clima o la disponibilitat d'aigua i energia. Aquesta connexió entre els entorns rurals i urbans també es dóna en aspectes culturals i emocionals. Mantenim vincles intergeneracionals amb els paisatges dels nostres ancestres, mentre que les urbs generen contínuament nous referents culturals. Encara que majoritàriament visquem en nuclis urbans, no deixem de ser animals que van evolucionar en espais oberts i busquem que al nostre entorn més immediat creixin les plantes i els animals, domesticant-los a la nostra mida. Alhora, els que vivim en entorns rurals depenem dels desenvolupaments tecnològics i dels artefactes culturals i de les relacions de poder que es creen quan la densitat de població assoleix certa dimensió. Els habitants dels pobles necessitem els serveis sanitaris, tecnològics i fins i tot econòmics que es generen i redistribueixen en gran mesura des de les aglomeracions urbanes. Els mons urbans i rurals estan connectats, formen part d'un continu, malgrat l'afany per part de polítics i creadors de narratives d'enfrontar-los. Es pot obtenir cert rèdit de promoure aquest enfrontament, però a mitjà termini és un error greu esquinçar el conjunt del sistema socioecològic. Una visió d'ecosistema permet entendre i formalitzar aquestes interconnexions.

Aquesta perspectiva ecològica també es manifesta quan analitzem l'efecte del despoblament rural en la qualitat mediambiental. En general, una densitat humana més gran tendeix a tenir un impacte negatiu en la biodiversitat. Per tant, a primer cop d'ull l'abandonament rural afavoriria la recuperació de la biodiversitat. Tot i això, les coses no són tan senzilles. Els paisatges rurals actuals són el resultat d'una coevolució en què han participat les societats humanes i els processos naturals de manera integrada, no superposada o enfrontada. Podem parlar de paisatges culturals, o en alguns casos semi-naturals, on s'han acomodat elements de biodiversitat que mereixen ser preservats. És el cas d'espècies de plantes arvenses que conviuen amb els cultius i enriqueixen les xarxes tròfiques, que controlen plagues i afavoreixen la pol·linització i la dispersió. O de les espècies d'aus que necessiten espais oberts i els troben en paisatges agroforestals.

La transformació ancestral dels sistemes naturals ha simplificat les xarxes tròfiques

D'altra banda, la transformació ancestral dels sistemes naturals ha simplificat les xarxes tròfiques, despullant-les de peces clau que no podem restituir plenament, o introduint-hi nous elements - com les espècies exòtiques o els artefactes que interrompen el curs dels rius - profundament transformadors. I, de fet, els sistemes ecològics són històrics, no retornen a situacions anteriors, amb unes condicions, com les climàtiques, que no es tornen a donar. Això no treu que procurem incorporar elements de naturalitat, com ara la complementarietat multifuncional que proporciona la biodiversitat. Aquests criteris de naturalitat regulen millor la complexitat dels sistemes socioecològics que la intensificació i l'homogeneïtzació, que poden ser més eficients per a determinats objectius, però ho fan en detriment del funcionament del conjunt del sistema. Els sistemes agroecològics, en contraposició a l'agricultura intensives, basada en grans aportacions d'aigua i nutrients i en cultius monovarietals, en són un bon exemple. La disminució de l'activitat humana al territori permet que els processos naturals es restableixin en certa mesura. Però aquests processos treballen amb elements naturals escapçats i s'han d'acoblar a un funcionament del sistema. Per exemple, les iniciatives per fer repoblacions massives en zones despoblades poden permetre augmentar el segrest de carboni amb la intenció d'ajudar a mitigar el canvi climàtic, però l'efecte de la vegetació en el sistema climàtic no depèn únicament de la capacitat de fixar carboni, sinó també del control que exerceix en els fluxos d'aigua -accelerant el seu cicle- i energia- absorbint radiació que no és reflectida a l'atmosfera-. Per no parlar del que representa afavorir cobertes forestals pobres en biodiversitat en entorns que en comparació tenen més biodiversitat.

