Maurizio Mencuccini, el científic nòmada

El gust per la itinerància constant li va despertar a Maurizio Mencucini un professor de la Universitat de Florència, que empenyia constantment els seus estudiants a sortir d’Itàlia. Avui reconeix que per fer-ho “cal un cert atreviment, si bé amb el temps un s’adona de les oportunitats que s’obren”. I afegeix, “els ho dic als meus fills cada dia”. El que va fer d’aquest reputat científic italià establert al CREAF un nòmada també va ser la seva empenta, curiositat i gran predisposició per conèixer.

Després de fer recerca a Escòcia, els Estats Units i Austràlia, arriba al CREAF per un any sabàtic i gràcies a un ajut del govern de la Generalitat per a científics estrangers. L'experiència "em va donar la possibilitat de veure com funcionava el CREAF i la ciència a l'Estat espanyol, que desconeixia completament. I em va confirmar la impressió que ja tenia sobre la bona qualitat de la ciència catalana".

"Un any sabàtic al CREAF mentre treballava a la Universitat d'Edimburg em va confirmar la impressió que ja tenia sobre la bona qualitat de la ciència catalana"

La seva visió ampla i intensa implicació amb projectes i equips diversos li han permès teixir relacions professionals cada vegada més sòlides i lligams més estrets, que sovint li han facilitat la següent oportunitat de creixement. “Mai més hem tornat a viure a Florència”, rememora, “només hi anem de visita”, fent referència a la família que ha creat amb la seva parella italiana, a la que agraeix que l'hagi acompanyat en tots els seus pelegrinatges.  El recorregut comença just després de llicenciar-se en Ciències forestals a Itàlia, un estiu que decideix no fer vacances i anar-se’n a la Universitat d’Edimburg per col·laborar amb un grup d’investigadors que acabava de conèixer a Florència. Les següents estacions són els Estats Units, Austràlia i Catalunya, on l’any 2013 s’estableix al CREAF com a investigador ICREA en ecologia forestal i ecosistèmica.

Generositat i servei públic

Edimburg va resultar la porta d’entrada per col·laborar amb l’equip de Paul Jarvis, John Grace i Douglas Malcolm. “Eren pioners en aquell moment i van marcar el camí a la nostra generació i a la següent”, reconeix. L’experiència d’Edimburg capgira completament la seva percepció de la ciència i assenta la base d’un convenciment rotund sobre què és la col·laboració entre científics. Al capdavall –sense realment anomenar-ho amb aquestes paraules–, parla d’humilitat, de generositat i de servei públic.

"Vaig aprendre la importància de conciliar la competència i el treball en equip treballant amb Paul Jarvis, John Grace i Douglas Malcolm. Va ser una gran lliçó humana sobre com es relacionen els científics entre ells". Foto: ICREA.

MAURIZIO MENCUCCINI, investigador ICREA al CREAF.

“Evidentment, eren 3 grans cervells en competició, amb idees molt diferents sobre com portar la ciència, però amb una capacitat de pensar junts excepcional i amb un punt de col·laboració magnífic”, explica amb un evident reconeixement. “Vaig aprendre com d’important és conciliar la competència i el treball en equip. Va ser una gran lliçó humana sobre com es relacionen els científics entre ells. I vull remarcar que aquesta era una característica d’aquell entorn, que continua sent pròpia de la Universitat d’Edimburg”.

Una illa feliç

Avui les aules i els despatxos de la ciutat escocesa que van sacsejar Mencuccini segueixen tenint una manera de fer, si bé han evolucionat. “Avui allà els grups de recerca es gestionen de manera diferent i hi ha moltes més dones, per exemple. Però es manté el diàleg en grup, la col·laboració, s’entén la ciència com un treball entre grups multidisciplinaris. Edimburg va ser sempre una illa feliç i això no és habitual”. I si se li demana a Maurizio Mencuccini com s’aconsegueix aquest tarannà, apunta que ha de dominar l’interès en quelcom que vagi més enllà del que és personal.

Els efectes dels canvis de la concentració de CO2 sobre els boscos eren el focus de la recerca en aquell moment al grup de recerca de la Universitat d’Edimburg amb el que treballava, així com l’anàlisi a escales continentals dels impactes del clima sobre la fisiologia de la planta. Un objectiu pràcticament igual al que avui té Forgenius, el projecte europeu que Maurizio Mencuccini comparteix amb el també investigador del CREAF Jordi Martínez-Vilalta. “És increïble com alguns temes segueixen sent tant rellevants...”. Actualment segueix col·laborant amb la recerca feta des d’Escòcia, impulsant la ciència i les persones que s’hi impliquen i és co-editor juntament amb John Grace de la publicació Plant Ecology & Diversity.

La col·laboració amb Jordi Martínez-Vilalta va ser l’embrió de l’arribada de Maurizio Mencuccini al CREAF. “Ens vam entendre molt bé però desafortunadament es va quedar poc, perquè disposava d’una oferta estable per part del CREAF... és el que passa amb els bons, no es queden gaire temps”, recorda. En aquella època, també va col·laborar amb d’altres científics del CREAF com ara Josep Piñol i Rafael Poyatos, que cursava el doctorat amb Pilar Llorens.

Gènere i ciència

La baixa presència de dones a la carrera científica és una mancança que detecta i, altre cop, és natural la comparació. “Sens dubte, quan vaig tornar a Edimburg anys després hi havia un equilibri de gènere més clar que a moltes institucions mediterrànies. I ara fins i tot més”. I reconeix que “en l'àmbit científic he treballat una mica amb algunes col·legues dones, però no tant com m'hauria agradat”.

"No publicar no és ètic, però em sembla erroni regir-se pels indicadors. Al capdavall, les publicacions són instruments per a la comunicació entre científics. Per tant, primer va la ciència i les preguntes i, després, les publicacions"

Publicar també és un nucli del seu discurs. Afirma rotund que la ciència costa molt diner públic i que cal publicar, impartir conferències i xerrades per retre comptes. Per tant, assegura que “no publicar no és ètic”, si bé matisa a continuació que li sembla erroni regir-se pels indicadors de publicació. “M’agrada la ciència però, al capdavall, les publicacions són instruments per a la comunicació entre científics. Per tant, primer va la ciència i les preguntes i, després, les publicacions”.

La voluntat de quedar-se de manera permanent com a investigador ICREA al CREAF es va anar gestant al llarg de 3 anys, durant els quals seguia anant i venint de Barcelona a Edimburg. “Al final un es mou per continuar fent ciència de bon nivell”, reflexiona, “i el que es perd, que és bàsicament l’alt nivell de finançament britànic, es compensa amb aspectes com ara l'entorn o d'altres col·laboracions”. Quan se li pregunta com es relaciona amb una nova organització, apunta que posa tots els seus esforços en promoure noves pràctiques que ajudin a millorar, d'acord amb el seu recorregut. “Cal involucrar-se una mica en la gestió perquè la institució millori i això es fa escoltant, veient si pot ser útil aportar la pròpia experiència, participant als claustres, formant part de comissions d'avaluació i discutint idees i projectes futurs”.

Entendre que la carrera científica implica mobilitat és un risc, que Mencuccini s’afanya a clarificar. “No és necessari, però és una oportunitat conèixer altres maneres de fer, obrir la ment i l’interès per treballar amb gent nova i superior”.

Aquesta acció és part del Severo Ochoa "ULandscape" finançat l'any 2019 per l'Agència Estatal d'Investigació del Ministeri de Ciència i Innovació espanyol per donar suport als Centres de Recerca d'Excel·lència.