Teresa Gimeno i la pregunta constant

Prudència i discreció són qualificatius que defineixen la investigadora Teresa Gimeno tan encertadament com determinació i fermesa. La seva proximitat en les formes facilita una conversa amable, sempre filtrada per la modèstia científica i esquitxada de declaracions de principis, dubtes i certeses resultat d'una trajectòria internacional diversa. De sobte pot interrompre el seu relat, somriure i mostrar una complicitat contagiosa, gràcies a un sentit de l'humor proper i de vegades imprevisible. Amb aquest bagatge, les decisions i les oportunitats de la seva trajectòria científica l'han portat a creuar mig món.“La meva primera vocació va ser aprendre, saber com s'arribava a alguns descobriments i, a partir d'aquí, em vaig vincular a estudis de ciències”.

"La meva primera vocació va ser aprendre, saber com s'arribava a alguns descobriments i, a partir d'aquí, vaig optar per estudis de ciències"

La seva recerca sobre ecofisiologia de les plantes ha crescut a centres com ara el Hawkesbury Institute for Environment de la Western Sydney University (Austràlia), l'Institut National de la Recherche Agronomique INRAe, (Burdeus, França), el Basque Center for Climate Change BC3, (Leioa, País Basc) i actualment el CREAF, on recentment ocupa una plaça d'investigadora com a part del programa Severo Ochoa Excellence. La seva curiositat científica i el seu interès per solucionar interrogants es van iniciar al Museo Nacional de Ciencias Naturales CSIC de Madrid, on va elaborar la seva tesi doctoral amb Fernando Valladares i Adrián Escudero. Allò va suposar introduir-se en un entorn que recorda d'immenses possibilitats: “hi havia opcions, podies triar quines preguntes volies contestar”.

Avui reconeix: “segueixo sent una esponja com quan vaig començar, si continuo a la ciència és perquè tinc l'oportunitat d'aprendre cada dia. Quan comences a la carrera científica ets a l'audiència i no et sents amb aplom ni capacitat de posar-te a l'altra banda i plantejar preguntes noves, estudis, orientar línies, etc. Això va arribar més tard i encara hi ha dies en què penso que no ha arribat”.

Un dels privilegis del seu recorregut és haver ensopegat amb algú que li va ensenyar a pensar de manera diferent. Aquest va ser un dels aprenentatges que li va deixar la investigadora Lisa Wingate –responsable del laboratori de l'INRAe, amb el qual segueix vinculada–, de qui va aprendre a ubicar-se en posicions alternatives a les més comunes. “Amb Lisa Wingate vaig aprendre a buidar la ment i a formular preguntes noves. A plantejar qüestions que no s'havien pensat abans, que no perpetuaven la pràctica d'aplicar al ginebró un interrogant ja resolt per al pi… que és la direcció cap a la qual m'havia encaminat. La meva feina amb ella marca un abans i un després en la meva manera de veure la carrera científica, sens dubte em va influir molt”. També va assimilar Teresa Gimeno la importància de divulgar, de projectar-se externament com una científica amb una carrera sòlida i de cercar un entorn professional motivador. “Fins llavors havia enfocat la meva carrera exclusivament des de la productivitat: llançar una pregunta, publicar articles, aconseguir finançament i així en un cicle. Lisa Wingate em va fer pensar en coses en què no havia pensat abans: vaig començar a veure'm com algú que té seient a taula, que forma part de l'actuació”.

"Pensar de manera diferent em sembla el desafiament més gran. És difícil plantejar hipòtesis per una mateixa, pensar com solucionar un problema complex de manera independent per donar solucions creatives"

Sortir de context

El que és valuós i extraordinari d'aprendre a pensar de manera diferent obté més sentit encara per a una científica que no dona res per sabut. “Em sembla el desafiament més gran”, reconeix. “És difícil plantejar hipòtesis per una mateixa, pensar com solucionar un problema complex de manera independent per donar solucions creatives”. I, novament, la prudència: “jo, per descomptat, no he trobat la recepta encara. Sortir de la solució òbvia i buscar alternatives és molt complex, tant per a la gran pregunta que hi pot haver darrere d'un article o projecte científics, com per a qüestions del dia a dia com ara organitzar una campanya de camp”.