La biodiversitat no és l'únic aspecte mediambiental afectat pel despoblament rural i les accions que es vulguin proposar per revertir-lo. La utilització i regulació dels recursos hídrics, la conservació dels sòls, l'emmagatzematge d'estocs de carboni i el seu efecte al clima, o la pol·lució de sòls, aigua i aire són alguns aspectes a valorar. Pensar que el despoblament alliberarà automàticament la pressió antròpica que impacta negativament en aquests aspectes és massa simple. Novament cal incorporar dos fets bàsics: (1) partim de sistemes històrics profundament modificats per l'acció humana, constituïts per peces amb un grau de naturalitat alterada; (2) cal adoptar una visió sistèmica amb les societats humanes integrades al funcionament del conjunt. El despoblament obre finestres d'oportunitats econòmiques, per exemple, per a instal·lacions energètiques, vies de comunicació, indústries, explotacions agropecuàries i urbanitzacions contaminants o consumidores de recursos energètics i hídrics, o simplement abocadors. Aquestes activitats s'aprofiten de la baixa densitat de població perquè els seus impactes afectin menys persones, alhora que esperen trobar menys oposició. Els seus defensors argumenten que els rèdits econòmics esquitxaran la població resistent. Però se sap que la major part dels beneficis econòmics acaben lluny d'aquests territoris i en molts casos es generen durant la construcció de les instal·lacions. En tot cas, són usos intensius del territori que no contemplen la seva mutifuncionalitat. I hem après com sorgeixen els problemes ambientals i col·laterals quan ens focalitzem a aconseguir la màxima eficiència en un únic tipus de benefici.

A primera vista, no sembla fàcil bregar amb aquesta multifuncionalitat dels paisatges i els ecosistemes. Però hi ha fórmules. Per exemple, es poden construir representacions de la trajectòria del sistema en un espai virtual definit per eixos que per una banda corresponguin a la densitat de població al territori i de l'altra a la qualitat dels paràmetres ambientals (veure Figura). Així, suposant que la situació actual es mantingués, la població rural continuaria disminuint, mentre que la pèrdua de biodiversitat que s'ha produït en ecosistemes culturals difícilment es veuria compensada per la reincorporació d'elements perduts fa temps. Hem aplicat recentment aquesta aproximació a les regions interiors d'Espanya comparant els vectors que descriuen la trajectòria del sistema sota diferents alternatives de gestió incloent-hi (i) el manteniment de la situació actual, la implementació de (ii) polítiques actives de conservació, amb un pes important de la renaturalització o de (iii) polítiques que procuren retenir un mosaic d'hàbitats amb una visió estàtica, (iv) un ús extensiu i sostenible del territori i (v) una intensificació de l'ús territori despoblat, segons el descrit anteriorment. (Lloret et al. 2024, People & Nature). Aquestes trajectòries s'han estimat per a diferents paràmetres de qualitat ambiental, a més de la biodiversitat, com l'emmagatzematge de carboni, l'absència de contaminació, la disponibilitat i la regulació de recursos hídrics i la conservació dels sòls.

El resultat de l'exercici indica que no hi ha una alternativa que mantingui de forma òptima els paràmetres demogràfics i de qualitat ambiental simultàniament. Ja hem vist que la situació actual porta a una pèrdua demogràfica sense que arribin a revertir molts dels problemes ambientals heretats. Però els escenaris basats principalment en criteris conservacionistes tampoc no permeten canviar substancialment la tendència al declivi demogràfic. La solució de compromís seria un ús extensiu del territori que mantingués activitats econòmiques, fixant població, que a més d'aprofitar les possibilitats tecnològiques que faciliten l'establiment de xarxes d'informació a llarga distància fossin sostenibles ambientalment. Aquestes activitats sovint estan relacionades amb una gestió de recursos naturals, que hauria d'estar basada en processos naturals i que posin en valor el patrimoni cultural i natural, compatible amb l'agroturisme. L'impacte ambiental no seria negligible, però sí seria molt menor que el causat per la intensificació, com s'ha comentat. Tanmateix, el caràcter d'aquesta intensificació apareix a vegades disfressat i algunes activitats intensives són associades per l'opinió pública a visions tradicionals del medi rural. És el cas de les granges o grans regadius que poden consumir una gran quantitat d'aigua i ser tant o més contaminants que indústries que habitualment s'associen als entorns urbans. Novament les fronteres entre món rural i urbà es difuminen quan adoptem una visió funcional, sistèmica.

En resum, cal integrar la visió ecològica i el coneixement que tenim del funcionament dels sistemes naturals a les anàlisi que fem del despoblament rural. L'aproximació ha de considerar el conjunt del sistema socioecològic. No és una tasca fàcil, ja que es tracta d'un sistema altament complex, en transformació contínua. Però tenim eines i coneixements ecològics que han de contribuir al debat i que aporten elements fonamentals a l'hora d'establir agendes i plans d'acció.