Parlem dels impactes del lleure sobre el medi natural

En Carles Castell aprofita el deixant del seu darrer post sobre la moda de fer piles de pedretes als espais naturals per entrar més a fons en els impactes que genera el nostre lleure en el medi natural. Una problemàtica que s’ha incrementat exponencialment els darrers mesos, després del desconfinament, ja que s’ha produït un ús molt intens dels espais naturals, sobretot dels més propers a les àrees urbanes.

Aprofitant l’estiu, el darrer article d’aquesta secció (Tardes de Futbolí) va tractar de manera puntual i fresca la problemàtica dels nostres impactes negatius sobre el medi natural, descrivint i analitzant la moda d’apilar pedretes i els seus efectes sobre els hàbitats costaners i d’alta muntanya. Per un cúmul de circumstàncies, l’article va tenir força ressò en les xarxes socials i els mitjans de comunicació, i va generar un debat interessant amb posicions contrastades. Algunes persones opinaven que no n’hi havia per tant mentre que d’altres eren aferrissats defensors de tombar les piles que trobaven (sempre que no fossin una fita en un camí) i es mostraven satisfetes de comptar amb arguments científics que donessin suport a la seva aversió a aquesta moda absurda.

En tot cas, més enllà d’aquest cas concret, i si voleu fins a cert punt anecdòtic, potser val la pena aprofitar el deixant que s’ha generat i entrar més a fons en els impactes que genera el nostre lleure en el medi natural. En primer lloc, perquè és una problemàtica que s’ha incrementat exponencialment els darrers mesos, després del desconfinament, ja que s’ha produït un ús molt intens dels espais naturals, sobretot dels més propers a les àrees urbanes. Al mateix temps, s’ha produït un canvi de patró en les vacances d’estiu, amb un augment notable del turisme de proximitat, especialment en les àrees de muntanya.

O segur que tothom recorda, per exemple, la cua de persones esperant per fer-se la foto al cim de la Pica d’Estats. Les dades d’afluència d’aquest estiu indiquen com s’han disparat les visites als espais i parcs naturals de Catalunya. Segons dades de la Generalitat, espais protegits com Poblet, els Ports, el delta de l’Ebre, el Cadí-Moixeró, el Cap de Creus o les capçaleres del Ter i del Freser havien doblat el nombre habitual de visitants. En paral·lel, s’ha produït un notable increment dels comportaments incívics, com el bany en estanys i zones molt sensibles, que posa en risc les poblacions d’amfibis, la circulació motoritzada fora de pistes o la pernoctació no permesa, que ha provocat, entre altres impactes, un estat d’alarma per l’elevat nombre d’incidents en relació amb els incendis forestals. Així mateix, aquest darrers dies, amb l’arribada de la temporada de bolets, s’han produït aglomeracions més intenses de les habituals, sobretot en determinats espais de referència, amb els consegüents conflictes que generen els vehicles i la massificació en els boscos.

En segon lloc, bona part de les persones que fan activitats en el medi natural no tenen cap consciència que això ocasioni un impacte negatiu sobre l’entorn. El recent estudi  sobre els visitants del Parc natural de Collserola, dut a terme per l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, indica, a partir de les enquestes realitzades, que tan sols un 16% des visitants pensa que la seva activitat té un impacte sobre el medi natural. És a dir, vuit de cada deu persones no tenen cap consciència que les activitats que realitzen puguin tenir cap efecte negatiu sobre l’entorn. Podem pensar, amb raó, que hi ha usos molt suaus i tranquils, com ara passejar o córrer, que no comporten un impacte sensible. Tanmateix, l’impacte s’incrementa si la passejada o l’esport es realitza amb bicicleta, o a cavall, per les seves característiques físiques sobre el sòl. Per aquest motiu, l’efecte qualsevol d’aquestes activitats varia molt en funció de si es realitzen sobre camins o pistes preparades a tal efecte (amb poc pendent, sovint pavimentades per reduir l’erosió, dissenyades per indrets amb hàbitats i espècies poc vulnerables, etc.) o bé per corriols o camp a través, especialment en àrees de gran interès natural.

