“Les sequeres es gestionen quan no hi ha emergència”

Més de 200 municipis de Catalunya han arribat al pitjor escenari de l'escala hídrica del país: l’emergència. Tot i això, es parla molt de les restriccions i molt poc del rerefons que ens ha portat a aquesta situació i de la transició hidrològica que necessitem fer com a societat. Cap on hem d’anar? Com hem de planificar la lluita “contra” les sequeres? I per què els cabals ecològics semblen (inexplicablement) la germana petita en aquestes decisions? Parlem amb la nostra investigadora Annelies Broekman i amb la sociòloga del IESA-CSIC Regina LaFuente sobre la importància de mantenir els rius vius tot l’any amb suficients cabals i del poder de decisió que hem de tenir tota la ciutadania sobre l’aigua. 

"Les sequeres s’han de gestionar quan no hi ha emergència. Patim una sobreexplotació dels recursos hídrics constant, crònica, així que quan entrem en sequera som més vulnerables que si féssim els deures en època de normalitat.” 

Durant l’etapa escolar acostumen a ensenyar-nos que l’aigua és un recurs renovable i inesgotable. El que no ens expliquen és que en el món real, això és una veritat a mitges, perquè els humans contaminem part d’aquesta aigua -i, per tant, la inutilitzem- i perquè l’oferta d’aigua cada cop serà més baixa, segons les previsions de canvi climàtic. Podem arribar a tenir-ne un 30% menys. Per tant, estem en un escenari en que hem de deixar de pensar en l’aigua com un recurs infinit i hem de començar a establir les pautes sobre com repartir-la. El primer pas és planificar amb previsió i temps, segons explica Broekman: “les sequeres s’han de gestionar quan no hi ha emergència. Patim una sobreexplotació dels recursos hídrics constant, crònica, així que quan entrem en sequera som més vulnerables que si féssim els deures en època de normalitat.” 

En segon lloc, la gestió de la sequera requereix un pla de gestió que analitzi de manera desinteressada els diferents usos que li podem donar a l’aigua -el domèstic, industrial, turístic, agricultura, etc.- i prioritzi quins són essencials per la societat. “En general, les polítiques de gestió de la sequera incideixen amb més força el sector agrícola i de forma més tímida els interessos industrials; això ha de canviar”, adverteix Broekman. Si bé és cert que l’agricultura és un dels consumidors més alts de l’aigua, cal també remarcar que és l’agricultura intensiva la que s’emporta gran part d’aquest percentatge. Per això, els plans de gestió haurien de plantejar mesures i/o ajudes per aquella pagesia que desenvolupa una agricultura pensada per la sobirania alimentària del país i menys consumidora de l’aigua, com pot ser l’agricultura regenerativa – que reté fins un 20% més l’aigua en parcel·les experimentals-. 

Aplicar més tecnologies o reg gota a gota no sempre serà una solució a llarg termini; en canvi, pensar en en una gestió que ens permeti augmntar els cabals dels rius d'una conca sí que pot ajudar-nos a adaptar-nos.

Per últim, hem d’evitar caure en el tecno-optimisme excessiu i mirar-nos la situació des d’una perspectiva de tota la conca hidrogràfica. Aplicar més tecnologies o reg gota a gota no sempre serà una solució a llarg termini; en canvi, pensar en una gestió que ens permeti augmentar els cabals dels rius d’una conca sí que pot ajudar-nos a adaptar-nos. Per exemple, el projecte de recerca de la muntanya mitjana Life MIDMACC ha estudiat diverses conques hidrogràfiques com la del riu Anyet, el riu Leza i la Vall d’Aísa i els resultats indiquen que les estratègies que combinen gestió forestal i recuperació de pastures poden augmentar, en determinats casos, el cabal dels rius fins un 18%. Se’n diu ‘gestió adaptativa’. 

Què són els cabals ecològics?

El règim de cabals ecològics intenta mantenir el bon funcionament dels rius. El problema és que només un 36% dels rius de les conques internes els mantenen.

Si parlem dels rius, una de les restriccions que surt reiteradament a debat és si hem de rebaixar els seus cabals ecològics. Per entendre la situació, cal tenir present que cada riu té el seu propi funcionament, que es determina pel cabal que porta, l’entorn que l’envolta, la seva geologia i morfologia, els usos que li donem a l’aigua... El règim dels cabals ecològics o ambientals intenta mantenir mínimament aquest funcionament, i els indicadors per fer-ho els marca la Directiva Marc de l’Aigua. Alguns cabals ecològics poden ser zero, com per exemple en rieres i en basses temporals, perquè de manera natural ja s'assequen. D’altres, en canvi, necessitaran tenir un cabal més elevat; cada cas és específic i s’ha d’estudiar amb deteniment. 

