Res no s’entén sense l’evolució...
Aquesta frase es repeteix molt sovint entre biòlegs, però ja seria hora que l’entenguessin també els qui no ho són. A la sessió inaugural del curs d’enguany a l’Institut d’Estudis Catalans, Jordi Casanova va explicar, a la llum dels coneixements actuals, que els humans som animals no només en la nostra biologia (fet del tot evident) sinó també en la nostra conducta: els estudis amb simis sobretot han posat de manifest l’existència en els nostres parents propers de sentiments com gelosia, enveja, sentit de la injustícia, revolta... Jo hi afegiria l’empatia, la defensa de la jerarquia, l’anhel de poder.
L’evolució de la socialització i del cervell han dut a aquesta mena de conductes. L’omnivoria i la sociabilitat han contribuït a modelar evolutivament habilitats mentals i manuals per manipular molts recursos de mida i característiques diferents, per comunicar-nos i per idear eines. Però, de la mateixa manera que les nostres sorprenents habilitats nascudes de l’evolució ens han permès ocupar pràcticament qualsevol hàbitat, l’agressivitat, el territorialisme, l’enveja o la gelosia també formen part substancial (però menys afalagadora) de la nostra herència evolutiva.
Si entenem l’evolució en una dimensió més ampla que la de la genètica de poblacions, veurem que ha tingut, i té encara, lloc en un context d’interaccions amb el medi físic i altres organismes, inclosos els altres humans (vegeu el meu llibre Notícies sobre evolució en línia). El desenvolupament de la cultura (les cultures) no és un procés independent de l’evolució biològica, n’és una conseqüència, i la cultura esdevé al seu torn factor d’interacció amb la biologia.
Pensem localment i actuem globalment, sense que les repercussions globals de les nostres accions ens alertin massa mentre mantinguem el nostre estatus en el col·lectiu, sempre petit, del que ens sentim part.
Per una banda, les societats humanes s’apropien del medi físic i el transformen més que cap altra espècie abans. Alhora, les societats integren en elles mateixes altres espècies controlades per alimentar-se’n o acompanyar-se i hi introdueixen una munió creixent d’artefactes. Les pròtesis, els fàrmacs, les vacunes, interfereixen amb els processos de selecció. No diguem la manipulació genètica. La cultura, producte de l’evolució biològica, comença a controlar l’evolució biològica. Això fa entreveure tota mena de possibilitats, algunes esperançadores, altres inquietants: la nostra essencial animalitat comporta que no puguem esperar un ús només idíl·lic dels nous coneixements i tecnologies.
La nostra relació amb el medi també condicionarà molt el futur de l’espècie. Arribem arreu, ens multipliquem com una plaga, disposem d’enormes quantitats d’energia i de tècniques que poden transformar el món i actuem segons emocions no massa diferents de les dels ximpanzés. Pensem localment i actuem globalment, sense que les repercussions globals de les nostres accions ens alertin massa mentre mantinguem el nostre estatus en el col·lectiu, sempre petit, del que ens sentim part. Una actitud perillosa: el canvi global és una amenaça per tots.
Això és el que hi ha. Com em va respondre Edward O.Wilson un cop, només podríem esperar una reacció col·lectiva solidària de tots els humans en el cas hipotètic d’una invasió extraterrestre. Per tant, amb creixements demogràfic i tecnològic com els actuals, mai vistos, i un procés de degradació brutal dels sistemes de suport de vida, què podem fer? El primer pas és entendre’ns des de l’evolució. Entendre què ens fa empàtics o criminals, individus o grups ben adaptats o obsedits per la riquesa i el poder, conservacionistes o explotadors desenfrenats dels recursos.
Avui, les neurociències, la biologia molecular o l’ecologia són tan indispensables com ho poden ser l’economia i altres ciències socials per construir la saviesa, si es vol la filosofia, i l’ètica per a que ens ajudin a sortir de l’atzucac. Avui, el lema “Coneix-te tu mateix” vol dir entén el joc d’evolució biològica i sociocultural que ha produït els animals humans. Avui, l’ecologia ens ha d’ajudar a entendre com funcionen els sistemes de suport de vida per aprendre’n d’ells, en la línia que vaig comentar en aquest mateix blog el passat 1 d’octubre.
És essencial que trobem la manera que els missatges sobre els riscos globals arribin i perdurin en ments que no estan preparades per sentir-se membres d’un col·lectiu que inclogui tots els humans i tot el planeta. De moment, no ho hem fet (vegeu el meu comentari sobre l’educació ambiental en aquest blog). I si som molt més emocionals que racionals, el progrés en la nostra manera d’entendre’ns, d’entendre el món i la nostra posició dins la biosfera haurà d’avançar per la via de l’emoció alhora que per la de la raó. Només des d’un gran increment de la nostra comprensió racional i emocional hi ha, potser, la possibilitat d’orientar-nos cap a un futur millor.