En tot cas, igual que no existeix el risc zero, tampoc no existeix l’impacte zero. Pot ser que aquest sigui gairebé imperceptible, però hi és. Si es tracta d’un espai remot, amb una presència esporàdica de visitants, l’impacte pot no tenir més importància. El problema apareix quan ens trobem en espais naturals periurbans amb una molt elevada pressió per al lleure i l’esport. El mateix estudi que esmentàvem estima que el nombre anual de visites al Parc Natural de Collserola és de cinc milions! Això és moltíssim, una de les afluències més elevades a un espai protegit d’Europa i del món. Per això la suma dels impactes de cinc milions de visites —soroll, erosió, molèsties a la fauna, etc.—, per petit que sigui, no és gens menyspreable, sinó tot el contrari.

A més, constitueix un pressió afegida a la que ja suporten els espais periurbans per la seva proximitat a les grans ciutats, com ara la fragmentació, l’aïllament, les transformacions urbanístiques o la contaminació. I tot això sense entrar en la problemàtica dels comportaments incompatibles amb la conservació, prohibits en les normatives dels espais protegits, com la circulació amb vehicles a motor per camins no permesos, llençar deixalles, dur animals de companyia sense lligar, alliberar espècies exòtiques o d’altres que comporten danys als hàbitats i les espècies més vulnerables, així com problemes al desenvolupament de les activitats agràries. Uns comportaments que, malauradament, encara són prou habituals.

Davant del conflicte, com acostuma a succeir, s’alcen veus amb posicions diametralment oposades, des de les que demanant la reducció dràstica, i fins i tot la prohibició de les activitats de lleure i esport en determinats espais, fins a les que, en nom de la llibertat personal, s’oposen a qualsevol tipus de regulació. Com sempre, la solució no acostuma a estar als extrems. La prohibició de l’ús públic és una mesura de protecció màxima que ja existeix en determinades reserves naturals i espais molt sensibles, si més no en algunes èpoques de l’any (de nidificació, per exemple). Tanmateix, aquesta solució no resulta viable ni desitjable com a norma general. De fet, seria justament a l’inrevés: cada vegada es tenen més evidències científiques dels beneficis que comporta el contacte amb la natura per a la salut i el benestar de les persones . El fet que més de la meitat de la població visqui en àrees urbanes (una proporció que es preveu s’incrementi fins al 70% en pocs anys) comporta uns hàbits poc saludables, com el sedentarisme, l’exposició a un entorn nociu (soroll, contaminació) i una desconnexió de la natura. Nombrosos estudis mèdics demostren com una passejada diària de mitja hora en un entorn natural millora l’estat general de salut física i mental, i redueix notablement el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis, fractures, depressió, demències i fins i tot determinats tipus de càncers.

 Sóc conscient que pot semblar una contradicció proposar l’impuls de les visites als espais naturals per part de persones que ara no en són usuaries, quan estem posant de manifest la pressió que ja existeix actualment i els impactes negatius que genera per a la conservació. 
 

En aquest context, les persones que, per dificultats diverses o estil de vida, tenen un menor contacte amb la natura són les que més es beneficiarien dels efectes positius de visitar els espais naturals. Per tant, lluny de restringir de manera generalitzada l’accés de les persones al medi natural, cal garantir aquest dret que comporta uns beneficis individuals i socials als quals no volem ni podem renunciar. Això significa treballar amb els col·lectius que, per motiu de disfunció, malaltia, mobilitat o impediments socials i econòmics, ara mateix no té una accessibilitat regular a la natura, per tal de revertir aquesta situació d’exclusió. Sóc conscient que pot semblar una contradicció proposar l’impuls de les visites als espais naturals per part de persones que ara no en són usuàries, quan estem posant de manifest la pressió que ja existeix actualment i els impactes negatius que genera per a la conservació.