No obstant això, en temps de sequera es poden aplicar unes reduccions dels cabals ambientals, anomenats cabals de sequera, que són menors del que hauria de ser per mantenir la vida del riu. “El principal problema és que actualment només el 36% dels rius tenen els seus cabals ecològics implantats (en les conques internes) i molts rius estan, fins i tot, per sota dels cabals de sequera. Cal tenir present que això pot comprometre el funcionament de tota la conca hidrogràfica, amb conseqüències que poden ser irreparables”, explica Broekman. De quines conseqüències estem parlant? Doncs “un riu que no manté prou cabal pot perdre determinades espècies de fauna i flora (especialment amenaçades, com l’anguila), afavoreix les invasores, concentra més contaminants (que ens poden arribar a l’aixeta o l’horta) i afecta totes les connexions que té aquell riu, com els aiguamolls i els aqüífers”. Un exemple d’això el tenim al Ter. Fa uns anys es va intentar negociar amb algunes empreses hidroelèctriques la reversió de concessions per millorar el règim de cabals i fer-lo més realista i no ha estat possible. Altres, com el Segre, estan per sobre del cabal natural en alguns moments de l’any –hi posen més aigua de la que pertocaria– per fer-lo servir de canal per regadiu. 

"Un riu que no manté prou cabal pot perdre determinades espècies de fauna i flora, afavoreix les invasores, concentra més contaminants i afecta totes les connexions que té aquell riu, com els aiguamolls i els aqüífers"

ANNELIES BROEKMAN, investigadora del CREAF experta en gestió de l'aigua.

Podem decidir?

Davant d’aquesta situació, què pot fer la ciutadania? Pot decidir on va l’aigua? “Fins ara, tot i que es recalqués que tothom té dret a decidir què fem amb l’aigua i com es reparteix el seu ús, la realitat és que en l'elaboració dels plans hidrològics de cada demarcació hi participen els actors clàssics: regants, hidroelèctriques, usuaris industrials i proveïments. Ara sembla que tot això comença a canviar i la Directiva Marc de l’Aigua demana que hi hagi més varietat de públics implicat en la presa de decisions i s’hi inclogui la ciutadania”, ens explica Regina Lafuente. Per què la societat civil hem de ser en aquestes taules? “Perquè quant més plurals siguin les taules per triar com repartim l’aigua, més justes seran les solucions”, defensa la sociòloga. D’aquí apareix el concepte “governança” de l’aigua. 

Si us esteu preguntant si són útils aquestes taules de deliberació, heu anat al punt calent de la qüestió. A Europa encara existeixen pocs exemples a seguir, però els Països Baixos i França en serien un i els resultats són prometedors; també el contracte del riu Matarranya ha funcionat molt bé. A més, segons LaFuente “en les proves que hem fet a Andalusia, un cop es comencen a fer debats sobre l’ús de l’aigua, les persones s’impliquen cada cop més i prenen consciència del gran problema que tenim. Ara ens queda aconseguir l’últim pas i és que aquests debats es transformin en participació vinculant; que es compleixi el que entre totes decidim”. 

"Quant més plurals siguin les taules de deliberació per triar com repartim l’aigua, més justes seran les solucions. Per això cal incloure la ciutadania"

REGINA LAFUENTE, investigadora del IESA-CSIC.

L’últim escull d’aquesta participació activa és que encara hi ha molta desinformació al voltant de l’aigua i gran part de la població creu que la la major part de l’aigua del territori es gasta per ús domèstic, a les llars. “Això dificulta que hi hagi una veritable transició hidrològica, que és el que necessitem urgentment. La sequera que patim pot ser una oportunitat per revertir aquesta situació i que s’entengui on va realment l’aigua. Ara mateix els efectes són tangibles per tota la ciutadania i cada cop està més clar que les mesures més convencionals com la construcció de més embassaments o grans infraestructures hidràuliques no estan sortint bé”, defensa Lafuente. Donem la volta a aquesta emergència que patim i transformem-la en coneixement i experiència per a que tota la societat sigui conscient del canvi de xip que cal fer i reclamem el poder de decisió que ens pertoca.