Fa cinquanta anys

El 1966, Lyndon Johnson presideix els Estats Units, Brezhnev la URSS, de Gaulle França, Indira Gandhi la Índia. La guerra de Vietnam veu una creixent implicació nord-americana (i una creixent oposició als EUA).

Accident de dos avions nord-americans: quatre bombes d’hidrogen cauen entre Palomares i Almería. França es retira de l’OTAN i fa la seva primera prova atòmica a Mururoa. Grans inundacions a Itàlia, sobretot a Florència, amb danys importants al patrimoni artístic. Aquell any moren Buster Keaton, Montgomery Clift, Walt Disney, els escriptors Victor Català (Caterina Albert) i Miquel Llor, i neixen Romario, Stoichkov i Cantona, el boxejador Mike Tyson, els actors John Cusack i Sophie Marceau, la soprano Cecilia Bartoli, l’escriptora Maria de la Pau Janer i el cantant Albert Pla. Elizabeth Taylor guanya l’Oscar per ‘Qui té por de Virgínia Woolf?’ i s’estrena L’espia que va arribar del fred, que dóna a conèixer entre nosaltres John Le Carré. Bergman fa Persona (que molts entendrem 30 anys després); Antonioni Blow-up, Truffaut Fahrenheit 451; Saura fa el seu cim amb La Caza; però el que més esbalaeix el públic masculí és Raquel Welch, la improbable cavernícola de Fa un milió d’anys. Sergio Leone filma a Espanya potser el millor ‘spaghetti-western’, El bo, el dolent i el lleig.

Surt la versió definitiva d’El quadern gris, de Josep Pla, llibre traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, el neerlandès, el portuguès i el serbi, com a primer volum de l‘Obra completa. És l’any, a Barcelona, de la Caputxinada, en plena revolta d’estudiants, i el d’una sorprenent manifestació de 130 clergues, contra el règim franquista, actes acabats per la intervenció policial. Pierre Vilar completa Catalunya dins l’Espanya moderna (Edicions 62, vol. III). L’etòleg Jordi Sabater Pi (1922-2009) compra a Guinea Equatorial el goril·la albí Floquet de Neu per vint mil pessetes.

Eugene P. Odum, que el 1964 havia donat la bona nova amb The New Ecology crea el 1966 el Institute of Ecology de la Universitat de Georgia amb Frank Golley com a gestor científic.anys després, l’ecologia de sistemes ja no té aquella força. Els anys 1970-80 va rebre moltes crítiques i l’orientació general de l’ecologia es va fer més reduccionista, alhora que tenia lloc una enorme diversificació d’interessos.

Aquell any, a la tardor, acabo la carrera. Ramon Margalef (1919-2004), que ja ens feia les classes d’ecologia, era, des de l’any anterior, director de l’Institut d’Investigacions Pesqueres (actual Institut de Ciències del Mar), i l’any següent esdevindria el primer catedràtic d’ecologia d’Espanya, a la Universitat de Barcelona. El següent, Fernando González Bernáldez (1933-1992), no va obtenir la càtedra de Sevilla fins el 1970. El 1963, Margalef havia publicat el que va ser el seu article més citat, On certain unifying principles in ecology (Amer. Nat. 97: 357-374), i el 1968, sortí Perspectives in ecological theory (University of Chicago Press, Chicago, 111 pp.): es trobava doncs en un període de plenitud, col·laborant activament a fer néixer la visió de l’ecologia com a biologia dels ecosistemes.