Penso que la clau de volta és reduir els usos més intensos, agressius i inapropiats en el medi natural i afavorir, per contra, les activitats més suaus que no generen gairebé impacte, com són les que hem esmentat, dirigides a millorar la salut i el benestar de les persones, i basades en les passejades tranquil·les i la connexió amb la natura. Estic convençut que si la ciutadania fa seus els espais naturals en aquest context, resultarà molt més fàcil anar eradicant progressivament les activitats i comportaments incompatibles amb la conservació de la natura i el desenvolupament dels usos agraris del territori.

En tot cas, el que és evident és que en la situació actual resulten necessàries i urgents unes regulacions equilibrades però contundents, d’acord amb l’acurat coneixement de cada indret i la seva adequada planificació i gestió. El concepte de capacitat d’acollida d’un espai fa referència al nombre de visitants que pot rebre sense posar en risc els valors que es volen conservar. La capacitat d’acollida depèn lògicament de la fragilitat de cada espai, en funció dels elements geològics, els hàbitats, les espècies, el paisatge i les activitats agràries que s’hi desenvolupen. Igualment, dins d’un espai existeixen àrees especialment dissenyades i gestionades per rebre un elevat nombre de persones i d’altres que l’objectiu hauria de ser que hi hagués la mínima presència humana per garantir la seva conservació a llarg termini. Així mateix, cal tenir en compte que la capacitat d’acollida té uns components més objectius, com ara quantes persones poden passar diàriament per un itinerari sense que l’erosió que provoquen sigui excessiva, i d’altres més subjectius, com el fet que la massificació de determinats indrets fa que la visita no sigui agradable, encara que potser l’elevat nombre de persones no comporti un impacte negatiu sever sobre el medi natural. No és el mateix contemplar en soledat la majestuositat d’un paisatge des d’un mirador habilitat a tal efecte, que fer-ho envoltat de multitud de persones. Igualment, bona part dels conflictes ocasionats pels visitants es produeixen entre col·lectius que fan un ús diferent, i de vegades incompatibles, de l’espai. Diversos estudis, com el que esmentàvem dut a terme a Collserola, posen de manifest els conflictes que sorgeixen entre caminadors i ciclistes, o entre senderistes i caçadors, per posar només alguns exemples. D’altra banda, en molts espais la capacitat d’acollida ve determinada en primer lloc per aspectes estructurals i de gestió, com ara els accessos en vehicle privat o les places d’aparcament, la superació dels quals provoca un important problemàtica, com s’està veient aquest dies.

El concepte de capacitat d’acollida d’un espai fa referència al nombre de visitants que pot rebre sense posar en risc els valors que es volen conservar. La capacitat d’acollida depèn lògicament de la fragilitat de cada espai, en funció dels elements geològics, els hàbitats, les espècies, el paisatge i les activitats agràries que s’hi desenvolupen.

En resum, ens trobem davant d’un fet innegable, com és que l’elevada freqüentació dels nostres espais naturals, especialment dels més propers a les grans ciutats, comporta uns impactes negatius sobre els elements del patrimoni natural que estem obligats a conservar, ocasiona molèsties a les persones que hi viuen i desenvolupen activitats agràries, i provoca conflictes entre les diferents tipologies d’usuaris. A més, l’actual context social i econòmic fa preveure que l’ús d’aquests espais continuarà creixent i resultaria desitjable que s’estengués a col·lectius que n’estan totalment desconnectats i que es beneficiarien notablement del contacte en la natura en termes de salut i benestar. Sembla, doncs, que el conflicte anirà a més, a no ser que l’accés i els usos als espais naturals es planifiquin i gestionin de manera adequada. El repte està servit.

Sense voler caure en la prepotència i la pedanteria de pensar que una problemàtica tan complexa i intensa es pot resoldre amb quatre comentaris de cafè, quan hi ha tantes persones expertes treballant-hi des de fa molts anys, sí que voldria acabar amb algunes reflexions, ni que sigui per no deixar el mal regust de boca de pensar que no hi ha res a fer. De manera molt concisa, presentaré algunes línies de treball, moltes de les quals ja s’estan desenvolupant, agrupades en tres grans blocs, corresponents a diferents escales espacials  i terminis temporals.

