Teresa Rosas i el repte de contribuir a un CREAF que aculli la diversitat i el talent

Atraure el talent científic i potenciar-lo, a més de concretar accions per fer del CREAF un centre més inclusiu i divers és un repte desafiant. Ho és perquè obre un camí no gaire transitat i perquè inevitablement sacseja una manera de fer. Aquest és l’encàrrec que ha assumit Teresa Rosas, responsable de talent i gènere del CREAF des de fa 2 anys llargs, on arriba després d’un parell d’experiències professionals gestionant recerca i impartint docència. Uns anys abans, es va doctorar en ecologia terrestre al mateix centre.

El seu relat parla de gènere inevitablement lligat al talent i a qualsevol franja d’edat. “Sovint se’ns proposa fer xerrades per inspirar les nenes i jo em demano: una dona no pot ser també referent per a un nen?”. La pregunta es queda surant de tan òbvia com és. “Hem d’anar una mica més enllà dels referents: no serveix de res empoderar les dones o altres col·lectius minoritaris perquè segueixin la carrera investigadora, si quan hi arriben es troben un sistema que els és hostil i les expulsa. Estem posant molt el focus en les dones, i potser cal orientar esforços en els homes com a aliats i en construir un ecosistema acadèmic del qual tothom vulgui formar part i s’hi senti benvingut i valorat”.

"De res serveix empoderar les dones o altres col·lectius minoritaris perquè segueixin la carrera investigadora si quan hi arriben es troben un sistema que els és hostil i els expulsa".

TERESA ROSAS, responsable de talent i gènere del CREAF

Parla de la ciència que s’impulsa immersa en una societat tan complexa com la que estem construint avui. Com un joc de miralls, dona un exemple on la societat i els ecosistemes es miren fit a fit: “Com a especialistes en ecologia reivindiquem la importància de la biodiversitat per garantir un ecosistema resilient per encarar tots els reptes que suposa el canvi global; però en canvi ens costa traslladar-ho als equip humans”, apunta. “Entenem que si una espècie s’ubica en un ecosistema sense condicions favorables, acabarà desapareixent. Per això, la cultura organitzativa ha de garantir que els col·lectius minoritaris també se sentin còmodes i no trobin obstacles a cada pas que fan”. 

Funambulisme de gènere

La temptació d’albirar un oasi és gran. I li plantejo si l’ideal seria arribar al moment en què no calgui una persona que vetlli per la diversitat i la inclusió en una organització. La resposta es tenyeix de realisme. “Crec que no”, apunta Rosas amb un punt de provocació. “És naïf pensar en falta de conflicte, perquè és inherent a les persones. La situació ideal és que en una organització siguem capaces de mirar el conflicte a la cara, gestionar-lo correctament i reparar-lo”.

"La situació ideal és que en una organització siguem capaces de mirar el conflicte a la cara, gestionar-lo correctament i reparar-lo”

El seguiment per col·locar les peces sobre el taulell de joc i evitar escenaris de discriminació al CREAF es fa des del comitè JEDI (Justícia, Igualtat, Diversitat i Inclusió), un equip que incorpora personal investigador, tècnic i gestor de la recerca que coordina Teresa Rosas. “Agraeixo moltíssim la feina voluntària, la predisposició i les bones idees de totes les persones que formen part del comitè JEDI: és una tasca invisible que fa que la col·lectivitat funcioni”. Treball en equip, aprenentatge, necessitat, repte i transversalitat esquitxen el seu discurs mentre insisteix que el camí és llarg, si bé és essencial haver-lo iniciat. “Una de les novetats del nou pla és iniciar el camí per incorporar la interseccionalitat i, per tant, reconèixer de quina manera diferents condicions socials i culturals –com ara l'edat, el gènere, la classe, la discapacitat, etc.– interaccionen simultàniament sobre les desigualtats i discriminacions”, assegura.

Avaluar diferent per guanyar diversitat

La seva és una de les veus dins el CREAF que posen de manifest que cal replantejar com s’avaluen la carrera científica i la recerca, d'acord amb la Declaration on Research Assessment (DORA) i la recent Coalition for Advancing Research Assessment (COARA). Ambdues reclamen tenir en compte la diversitat d’activitats incloses en la recerca, per maximitzar-ne la qualitat i l’impacte i conviuen amb mètodes de caràcter quantitatiu. “No implica abandonar els índex quantitatius”, explica, “perquè expliquen una part de la història i s’han de tenir en compte, però no l’expliquen sencera”.