Al seu estudi de l'ecofisiologia vegetal analitza com resistirà la vegetació els diversos escenaris de canvi global: els canvis en els usos del sòl, la diferent concentració de CO2 a l'atmosfera i els canvis en la relació de la disponibilitat de nutrients derivats de l'activitat humana. “En acabar un estudi acostumem a tenir més preguntes que en començar-lo, perquè descobrim patrons i respostes que no som capaços d'explicar. En indagar en treballs previs detectem encara més preguntes i això em motiva moltíssim, perquè és buscar la peça que falta del puzle”, relata apassionada. “És molt satisfactori pensar que he aportat una mica a generar coneixement, perquè és un puzle gegant. I de vegades aconsegueixes connectar dues preguntes que semblaven independents i allà hi ha allò realment emocionant”.

Si se li pregunta com contribueix la seva investigació a la societat explica que estudia com funciona la vegetació en la seva essència en un context de canvi global. Una cosa que qualifica com a“la pedra angular del funcionament dels ecosistemes”, que ens permetrà fer prediccions sobre com respondran, com preservar-los i com obtenir matèries primeres davant de l'escalfament que vivim. “Investiguem per contestar, per exemple, quant carboni serà capaç d'absorbir o d'emetre la vegetació. Els càlculs que hi ha darrere dels informes de l'IPC (Intergovernmental Panel on Climate Change) tenen en gran mesura paràmetres obtinguts per especialistes en ecofisiologia. Les publicacions en què treballo de vegades se citen en informes com els de l'IPCC”.

Un bosc com a banc de proves

"Sovint els companys són més determinants que la persona que dirigeix el laboratori. És útil compartir des d'instal·lar sensors, fins a programar en un llenguatge concret, bregar amb situacions d'estrès, comunicar, contestar la revisió d'una revista científica... coses per a les quals no hi ha manual!"

Al Hawkesbury Institute for Environment de la Western Sydney University va tenir la immensa sort de col·laborar en el que qualifica com“un dels projectes més espectaculars i més bonics en què mai m'he involucrat”, l'Eucalyptus Free Air CO2 Enrichment Experiment. Encara segueix actiu i simula un escenari de canvi climàtic en un bosc nadiu sencer, en concret d'eucaliptus, on reprodueix l'atmosfera que experimentarem a la Terra el 2050… “o fins i tot el 2040 a aquest pas”, reconeix. Es fumiga el bosc amb CO2 per identificar com augmenta la seva concentració a l'atmosfera i l'eficiència de l'ús de l'aigua a l'ecosistema sencer. “Van ser 3 anys molt productius i, divertits: vaig aprendre hidrologia, circulació atmosfèrica, molta ecofisiologia… Vaig treballar colze a colze amb personal molt qualificat, va ser una experiència fantàstica”.

Allà va conèixer al professor David Ellsworth, un altre dels referentes de la seva carrera. “He tingut molta sort amb mentors, supervisors i companys, que sovint són més determinants que la persona a càrrec de la direcció del laboratori. És útil compartir des d'instal·lar sensors, fins a programar en un llenguatge concret, bregar amb situacions d'estrès, comunicar, contestar la revisió d'una revista científica… coses per a les que no hi ha manual!”.

Atès que el bosc respon a poc a poc, la iniciativa continua activa des del 2012. “En un escenari natural la vegetació estarà exposada a la concentració de CO2 cada dia i de manera molt gradual. L'única manera que tenim de contestar com reaccionarà, com afectaran els cicles de l'aigua i de nutrients, etc… és mitjançant projectes de llarga durada”.

Austràlia també marca un abans i un després vital perquè hi va conèixer la seva parella, un enginyer en ciències ambientals i forestals amb un perfil clarament tecnològic. “Ha canviat 3 cops de feina per mi… no conec cap altra parella home que hagi fet això per la seva parella dona”. Els interrogants i les preguntes mouen la vida d'aquesta jove científica de tarannà amable que, malgrat tot, transmet algunes certeses molt estables.

Aquesta acció és part del Severo Ochoa "ULandscape" finançat l'any 2019 per l'Agència Estatal d'Investigació del Ministeri de Ciència i Innovació espanyol per donar suport als Centres de Recerca d'Excel·lència.