A curt termini i a petita escala

A curt termini i en l’escala de petit projecte sobre el territori, resulta evident que cal un pla de xoc per aturar i revertir els processos de degradació a causa dels impactes més intensos, i restaurar les àrees més afectades per la sobrefreqüentació dels espais naturals. Les persones que treballen per a la conservació d’aquests espais saben perfectament quins són els indrets prioritaris d’actuació, molts dels quals ja compten amb un cert grau de protecció, amb una normativa i unes accions que sovint van en les línies indicades. Però que de vegades no s’arriben a executar amb la celeritat i la intensitat necessàries, sovint per una manca dels recursos necessaris. Estem parlant d’indrets amb una elevada pressió de visitants on és necessària una gestió més intensa per evitar els impactes més negatius: aparcaments, senyalització, itineraris preparats per absorbir el gruix de visitants, activitats específiques per a determinats col·lectius, programes d’informació i comunicació, campanyes de vigilància, sobretot en els moments de major afluència, etc. Sabem com fer-ho i hem pogut comprovar que, quan s’ha fet bé, ha funcionat. En tenim exemples ben reeixits. Caldria consolidar-ho i estendre-ho allà on sigui necessari.  I en pics d’afluència màxima com l’actual, l’operatiu que les administracions gestores d’alguns parcs naturals han posat en marxa, tancant els accessos en vehicle privat un cop s’hagin emplenat el aparcaments existents, és una bona mostra d’accions de xoc que s’han de prendre davant de situacions extraordinàries.

A mitjà termini i a escala més gran

En segon lloc, a mitjà termini i a una escala una mica més gran, de comunitat, —sigui un petit municipi o un barri, en el cas d’una ciutat—, caldria identificar, planificar i gestionar els espais que suporten al lleure més intens, amb una implicació intensa de les persones que hi viuen. S’ha de decidir conjuntament, amb la participació del sector públic, privat, tercer sector ambiental i social, tècnics i científics, la millor distribució de les activitats en cada espai. Cal desconcentrar i diversificar, de manera que no tot succeeixi en un mateix lloc. Un model de lleure totalment concentrat no funcionarà adequadament, ni des del punt de vista de la conservació, ni del gaudi i benestar de la ciutadania. Com tampoc ho farà la dispersió absoluta producte d’una manca de planificació.

Tenim nombrosos exemples extrapolables a casa nostra, que tenen per objectiu reconnectar les persones amb la natura, vincular-les a la conservació en sentit ampli, millorant al mateix temps la seva salut i benestar.

Per tant, caldria analitzar, d’una banda, els actius territorials amb els quals es compta, en funció de cada tipologia d’espai i del paper que pot jugar —espai verd (o blau) urbà, itineraris saludables, espais de joc, espais agraris, espais naturals periurbans, connectors ecològics, espais degradats que cal restaurar, etc. —. De l’altra, s’han d’identificar els actors clau a aquesta escala: administracions públiques, associacions de veïns, entitats, empreses, escoles, etc. Del creuament dels actius i els actors apareixeran de ben segur propostes executables amb relativa facilitat gràcies a la implicació de la ciutadania. Aquests projectes són ideals per a programes de voluntariat, de conscienciació i participació de les persones, perquè s’apoderin d’aquests espais i garanteixin la viabilitat dels programes a llarg termini. Tenim nombrosos exemples extrapolables a casa nostra, que tenen per objectiu reconnectar les persones amb la natura, vincular-les a la conservació en sentit ampli, millorant al mateix temps la seva salut i benestar. Només a tall d’exemple, el programa “Cinc camins cap al benestar”, desenvolupat per primer cop a Anglaterra per moure’s per la natura, posada en marxa a la regió de Flandes.