"Si volem diversitat cal avaluar diferent i  anar més enllà del número de publicacions. És un repte immens, no és senzill i segurament per això no s’ha fet fins ara, perquè els números a priori semblen més objectius i fàcils"

Repensar l’avaluació de la ciència passa per contemplar les aportacions individuals però també col·lectives, posar en valor la ciència oberta i promoure lideratges responsables, per exemple. “Si volem diversitat cal avaluar diferent de com ho hem fet fins ara i  anar més enllà del número de publicacions”, deixa anar amb eloqüència. Amb tot, no es pot obviar la gran tasca que incorpora: “És un repte immens, no és senzill i segurament per això no s’ha fet fins ara, perquè els números a priori semblen més objectius i fàcils”, admet. El canvi de procediment involucra organismes de finançament, centres de recerca, persones...: "la sensació de canviar les regles del joc a la meitat del partit entenc que no sigui agradable”, reflexiona. “És un procés lent, però com qualsevol canvi cultural implica temps, paciència i moltes ments diverses pensant per trobar les millors solucions”.

Els nous indicadors també tenen en compte que cal diversificar les sortides professionals, un trajecte que Teresa Rosas coneix bé. L’interès per trobar alternatives a l’àmbit acadèmic sempre havia estat present durant la seva tesi: “Vaig gaudir molt l’època del doctorat, tinc gratitud infinita al Jordi Martínez Vilalta i al Maurizio Mencuccini, els meus supervisors, però a ells els brillaven els ulls d’una manera que a mi no em passava quan discutíem els resultats”, explica amb un sentiment realista. “Fer una tesi va ser un repte intel·lectual que m’ha mogut sempre, però jo volia dedicar-me a alguna feina que em provoqués una brillantor als ulls com la que els veia a ells. Per això necessito mantenir-me a prop de la ciència, però des d’una posició en la que les persones hi tinguin un paper més rellevant”.

Una tesi per obrir portes

“La ciència continua sent al meu dia a dia; totes fem que la recerca sigui possible”

Defensa que se segueix dedicant a la ciència i que el que ha deixat de banda és la carrera acadèmica. “La ciència continua sent al meu dia a dia; totes fem que la recerca sigui possible”, rebla. Admet un cert vertigen davant del canvi de carrera professional, i que el va anar gestionant en contacte amb col·legues que li despertaven curiositat: “Recordo contactar amb l’Olga Roig, responsable de l’oficina de projectes internacionals, i l’Anabel Sánchez, llavors tècnica de recerca i actual responsable d’impacte al CREAF. Em demanava què haurien fet elles per estar on havien arribat i a què es dedicaven exactament, perquè m’atreia veure persones fent ciència des d’altres angles. I ara són dues de les persones amb les que més interacciono al centre, de les que n'admiro profundament la saviesa i generositat i de les quals n'aprenc molt”.

“Jo volia dedicar-me a una feina que em provoqués una brillantor als ulls com la que veia als meus supervisors de tesi doctoral. Per això necessito mantenir-me a prop de la ciència, però des d'una posició en la que les persones tinguin un paper més rellevant"

Amb la distància, assegura que la tesi doctoral és tan útil entesa com a preàmbul d’una carrera investigadora, com per encarar qualsevol dedicació professional. La raó és que fer una tesi prepara per buscar solucions a aspectes desconeguts cada dia durant 4 anys. “Cal solucionar qüestions de les quals sovint no tens cap referència i això t’obre la ment, entrena per conviure amb la incertesa i proporciona capacitat crítica”, recorda. Una realitat que està en concordança amb el seu profund convenciment que les persones que fan el doctorat avui han d’admetre la dificultat d’arribar a liderar un grup de recerca. És una provocació? li demano. “No, és una realitat”, altre cop clara, precisa, sense embuts. La ciència ho té incorporat? insisteixo... “Ens hi posem una mica d’esquena i, per sort, s’està començant a eliminar la càrrega pejorativa d’escollir vies professionals alternatives després de doctorar-se. És molt important que el personal pre doctoral sàpiga posar en valor les habilitats excepcionals que ha adquirit al llarg del doctorat. Mai em cansaré de dir que hi ha moltes altres opcions iguals de vàlides, que fins i tot potser ens faran gaudir més”.

Gaudir a la feina, això sí que és un oasi i benvinguda la tasca de qui hi contribueix.