Els boscos amb fusta morta tenen un 23% més de biodiversitat

Els arbres caiguts al bosc i en plena descomposició no tenen molta popularitat entre la societat. Acostumem a pensar que són font de plagues, que indiquen deixadesa o que propiciaran un incendi. No obstant això, la realitat és més complexe i ens dona sorpreses. Una recerca liderada pel CREAF i la Universitat Autònoma de Barcelona ha analitzat durant 10 anys els boscos de pi-roig de Catalunya afectats per episodis de mortalitat d’arbres i desvetlla que la fusta morta que se’n genera és més variada i, per tant, acull també una major biodiversitat. Concretament, els rodals afectats per mortalitat tenen un 83% més de fusta morta, amb més arbres caiguts o morts dempeus, i tenen un 23% més de diferents tipus de fusta morta en diferents estadis de descomposició. El punt clau està en la diversitat d’hàbitats que ofereixen aquests arbres que són el menjar, el cau o l’amagatall de moltes espècies de fauna i flora. En són un exemple els picots, el bolet de soca Phenillus robustus o l’escarabat amenaçat Rosalia alpina en fagedes. A més, els boscos amb fusta morta també tenen una estructura més complexa i això ofereix més diversitat de microambients que pot fer el bosc més resistent a noves pertorbacions.   

"Quan els arbres moren a causa de la sequera, la fusta morta que deixen enrere pot convertir-se en un salvavides per a la biodiversitat diversa. Per estudiar-ho millor, el 2022 vam visitar 20 boscos de pi roig que havien patit morts d'arbres relacionades amb la sequera feia aproximadament una dècada. El que vam trobar va ser realment interessant: la natura havia començat a omplir-se de vida en aquests llocs aparentment innerts. Una transformació tranquil·la i notable que ens recorda que, amb prou temps, la natura pot trobar el seu camí per recuperar-se", declara Faqrul Islam, investigador del CREAF i primer autor de l’estudi. 

En quins llocs podem trobar aquesta fusta morta tan valuosa? L’estudi, publicat a Forest Ecology and Management, apunta que les localitats més humides, com les pirinenques són les que concentren més fusta morta i és més diversa, però aquesta situació és més efímera, ja que la humitat afavoreix que es descomponguin més ràpid. I això és una situació complicada: si no se’n va generant de nova a la mateixa velocitat els microhàbitats generats van desapareixent.  

En canvi, la descomposició es més lenta en els llocs freds, o bé més secs com les localitats més mediterrànies, on, tot i tenir menys quantitat de fusta morta, aquesta es va descomponent poc a poc i pot oferir els seus beneficis durant més temps. Així que la fauna i flora que en depèn, i que molts cops no pot viure en altres llocs, es mantindrà activa també més temps. 

“Quan parlem de pertorbacions en els ecosistemes acostumem a aportar-hi una visió bàsicament antropocèntrica. Pensem en com ens afecta la nostra economia o el nostre benestar, o com el vincle emocional que tenim amb aquests ecosistemes es veu malmès. En canvi, per als ecosistemes aquests “desastres” sovint formen part de la seva dinàmica i són una oportunitat de crear nous hàbitats. El problema sorgeix quan els humans incrementem la intensitat o la freqüència d’aquestes pertorbacions”, explica Francisco Lloret, autor de l’article, investigador del CREAF i de la UAB. Així ho demostra aquesta recerca, que ha analitzat la fusta morta que es va generar, precisament, arrel de la gran sequera del 2012 a Catalunya i destaca que “ha estat una oportunitat per molts dels boscos afectats, perquè han aparegut nous microhàbitats a partir de la fusta morta que s’ha generat”.

“Això no vol dir que la reiteració d’episodis de sequera sigui positiva, evidentment. El que mostren els nostres resultats és que en alguns casos pot ser interessant mantenir la fusta morta i retenir alguns arbres afeblits per promoure aquesta heterogeneïtat en l’estructura del bosc i la seva biodiversitat, tenint però en compte que aquest procés tindrà diferents velocitats segons el clima local”, afegeix Josep Maria Espelta, també investigador del CREAF i autor de l’article.