En efecte, el 1966 George W. van Dyne, un ecòleg que va morir jove, als 48 anys (el 1981), escriu Ecosystems, systems ecology and systems ecologists (informe que el 1969 donà lloc a un llibre d’igual títol), on planteja aquest gir en ecologia. Hi cita tres treballs de Margalef, el de 1957 Teoría de la información en ecología, el de 1962 Modelos físicos simplificados de poblaciones de organismos (tots dos a les Mem. Real Acad. Ciencias y Artes de Barcelona) i el ja esmentat On certain… Eugene P. Odum (1913-2002), que el 1964 havia donat la bona nova amb The New Ecology (BioScience14: 14-16) crea el 1966 el Institute of Ecology de la Universitat de Georgia amb Frank Golley (1930-2006) com a gestor científic. La nova ecologia sistèmica introdueix aproximacions matemàtiques i modelització amb ordinador. Howard T. Odum (1924-2002), germà d’Eugene, desenvolupava una aproximació als ecosistemes emprant analogies amb els circuits elèctrics i conceptes de termodinàmica i Margalef manté molta relació amb els Odum.

K.E.F. Watt publica el 1966 Systems analysis in Ecology (Acad. Press, N. York); dos anys després obrirà les portes a les aplicacions de la nova ecologia amb Ecology and Resource Management (McGraw-Hill, N. York). MacArthur i Pianka publiquen On optimal use of a patchy environment (Am. Naturalist 100: 603-609), sobre la teoría del ‘optimal foraging’. L’any 1967 sortirà el revolucionari i cèlebre llibre de MacArthur i Wilson The theory of island biogeography (Princeton Univ. Press), que donarà fonament teòric a nous plantejaments en la conservació. MacArthur (1930-1972), que va fer la tesi amb G.E. Hutchinson a Yale, tenia llavors 36 anys; va morir només sis anys després, deixant una empremta extraordinària. Eric Pianka (nascut el 1930) ha estat un dels pares de l’ecologia evolutiva.

La diversitat atrau interès, sobretot amb dos articles de l’ecòloga canadenca Evelyn C. Pielou (nascuda el 1924), The measurement of diversity in different types of biological collections (Biol., 13, p. 131), i Species-Diversity and Pattern-Diversity in the Study of Ecological Succession (Biol., 10, 370); un de Pianka, Latitudinal gradients in species diversity (Amer. Naturalist, 100, p. 33); i un de R.T. Payne (nascut el 1933), Food web complexity and species diversity (Am. Naturalist 100:65-75). Va ser el 1966 que a la microbiòloga Lynn Margulis (1938-2011) per fi el Journal of Theoretical Biology li acceptà l’article Origin of mitosing cells (aparegué l’any següent), que va llençar la transcendental teoria endosimbiótica seriada.

Cinquanta anys després, l’ecologia de sistemes ja no té aquella força. Els anys 1970-80 va rebre moltes crítiques i l’orientació general de l’ecologia es va fer més reduccionista, alhora que tenia lloc una enorme diversificació d’interessos.

En altres aspectes de l’ecologia, Charles Elton (1900-1991) publica The pattern of animal communities; Thomas D. Brock (nascut el 1926) els Principles of microbial ecology (els ecòlegs tot just ara comencen a donar als microbis la importància que realment tenen en els ecosistemes); i Faegri i van der Pilj The principles of pollination ecology. Marvin Harris (1927-2001) treu un clàssic de l’ecologia cultural, The cultural ecology of India’s sacred cattle. El capítol de Kenneth E. Boulding (1910-1993) The Economics of the Coming Spaceship Earth, a Environmental Quality in a Growing Economy, és, d’altra banda, un clàssic de les relacions entre ecologia i economia.

Cinquanta anys després, l’ecologia de sistemes ja no té aquella força. Els anys 1970-80 va rebre moltes crítiques i l’orientació general de l’ecologia es va fer més reduccionista, alhora que tenia lloc una enorme diversificació d’interessos. Però si tinguéssim un electrocardiograma resum de l’estat d’excitació dels ecòlegs al llarg de la història, potser els punts més alts els trobaríem 1) en els 1960-1970, quan es creia a l’abast edificar una teoria ecològica sòlida i molt general, amb una bona base matemàtica, que ajudés a entendre, amb l’ajut de paràmetres macroscòpics com la diversitat o la relació producció/biomassa, el funcionament de tot tipus d’ecosistemes; i 2) en els darrers anys, amb l’impacte del canvi climàtic i l’aplicació de moltes noves tecnologies.