Estela Romero, la investigadora que transita del blau al turquesa

"La meva primera experiència post doctoral va ser tan bona, que és el que em va fer continuar a la ciència"

Durant 3 anys l’Estela Romero va estudiar l’aigua del Sena, des del centre de París i fins a la desembocadura del riu. El seu focus era examinar com afecta l’activitat humana a la qualitat d’aquest riu francès, un aspecte crític perquè condiciona els usos que es dóna a l’aigua. També intentava desxifrar la funció del riu amb ulls de científica: “si és simplement un vector de transferència al mar o si, a banda, som capaces d’identificar la seva tasca de filtre perquè el que desemboca no sigui perjudicial”. En aquesta època era post doctoranda del grup de recerca liderat per Josette Garnier i Gilles Billen de la Universitat Pierre & Marie Curie, especialitzada en ciències i avui integrada a la Sorbona. “Vaig experimentar el que és treballar en equip: és més ràpid, s’aprèn molt més, s’aprofiten càlculs estadístics, es comparteixen dades científiques que permeten optimitzar molt… L’experiència va ser súper bona, és el que em va fer continuar a la ciència”, assegura. Avui segueix col·laborant amb Garnier i Billen, així com amb molts dels col·legues amb qui ha treballat prèviament.

Fins llavors havia treballat amb “el blau pur” vinculat al territori, perquè estudiava l’aigua del litoral. Per això afirma que “París va ser una mica l’entrada al turquesa” entès com el blau verdós que caracteritza l’ecologia fluvial.

Arriba al CREAF com a post doctoranda Beatriu de Pinós i amb una gran especialització en cicles de nitrogen i fòsfor i el paper central que juguen en els usos del territori i la qualitat de l’aigua del riu i del mar. De bon principi, comença a col·laborar amb l’equip de l’investigador Josep Peñuelas i amb el projecte Imbalance-P integrat a la prestigiosa beca europea ERC. "Els investigadors Josep Peñuelas i Jordi Sardans són realment eficients, m'alegro molt d'haver-hi treballat", afirma. Avui segueix vinculada al CREAF com a investigadora postdoctoral Severo Ochoa, ha participat com a mentora a la primera edició de les Summer Fellowships, lidera una de les propostes de Synthesis Actions juntament amb Marcos Fernández-Martínez i col·labora en recerca amb diverses col·legues del centre.

Del blau al turquesa

El riu més evocador d’Europa –amb el permís del Danubi– li va permetre formar part d'un altre projecte científic que plantejava si el 100% de l’agricultura de la conca del Sena pot ser biològica. La proposta s’inspira en un model que funciona a Normandia i que busca donar resposta a les necessitats de seguretat alimentària del ‘Grand Paris’: “és un concepte que vol aportar alternatives sostenibles enfront del creixement de població i que ja han desenvolupat diverses administracions del govern francès”. La conclusió va ser molt positiva: sí, és possible i, de fet, és l'única manera efectiva de solucionar els problemes crònics de pol·lució per nutrients al riu i d’alleujar l’eutrofització al litoral.

Posant sobre la taula el que anomena “optimisme tecnològic”, explica que si bé al tram principal del riu les depuradores compensen les conseqüència negatives de depurar, als trams finals hi flueix aigua de baixa qualitat. I és justament la que arriba al mar. “Es genera un greuge comparatiu per zones geogràfiques i per capacitat d’inversió segons la densitat humana de cadascuna”.

Una ciutat vibrant

"París és una ciutat molt diversa, amb un pols cultural impressionant. És l'epicentre i hi ha de tot".

El traçat del Sena la va connectar amb una ciutat vibrant on, al marge del circuit turístic monumental, va experimentar el que defineix com "una ciutat molt diversa, amb un pols cultural impressionant". I ho resumeix amb una sentència estimulant que deixa anar amb naturalitat: "París és l’epicentre i hi ha de tot". Recorda la universitat d’aquella època com un entorn de gran inquietud, a més d’haver viscut de primera mà el moviment reivindicatiu de canvis polítics expressat amb acampades, i l’acció sindical i la seva gran capacitat de mobilitzar manifestacions. S’hi va instal·lar amb la seva parella, la qual cosa també va facilitar que “es va convertir en una aventura conjunta”.

Un altre dels atractius va ser instal·lar-se a viure en un antic convent del segle XVII rehabilitat com a habitatge, que l’Ajuntament de París reservava per a grups de científics i artistes. Una combinació eclèctica que va generar una petita comunitat molt activa. És l’època en què va conèixer accions al marge de l’oficialitat, com ara l’acollida d’immigrants del Senegal per part d’un grup de dones que els ensenyava a llegir, els donava suport legal i els involucrava en tallers de teatre, que escenificaven en una antiga estació de tren abandonada. I recorda que de tot allò hi va haver diàspora: "alguns han marxat a treballar a la UNESCO a Washington, d’altres a altres ciutats europees…".

El París més tradicional i alhora delicat també va tenir un espai en aquesta època, gràcies al Bar Tabac, un cafè característic de la ciutat inspiradora per excel·lència. L’Estela Romero esmorzava sovint en un d’aquests establiments i va acabar creant un vincle estret amb els propietaris. Per això, i perquè hi era el dia que es feia una sessió de fotos, apareix al llibre de fotografies commemoratiu d’aquest cafè mític a la ciutat. Sembla un cúmul de casualitats, que comencen quan es posa a estudiar francès per distreure’s i diversificar respecte de l’anglès propi de la ciència.

Científiques de capçalera

"Vull seguir fent ciència sense deixar-me segons què pel camí".

Va tornar a resseguir el litoral vinculat a aigües blaves marines mitjançant una expedició del buc Hespérides,  liderada per la científica Cèlia Marrasé i s’hi va implicar gràcies a estar vinculada a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona. "El projecte volia avaluar fins a quin punt el carboni que es troba en forma recalcitrant a les aigües profundes pot variar si s’hi afegeix glucosa o alguna molècula que faciliti la digestió".

La Cèlia Marrasé és un dels seus referents: "és una influència important, la vaig conèixer a l’Institut de Ciències del Mar i és coautora d'alguns dels meus articles. A banda, és molt carismàtica". El referent més important de la seva carrera és Josette Garnier, supervisora de la seva estada a la Universitat Pierre & Marie Curie: "ella i Gilles Billen són molt treballadors, molt eficients, molt amables i mai tenies la sensació que hi havia jerarquia. Vaig pencar molt i m’ho vaig passar molt bé".

La competitivitat que sembla que ha de caracteritzar la ciència i l’ego li interessen poc. "Vull seguir fent ciència sense deixar-me segons què pel camí. Vull treballar amb persones que siguin eficients, col·laboradores, alegres i agraïdes".