Renaturalitzar territoris: claus per reduir els conflictes morals

El rewilding o renaturalització és una qüestió cada cop més recurrent dins de la biologia de la conservació i de l'ecologia, i es presenta sovint com una solució a problemes de l’antropocè, com el canvi climàtic accelerat, el deteriorament dels ecosistemes, la pèrdua de biodiversitat o els danys sobre la salut global. Busca regenerar ecosistemes naturals restablint les funcions ecològiques, la biodiversitat i les xarxes tròfiques i limitant la pressió humana sobre el territori i l’explotació de la resta d’espècies. D’una banda, la ciència evidencia que el rewilding pot aportar diversos beneficis clau per fer front a l’actual crisi ecològica. De l’altra, hi ha opinions públiques de rebuig sistemàtic cap a aquesta pràctica. Tanmateix, no tot són avantatges ni només hi ha perjudicis i, de vegades, fer rewilding de manera ètica comporta haver de triar entre compensacions controvertides.

Amb l’objectiu d’abordar aquest tema, un equip d’experts i expertes ha elaborat la guia Una hoja de ruta para un rewilding ético en el Antropoceno, que permet identificar tant els beneficis com els conflictes morals que poden sorgir en el procés de renaturalització, amb l’objectiu de procurar dur a terme una pràctica conservacionista més ètica amb les persones, els animals i el medi ambient. La Sandra Saura, investigadora del CREAF i professora de la UAB, ha participat en diverses sessions col·laboratives que han contribuït a elaborar el contingut de la guia.

“La guia ens resitua en l'ecocentrisme enlloc de l'androcentrisme i proposa plantejar-nos un rewilding on l'ésser humà, i en concret el gènere masculí, no estigui al centre, sinó que al centre hi hagi els ecosistemes i els seus components i processos”.

SANDRA SAURA, investigadora del CREAF i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

És la primera guia que es publica a Espanya i ha estat traduïda a l’anglès per abastar un públic internacional. El document, sintètic i de fàcil lectura sense renunciar al rigor tècnic, pot ser d’utilitat a un públic ampli i divers, des d’estudiants i persones interessades en la temàtica fins la comunitat científica, l'àmbit polític i agents d’administracions públiques, professionals de la biologia de la conservació i, especialment, practicants del rewilding.

La nova eina és resultat del projecte “Ética del Rewilding en el antropoceno: comprendiendo los escollos de regenerar éticamente lo salvaje”, liderat per Cristian Moyano, investigador del programa Margarita Salas del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) quan feia el projecte i actualment investigador postdoctoral Juan de la Cierva de l’Instituto de Filosofía del CSIC. A més, hi han participat activament Marta Tafalla (Departament de Filosofia de la UAB), Filka Sekulova, (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB quan feia el projecte i actualment UOC), María José Guerra (Universidad de la Laguna), Fernando Arribas (Universidad Rey Juan Carlos), Deli Saavedra (Rewilding Europe) i Pablo Serra (Universidad Pontifícia de Comillas). Hi han col·laborat també nombrosos investigadors d’altres universitats i institucions de recerca, entre els quals Sandra Saura (CREAF i també UAB), Jorge Riechmann (UAM), Adrián Almazán (UC3), Alicia Puleo (UVA), José María Rey (UAH) i Arnau Tolrà (UB).

Concepte lligat al territori i pràctica orientada al futur

La guia es distribueix en tres blocs: el primer, al voltant del concepte, formes i abast del rewilding; el segon, sobre com pot afectar aquesta pràctica als éssers no humans, i el tercer, centrat en discutir la implicació de les persones per dur a terme processos de renaturalització.

L'equip científic aposta per explorar traduccions en altres llengües que puguin oferir un concepte més lligat al territori i amb menys risc d’una projecció colonial, i aplicar diferents metodologies en funció de l’escala territorial, que pot anar des d’una vasta extensió natural fins a un petit espai públic antropitzat. Destaquen la importància d’orientar-se cap al futur i potenciar l’autonomia i les funcions ecològiques dels ecosistemes naturals, en comptes de capficar-se en retornar espècies llunyanes en el temps. “La restauració ecològica es pot donar mitjançant la reintroducció d’anàlegs funcionals que convergeixin en l’acceptació sociocultural, la protecció política i legislativa i en la sensibilitat pel context canviant de l’Antropocè”, assenyalen.

Ètics amb les espècies no humanes

La guia posa també sobre la taula els biaixos que hi pot haver darrere de les espècies que es volen recuperar, com ara prioritzar per raons acientífiques, com obtenir més suport per als projectes, i la necessitat de sospesar aquestes limitacions per aconseguir els resultats que es busquen.

Les veus científiques reclamen la necessitat d’una “conservació compassiva” vers els animals, a vegades demonitzats i acusats de perjudicar l’activitat humana, o que han arribat a zones noves i s’hi han adaptat, probablement per raons antropogèniques que caldria visibilitzar i mirar de transformar. Cal estudiar alternatives al sacrifici que puguin facilitar la coexistència amb la vida salvatge: “si n’hi ha, el problema moral es tradueix en un problema amb solucions”, apunten. A més, atès que només el 4 % de la biomassa de mamífers al planeta correspon a animals salvatges (la resta es distribueix entre éssers humans, amb el 36 %, i sobretot ramat, amb el 60 %), afegeixen que “tenim el deure de decréixer per permetre que la resta d’espècies es desenvolupin i puguin fer les funcions ecològiques necessàries per al manteniment de la vida”.

En processos de reintroducció d’espècies en un territori, la guia aborda els aspectes legals i els marges d’actuació en la intervenció positiva en la naturalesa, que poden afectar les dinàmiques tròfiques i malmetre l’èxit del procés de regeneració ecològica. En tot cas, cal no prioritzar la cura dels animals a partir d’interessos econòmics o turístics: “el respecte pel benestar de tots els animals ha d’importar per igual”, destaquen els investigadors i les investigadores, que subscriuen que “qualsevol assistència a la natura cal que es dugui a terme amb prudència, respectant la sobirania de la resta d’espècies i coneixent-ne els efectes ecològics”.

Consells per a una major implicació

En l’últim bloc de la guia, els experts aporten un seguit de recomanacions adreçades a les comunitats humanes que puguin veure’s implicades en processos de rewilding i que ajudarien a assolir pràctiques d’èxit.

Pel que fa a les comunitat locals, cal informar degudament dels procediments de renaturalització, amb una comunicació comprensible i respectuosa amb els coneixements locals, atendre les necessitats i preocupacions de la població i de fer-la partícip de tot el procés.

Quant a les persones que posen en pràctica el rewilding, cal oferir oportunitats per a una composició més igualitària dels equips humans, afavorint la discriminació positiva de les dones en aquells casos on hi hagi una “injustícia estructural o una descompensació de partida”.

Ja en les últimes pàgines, els experts desgranen com una interdisciplinarietat més gran dels equips, incorporant persones expertes en àmbits com l’antropologia, la psicologia social, la filosofia i l’ètica, la política, el dret o l’economia, permetrien un abordatge multidimensional dels processos de renaturalització i augmentarien les probabilitats d’èxit de la seva implementació.