A escala macroterritorial i a llarg termini

Per acabar, a una escala macroterritorial i amb una perspectiva temporal a llarg termini, crec que caldria reenfocar determinades polítiques clau per assolir el necessari canvi de model. Lògicament, hi ha moltes decisions sectorials amb un notable impacte, per exemple en l’àmbit de la salut pública. En aquesta matèria tenim exemples prou desenvolupats i reeixits, com el cas d’Escòcia, on els espais naturals són considerats part activa del sistema nacional de salut pública, amb un programa global conjunt dels departaments responsables de salut i de patrimoni natural .

Aquí em centraré en les dues línies que considero més rellevants. La primera és la planificació territorial. De la mateixa manera que a escala de detall cal fer un exercici d’assignació d’usos de lleure a les diverses peces d’espais lliures, la planificació global del territori hauria de garantir un reequilibri que permetés a la ciutadania disposar d’espais naturals de proximitat sense haver de concentrar la pressió sobre uns pocs indrets. Això està directament relacionat amb els conceptes de serveis culturals dels ecosistemes (igual com podríem aplicar-ho als servies d’aprovisionament o de regulació, com ara la producció d’aliments de proximitat o a la reducció dels riscos ambientals) i d’infraestructura verda. És a dir, que el conjunt del territori, i no només determinats espais amb una determinada protecció o vocació, es planifiqui tenint en compte tant la seva conservació com la salut i el benestar de les persones. Un treball publicat recentment, fruit de la col·laboració entre els CREAF, l’ICTA i la Diputació de Barcelona, presenta un projecte pioner en la identificació, cartografia i avaluació dels serveis dels ecosistemes, i la seva aplicació a la planificació del territori. En aquest mateix sentit, l’Estratègia de Biodiversitat 2030 que ha aprovat recentment la Comissió Europea aposta decididament per la infraestructura verda, posant la conservació, i els seus beneficis per a les persones, en el centre de les polítiques comunitàries, així com la restauració dels espais degradats.

Conèixer per estimar, estimar per protegir

La segona línia està enfocada a la necessitat de reconnectar les persones amb la natura, físicament, mentalment i emocionalment. I per estimar, cal, abans de res, conèixer. La desconnexió ha provocat el que s’anomena analfabetisme natural, és a dir, el desconeixement del funcionament dels sistemes naturals i del comportament que hem de mostrar en aquests indrets. Això fa que, per ignorància, el nostre impacte sigui molt més elevat del que podria ser. Per això, aquest allunyament de l’entorn natural per part d’un elevat percentatge de les persones fa necessari un ambiciós programa en l’àmbit de l’educació. En totes les seves etapes, tant en els ensenyaments reglats com no reglats.

Resulta imprescindible incloure un mínim coneixement sobre el nostre entorn, els seus valors, les seves fragilitats, la nostra total dependència de la natura i la manera com l’estem degradant. Transmetre conceptes com el de salut global, que ens mostra com la salut de les persones està totalment vinculada a la salut del nostres sistemes naturals i del conjunt del planeta. Cal una conscienciació absoluta per part de tothom per encarar els reptes que tenim i que tindrem. La pandèmia és només el vermut del plat fort que ens ve amb el canvi climàtic, i altres components del canvi global, que posen molt seriosament en risc la nostra vida tal i com la coneixem. Però també pot ser el tret de sortida per encarar els canvis radicals que són necessaris per frenar i capgirar les problemàtiques ambientals mentre encara hi siguem a temps.

En totes les seves etapes, tant en els ensenyaments reglats com no reglats. Resulta imprescindible incloure un mínim coneixement sobre el nostre entorn, els seus valors, les seves fragilitats, la nostra total dependència de la natura i la manera com l’estem degradant.

Seria difícil d’entendre que, en plena era de la informació, el nostre sistema col·lapsi per una manca de coneixement. I quina millor forma de començar que a través dels espais que tenim més a prop? Estic convençut que la millor manera de sensibilitzar sobre els grans problemes ambientals és a través del vincle amb els espais que tenim al voltant, humils i familiars, però dels quals depèn en bona part la nostra qualitat de vida. Ens hi posem?

Autor: Carles Castell