Jaume Terradas escrivia fa uns dies sobre les mentides, les pseudoveritats, la seva ubiqüitat en la naturalesa, i les seves connotacions ètiques. El seu escrit és oportú, completíssim i al meu entendre precís. Amb el seu permís em permeto un parell de reflexions addicionals. El temps que vivim ens porta a traslladar a l'espai dels bits les converses que tantes vegades vam fer a la porta del despatx.

Alguns estudiosos afirmen que l'essència de la psicologia humana rau en el joc d'enganyar i descobrir la mentida. Això tindria a veure amb la coneguda definició d'intel·ligència que es basa en que jo, com a interlocutor, sé el que està pensant el meu oient sobre la idea que estic transmetent, en un joc recurrent de pensaments creuats. El normal és que quan parlem amb algú, deduïm el que una altra persona està interpretant de les nostres paraules. Es tractaria de tres reiteracions dels pensaments. Poques persones poden fer quatre d'aquestes reiteracions, i moltes menys persones, cinc. Jocs de gran èxit, com el pòquer, estan basats en aquest principi. Evidentment, aquestes afirmacions i definició d'intel·ligència són una gran simplificació. Les ciències del comportament i la psicologia han refinat molt aquests conceptes i el coneixement en aquests camps ha avançat enormement. Per tant, aquestes reflexions són sens dubte superficials. No obstant això, serveixen per il·lustrar una idea bàsica: la mentida i el seu descobriment són indissociables. 

Les societats humanes es basen en la col·laboració. Això implica altruisme, realitzar una inversió dels nostres recursos ajudant al veí sense que el retorn de la inversió sigui evident.

Les societats humanes, com les d'altres éssers vius, es basen en la col·laboració. Això implica altruisme, realitzar una inversió dels nostres recursos ajudant al veí sense que el retorn de la inversió sigui evident (la qual cosa no vol dir que no existeixi). Hi pot haver un retorn diferit en el temps -"ajuda i t'ajudaran"- i, fins i tot, a tan llarg termini que només ho percebrà la teva descendència, "els teus néts t'ho agrairan". El retorn de la inversió realitzada també pot ser transferit a un altre tipus de benefici, per exemple, emocional -"dormir amb la consciència tranquil·la"-.

En qualsevol cas, com qualsevol inversió, la col·laboració té el seu risc, i el benefici és incert. Per tant, el més normal és que hi hagi aprofitats de l'esforç aliè que saben que ells no estan compromesos amb el retorn (en definitiva, el típic gorrer). D'aquí a la mentida només hi ha un pas molt petit. Així que no pot existir una societat humana perfectament altruista, per la senzilla raó que la primera persona que se li acudeixi enganyar tindrà l'èxit assegurat en un conjunt de persones on totes les altres actuen de bona fe.

Però igual que no hi pot haver una societat plenament altruista, tampoc pot haver una societat en la qual tots enganyin: seria impredictible, no podrien establir-se col·laboracions i el sistema social s'esvairia en comportaments individuals. En el món animal, si una presa aconsegueix enganyar sempre al depredador gràcies al seu camuflatge, aquest es moriria de fam. A no ser que acabi buscant una altra espècie de presa que no sigui capaç d'enganyar-lo, la qual alhora s'acabaria extingint. Això no sol passar perquè a la natura interactuen moltes espècies, amb les seves diferents tàctiques d'engany, i hi ha múltiples maneres d'aconseguir recursos.

El càstig, un antídot per les mentides

El ciment social es basa en col·laborar i en establir mecanismes per descobrir als mentiders. I a continuació, castigar perquè el cost de mentir no compensi el benefici de la mentida. És l'essència de la novel·la negra i la seva universalitat explica l'èxit d'aquest gènere literari, si més no en part. En altres paraules, no existeix la mentida sense el seu descobriment i càstig. Són inseparables, com en un joc dialèctic en el qual la síntesi fora la convivència dels dos, amb les alertes i càstigs perseguint les mentides en una versió de la cursa de la Reina Vermella d'Alícia al País de les Meravelles - un símil àmpliament usat en la teoria evolutiva-. Òbviament, com més mentides, i més atrevides siguin, més fàcil és descobrir-les, i això activa les alertes i els mecanismes de càstig. Podríem dir que es genera un bucle de retroalimentació negatiu que ajusta el sistema altruisme-engany, el qual, sense control, podria acabar extingint-se, com hem explicat.

La reconstrucció del món que fa la psique és qualsevol cosa menys objectiva i difícilment separable de la conveniència de cadascú.

Vivim una època en què les mentides, i les pseudo-veritats, es poden construir i propagar massivament. Llavors, es posen en marxa els mecanismes d'alerta, com l'escrit d'en Jaume Terradas. Ràpidament s'ha encunyat el terme de "fake-news". Sorgeixen plataformes a la xarxa per posar-les al descobert. Els mitjans de comunicació convencionals es fan ressò constantment d'elles. El fet que sigui inevitable que sorgeixin aquestes iniciatives d'alerta, no disminueix per res la seva importància. Així i tot, no sempre és fàcil identificar si es tracta d'engany amb mala fe o simple ignorància. La reconstrucció del món que fa la psique és qualsevol cosa menys objectiva i difícilment separable de la conveniència de cadascú. Els enganyadors sempre han utilitzat aquesta reconstrucció feta per un mateix com una coartada dels seus actes. Després de l'alerta, ha d'arribar el càstig. Si no, el cost de la mentida no seria altre que el de la seva elaboració i difusió. Excepte en casos dramàtics o amb perjudici econòmic, la nostra societat sol preferir el desprestigi social. Al cap i a la fi, aplicar càstigs també té el seu cost.

Veritats i creences

Però cal preguntar-se per què segueixen tenint èxit les fake news o les pseudoveritats després de ser revelades. Òbviament, el descobridor de l'engany pot ser part interessada i, per tant, a priori generador d'una altra mentida. La cosa es va complicant, com en les novel·les d'espies. Però en realitat a moltes persones no els interessa la veritat com un fet objectiu. Prefereixen la seva pròpia percepció de la realitat, òbviament esbiaixada. La veritat es transforma en creença, i viceversa, la creença es fa veritat.

Les actituds sense contrast racional, com les antivacunes, es basen en gran mesura en biaixos de confirmació, en què s'accepta com a cert el que prèviament s'ha considerat com a tal.

Aquests dies sentim a algunes persones dir que no pensen vacunar-se de la CoVid perquè no "creuen" en les vacunes. Evidentment, davant aquest posicionament l'argumentació racional basada en fets contrastats no porta més que a una reafirmació de les posicions. Aquestes actituds sense contrast racional es basen en gran mesura en biaixos de confirmació, en què s'accepta com a cert el que prèviament es considera com a tal. Aquests biaixos es reforcen amb les xarxes socials, les quals ràpidament es compartimenten en grups que pensen igual i retro-alimenten la seva opinió. Els científics, les científiques, no estan exempts d'aquests biaixos, però com abominen d'una ciència basada en creences, acaben vencent-los. Jo mateix he dedicat la meva carrera científica a treballar en temes que vaig considerar trivials o extravagants el primer cop que vaig sentir parlar d'ells: la biodiversitat, el canvi climàtic. I estic raonablement satisfet d'haver canviat d'opinió, quan les evidències em van mostrar nous coneixements que mereixien ser apresos.