Si no pots tenir aigua, no te’n caldrà

Els problemes d'abastiment d'aigua per a Los Angeles i la seva àrea urbana (més de 18 milions de persones) venen de lluny. A principis de s. XX es va dessecar la vall de l'Owens enmig de grans interessos econòmics, que van inspirar la pel·lícula Chinatown.

A Chinatown (1974), el cèlebre film noir de Roman Polansky que una enquesta feta per The Guardian va considerar com el millor film de la història fa cinc anys (valoració que no comparteixo, tot i que es tracta d’una gran pel·lícula), el protagonista (Jack Nicholson) és un detectiu a qui, el 1937, una dona li encarrega una investigació sobre qui diu que és el seu marit, que és el responsable dels serveis d’abastament d’aigua a Los Angeles. Aquesta persona apareix assassinada i el detectiu coneix llavors la veritable esposa del mort. La raó de fons del crim rau en el fet que el mort ha descobert manipulacions per desviar cabals importants d’aigua de la xarxa pública. El títol original del guió era Aigua i Poder. Els qui desviaven l’aigua havien comprat prèviament grans terrenys amb els que es podia fer una fortuna si es podien regar.

L’aigua és, en efecte, molt important a Califòrnia, i a Los Angeles en particular. En un país assedegat, això és fàcil d’entendre. I també explica que el 96% de les antigues zones d’aiguamolls de Califòrnia hagin estat destruïdes per fer-hi conreus... encara que és més difícil entendre que també ho hagin estat, en part, per construir, però és el que ha passat allà i a molts altres llocs, com el nostre delta del Llobregat o l’horta de València.

El personatge assassinat al film es basa en un enginyer, William Mulholland, que va ser responsable de les canalitzacions que van dur aigua potable a Los Angeles. Obres que van ser el disparador del que es coneix com ’les guerres de l’aigua’ a Califòrnia entre els petits agricultors dels horts de la vall d’Owens, els terratinents ramaders i els polítics, molts d’ells corruptes, del municipi de Los Angeles, tot i que a Mulholland no el van assassinar. Hi havia un projecte important de rec a la vall d’Owens, a primers del segle XX, però l’alcalde Eaton de Los Angeles va comprar, el 1905, a títol personal, els drets de l’aigua i després els va donar a la ciutat. Va mentir a la gent de la vall, prometent-los que només s’enviarien a la ciutat els excedents. La disputa va arribar al president Roosevelt, que va donar suport a Los Angeles en front de la vall.

Els habitants de Los Angeles, que van passar de 100.000 a 320.000 entre 1900 i 1910, no van ser informats que l’aigua de l’Owens primer es duria a regar la vall de San Fernando, que no formava part del municipi. Com que hi havia una norma que prohibia vendre l’aigua de la ciutat sense l’aprovació de 2/3 dels votants, el què es va fer va ser annexionar gran part de la vall de San Fernando al municipi de Los Angeles. Això va permetre, a més, elevar el límit de deute de la ciutat, cosa que serví per finançar l’aqüeducte. Un grup d’amics d’Eaton amb propietats a la vall de San Fernando, amb informació privilegiada, va contribuir a generar el sentiment de necessitat de l’aqüeducte: van desviar aigua dels embassaments al clavegueram per induir una sequera artificial i van muntar una campanya en els mitjans de comunicació. Tot això clarament inspira el film de Polansky, encara que aquest no té cap intenció de ser històric. El 1913, Mulholland, que havia estat company de feina i era amic d’Eaton i que diuen que va pronunciar la frase que dóna títol a aquest article (“si no pots tenir l’aigua, no te’n caldrà”, avisant que si Los Angeles no obtenia aigua, no hi hauria ciutat), va inaugurar finalment l’aqüeducte que va desviar el riu Owens cap a la ciutat i va deixar la vall d’Owens sense aigua. Era una obra colossal, amb 164 túnels. Entre 1905 i 1925, la majoria de propietaris de la vall van vendre les terres a l’Ajuntament de Los Angeles, a un preu baix. El 1924, hi hagué un intent dels pagesos d’enderrocar l’aqüeducte però va fallar i el llac d’Owens se secà del tot. El banc Inyo County va fer fallida el 1927, arruïnant molta gent de la vall, i això va acabar amb la seva resistència. El 1928, Los Angeles ja posseïa el 90% dels drets de l’aigua i l’agricultura de la vall d’Owens havia mort. El 1972, es començà a bombejar aigua freàtica d’Owens i va morir fins i tot part de la vegetació natural. Després de negociacions i de moltes dilacions per part de la ciutat, el 2006 es va restaurar el pas d’aigua a la vall, però no s’ha interromput el bombeig de l’aqüífer i la vall tendeix a la desertificació.

Des dels anys 1930, la ciutat ja comprava drets una vall més amunt, la del llac Mono. El 1978, es creà una comissió per protegir aquest llac, ja que la degradació ambiental era evident i el nivell del llac havia baixat 7.6 m per sota del que tenia el 1941. S’arribà a un acord per fer pujar el nivell 6.1 m que encara no s’ha complert del tot.

Un documental recent, Water and power: a California heist (2017), de Marina Zenovitch, explica com, després de 1990, alguns senyors amb grans interessos agrícoles de la vall de San Joaquin es van fer amb el control de l’aigua, deixant algun poble sense ni aigua per beure. Una versió moderna del què explicava Chinatown...

El 1928, a Mulholland li va caure l’embassament de St. Francis, que formava part del sistema d’abastament i hi va haver uns 450 morts, només unes hores després que ell i el seu ajudant haguessin fet una inspecció que van considerar satisfactòria. Tot i que no hi hagué sentència en contra seva en el judici, això va acabar amb la seva carrera. La seva figura és controvertida, ja que va establir el principi de propietat pública de l’aigua a Califòrnia i va fer molt en servei de la ciutat, però també la seva actuació donà lloc a conflictes i cometé errors molt greus, a més del darrer. Tanmateix, el seu nom apareix en diferents carrers, autopistes i institucions. El més conegut és Mulholland Drive, a Los Angeles, que dona nom a un film de David Lynch de 2001 molt celebrat per la crítica.

Eaton i Mulholland van voler que Los Angeles fos una gran ciutat. Comptaven amb el petroli descobert el 1892, que faria que tres dècades després, Los Angeles fos la ciutat des d’on es comercialitzava 1/4 del petroli del món. I, això no ho podien preveure, però va aparèixer la indústria del cinema. Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat va créixer molt cap a la vall de San Fernando. El cens de 2010 sumava quasi 3.800.000, però l’àrea metropolitana i el Gran Los Angeles en sumaven 13 i 18 milions respectivament.

El cas de les guerres de l’aigua entre Los Angeles i Owens no és més que una petita mostra d’un fet general: els conflictes per l’aigua han sigut, són i seran molt importants al món. Les necessitats d’aigua dolça en bones condicions augmenten molt de pressa i les disponibilitats, no. Pequín, una de les ciutats amb més problemes d’abastament, bombeja tanta aigua del subsòl que es comença a enfonsar. Ciutat del Cap és, en el moment que escric, a molt poc d’una fallida general de l’abastament. Bogotà depèn de glaceres que estan desapareixent. Els humans ja han fet guerres per l’aigua i en faran més.