Verum ipsum factum

Tenim la necessitat d'entendre el funcionament de les coses, de saber com muntar-les i desmuntar-les. Però hem arribat a un punt de tanta especialització i mecanització que massa sovint se'ns escapa com funciona tot plegat i, sobretot, si serem capaços d'arreglar allò que hem trencat.

Giambattista Vico (1668-1744) fou un filòsof que s’oposà al racionalisme de Descartes. Per Vico, només podem entendre allò que som capaços de fer (verum ipsum factum), és a dir, bàsicament la nostra història i les matemàtiques. La idea venia de Bacon i altres defensors de l’experimentalisme contraris a Descartes, però Vico la posà al centre de la seva filosofia. Creia que en els humans no hi ha només raó, sinó també sentiment i fantasia. S’avançava al romanticisme, a la Il·lustració,  i donava una base a les ciències socials: en la seva anàlisi històrica parlà de la lluita de classes, abans que Marx, i d’una evolució de la història parcialment cíclica, en espiral, en la que cap estadi es repeteix però hi ha seqüències similar encadenades.

Per ell, la natura no era producció humana i, per tant, encara que la podíem pensar, no la podíem entendre. La mecànica contenia més veritat que la física, i aquesta més que la ciència moral. Les idees de Vico van ser oblidades força temps, però foren recuperades, entre altres, per Samuel Coleridge i per Benedetto Croce. Sembla que James Joyce es va inspirar en La Nuova Scientia de Vico per escriure Finnegan’s Wake. Avui, Vico és molt respectat per la seva originalitat.

És cert que si som capaços de fer, de produir, de muntar i desmuntar, entenem més profundament. No és estrany que la biologia molecular s’interessi tant en la manipulació genètica i que, p.e., es muntin cèl·lules vives a partir de la inclusió d’un nucli nou en una cèl·lula buidada. En educació ecològica és útil la construcció de petits ecosistemes, com aquaris, o la restauració de basses degradades. Els processos de restauració d’espais molt alterats són una via de progrés de la comprensió dels ecosistemes.

Margalef deia que s’havien d’aprofitar les grans transformacions de causa humana sobre la natura per entendre millor com respon aquesta. Es pot dubtar fàcilment que la capacitat de produir sigui condició indispensable per entendre, però segur que la comprensió d’alguna cosa és molt millor si la sabem muntar i desmuntar.

Des de petit, em va fascinar la novel·la de Mark Twain Un ianqui en la cort del Rei Artur. En ella, un enginyer del segle XX es troba transportat per un estrany fenomen a l’època d’Artur. Allà, amb les seves habilitats per construir bicicletes, telèfons, telègrafs i centrals elèctriques, esdevé un mag poderós. Sempre vaig pensar que jo, si m’hi trobés, no sabria construir cap cosa útil de les que fem servir.

Avui, aquesta ignorància és general. Quan portem l’auto al taller, els mecànics no saben localitzar moltes avaries si no ho fa un ordinador. La nostra cultura ha produït objectes cada cop més complexos, però ho ha fet col·lectivament, amb la cooperació de molts especialistes. Un sol enginyer difícilment podrà construir les eines i aparells que empra cada dia.

La immensa majoria ha renunciat a entendre el que és ja una part de les societats mixtes (que inclouen humans, altres organismes i pròtesis dels cossos individuals o eines que augmenten les nostres capacitats). Si acceptem que, si no tota, almenys part de la veritat, es relaciona amb la nostra capacitat de muntar i desmuntar, caldrà acceptar que, mentre la comprensió col·lectiva del món amb la ciència i la tecnologia augmenta molt ràpid, la comprensió individual mitjana minva igualment de pressa. I això, distancia cada cop més les creixents masses humanes de les minories que paguen a aquells que entenen i dissenyen. I aquí hi ha un risc per a la democràcia.

Hem après molt de la Natura, però hi ha molt que encara no entenem. El risc d’una crisi ambiental global existeix: el que sabem, ho hem de fer “entendre” o “creure” a les masses, el que no sabem ens pot fer cometre errors que portin a la crisi.

En ecologia, la recepta de Vico és bona per accelerar el progrés del coneixement: cal construir ecosistemes que funcionin i es mantinguin, repensant les ciutats, l’agricultura o la ramaderia; cal estudiar les desconstruccions i reconstruccions; cal deixar d’embrutar i, quan sapiguem com, haurem de restaurar l’atmosfera. I fer-ho entre tots, o perdrem la democràcia pel camí.