Orígens de l'ecologia terrestre a Catalunya

Enguany fa 50 anys de la creació (1967) de la primera càtedra d’Ecologia de l’Estat, que va ocupar Ramon Margalef. Per aquest motiu, els ecòlegs de la UB organitzen una sèrie de seminaris. El primer es va fer el 19 de maig, sobre el paper que va tenir Margalef en els inicis de l’ecologia terrestre. Va ser una taula rodona amb Antoni Escarré, Carlos Gracia, Ferran Rodà i jo mateix com a ponents. Jo vaig ser el segon professor numerari (agregat, a la UAB) d’ecologia a Catalunya (1974) i havia llegit la primera tesi d’ecologia terrestre (1973), encara que des d’un departament de Botànica, sobre clima i economia hídrica en plantes dels Monegros. Com assessor d’edicions Omega vaig intervenir en l’encàrrec i procés editorial de l’Ecología de Margalef, amb qui vaig tenir una relació freqüent (havia volgut fer la tesi amb ell el 1965, quan feia el darrer curs de carrera, però ell era director de l’Institut d’Investigacions Pesqueres i no va poder ser).

Em proposava fer un equip de recerca sobre ecologia terrestre a la UAB. Tanmateix, era evident que costaria reunir una massa crítica de gent. En vaig parlar amb l’Antoni Escarré, que també procedia de Botànica i que llavors era adjunt d’en Margalef i li vaig proposar d’endegar algun estudi conjunt al Montseny, on des de la UAB ja fèiem activitats d’educació ambiental i altres per encàrrec del Servei de Parcs naturals de la Diputació, en la línia del concepte d’ecosistema-conca desenvolupat per Frederick Bormann i Gene Likens a Yale. En vam parlar amb Margalef, que justament havia passat mig any a Yale i coneixia molt Bormann i Likens.

La idea a en Margalef li va agradar i, a finals de 1976, va redactar una primera proposta molt ambiciosa per l’ICONA (l'Institut Nacional per a la Conservació de la Natura) per tenir el seu ajut i usar la casa i la finca del Vilar de la Castanya. Jo vaig fer dos documents per precisar les possibles activitats immediates. L’any 1978, tots dos vam dirigir un projecte de la Societat Catalana de Biologia sobre Bioecologia del faig finançat per la Diputació i, amb l’Escarré i els americans, a qui l’Escarré i jo vam visitar a l’estació experimental de Hubbard Brook, vam preparar un projecte per presentar-lo al Comité Conjunto Hispano-Norteamericano, amb Margalef i Bormann com investigadors principals. El projecte fou acceptat i començà formalment el 1 de marc de 1979.

En Margalef  va assumir la feixuga càrrega administrativa del projecte per ajudar-nos a començar. No es va implicar en la recerca, ja tenia prou feina en el seu camp, però va assistir a reunions i ens va ajudar de moltes maneres. L’Escarré va guanyar una càtedra a Alacant i el treball del Montseny va quedar pels grupets de la UAB i de la UB: qui va posar en funcionament els treballs de conques i de cicles biogeoquímics va ser en Ferran Rodà, mentre en Carlos Gracia i en Robert Savé començaven estudis d’ecofisiologia de l’alzina i el faig, Claret Verdú treballava sobre descomposició de la fullaraca i Lluís Ferrés sobre cicles de nutrients.

Dos anys després, Bormann, malalt, va haver de renunciar i en Rodà va convèncer  Georges Hornberger, de la universitat de Virgínia i deixeble de Bormann, per prendre’n el relleu. Margalef també va renunciar al lideratge i vaig passar a ser investigador principal de la part espanyola. Escarré va posar en marxa, amb l’assessorament de Robert Pierce, director de l’estació de Hubbard Brook, un sistema de conques a la serra de Prades en el que van treballar gent de les tres universitats. El projecte amb els americans es va acabar el 1983, any en que també van llegir les tesis Rodà i Gracia. El 1984 vaig coordinar un llibre sobre la fageda, Escarré i jo vam viatjar a l’estació de Coweeta, on treballava Hornberger, tots dos amb en Gracia vam presentar una primera síntesi de resultats en un congrés a Uppsala i tots tres i en Rodà vam publicar un article resum a Investigación y Ciencia.

S’han fet centenars de publicacions d’un grup ja nombrós i sempre ben avingut d’investigadors de les tres universitats. El 1987 es fundà el CREAF i Margalef acceptà de ser al Patronat i al Consell Científic en nom de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1990, amb el CEFE de Montpeller, vam muntar un congrés sobre l’ecologia dels alzinars que va donar lloc a un llibre del que vam ser editors François Romane i jo i el 1999 Rodà, Retana, Bellot i Gracia van fer d’editors d’un volum sobre el mateix tema publicat per Springer Verlag, tot ell a partir dels estudis fets al Montseny i a Prades.

Des de 1976 han passat ja més de 40 anys. Se segueix treballant al Montseny i a Prades. Encara que els temes d’estudi han anat variant, algunes observacions tenen sèries de 37 anys, fet certament poc usual en ecosistemes mediterranis. L’alzinar és un dels ecosistemes forestals més coneguts, per bé que encara sigui molt el que no sabem. Però aquells dos primers projectes, i sobretot l’hispano-nord-americà, de finals dels setanta van ser la base per tot el que s’ha fet després en ecologia terrestre a casa nostra.

I en aquells ja llunyans orígens Margalef hi va tenir un paper crucial. Ens van finançar pel seu prestigi, vam obtenir la cooperació de Yale per la mateixa raó, ell va sacrificar moltes hores (i va retardar la presentació de projectes de limnologia que li interessaven més directament) per ajudar-nos a tirar endavant. És just que, en aquest cinquantenari del departament d’Ecologia que va crear, ho recordem amb agraïment: l’ecologia terrestre de tres Universitats va poder créixer, hereva no només de les idees de Margalef sinó també del seu generós i totalment desinteressat esforç (mai va signar un sol treball sobre els alzinars i les fagedes). Tretze anys després de la seva mort, tots els qui el coneixíem encara enyorem el mestre i cal que parlem d’ell als joves.

ACTUALITZACIÓ

El 1985, la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) em va publicar aquest treball que parlava de l'estat de l'ecologia terrestre als països catalans en aquell moment.