Per l’adaptació

Algunes lliçons hem de treure del desastre de la DANA. D’elles, la principal és que el país està cada cop més inadaptat a les condicions ambientals, que canvien com a conseqüència del canvi climàtic. Des de temps immemorial, la nostra civilització es construeix contra la natura, en lloc de fer-ho en harmonia amb ella. Això és profundament estúpid, perquè la natura és molt més poderosa que nosaltres, però té una explicació racional: ens mou la cobdícia, acompanyada per la ignorància i l’egoisme. De la natura en podem canviar alguns aspectes, però estem parlant d’un sistema d’una immensa complexitat, que alterem sense ser capaços de predir els resultats d’aquests canvis. O, tot i sabent que hi ha riscos, optem per allò que produeix beneficis a curt termini, motivació que potser no és estúpida a nivell personal però sens dubte és socialment nociva i immoral.

Les riuades mortals no son cap novetat als volts de la Mediterrània. N’hi ha molts exemples. Fa més de seixanta anys, vaig fer de voluntari per treure fang al Vallès, per la riuada que causà prop d’un miler de morts i vaig veure els llavors prínceps Juan Carlos i Sofía a pocs metres, fent l’obligat acte de presència, només que en aquella època manava el dictador i, és clar, no hi havia grupets d’extrema dreta encenent els ànims i la rancúnia dels afectats. D’altra banda, sabíem qui eren els prínceps, però també que no se’ls podia imputar cap culpa del desastre ja que no tenien responsabilitats polítiques. Una altra diferència amb la recent DANA és que ni la meteorologia estava tan avançada com ara, ni hi havia sistemes d’alerta eficients que poguessin fallar per mala gestió. Però era idèntic el fet que zones inundables s’havien ocupat amb habitatges, magatzems i fàbriques, que hi havia infraestructures que interferien amb el curs de les aigües, en definitiva que l’ocupació del territori havia prescindit de tenir en compte i protegir estructures i fluxos naturals. I això ho havien fet possible les mateixes causes que ara, amb igual corrupció i ineptitud. 

No val l’excusa de que ningú podia preveure un episodi tan extraordinari. Sí que ha estat extraordinari, però el que avui sabem és que els episodis climàtics extraordinaris cada cop són menys extraordinaris, perquè son més i més freqüents. Aquest mateix any ho hem vist amb dos huracans seguits, d’enorme força, a la costa sud-est d’Estats Units, el Helene i el Milton. A l’octubre de 2018, hi hagué pluges fortíssimes a Mallorca, amb morts sobretot a Sant Llorenç d’es Cardassar. El record de la tempesta Gloria, el gener del 2020, és encara viu i és significatiu que, en origen, fou un cicló extra-tropical format al nord-oest del Pacífic, que creuà el nord d’Estats Units i sud de Canadà, després l’Atlàntic, i acabà passant uns dies entre les Balears, la costa mediterrània, el nord d’Àfrica i sud de Portugal. El setembre de 1923, els diaris parlaven d’un diluvi històric, la tempesta Daniel, a Grècia. A l’agost d’enguany s’inundà Menorca per una DANA. Els mesos de setembre i d’octubre hi hagué fortes inundacions a Itàlia (a l’Emilia-Romagna i a la Toscana). Hem tingut aquí dues DANAs seguides en encara no tres setmanes. En el mon hi ha cada cop més sequeres “extraordinàries” (nosaltres sortim de quatre anys molt secs), a les que acompanyen incendis “extraordinaris”: a Austràlia, el 2019-20 es cremaren 18 milions d’hectàrees, de les que 12 milions eren boscos; al Canadà, sobretot el 2021 i 2023 – el fum d’aquests darrers focs, que a l’agost ja havien cremat 13 milions d’ha, creuà l’Atlàntic i ens arribà-; els reiterats grans incendis de Califòrnia, on el 2020 cremaren 1.7 milions d’ha; i han cremat molts milers d’hectàrees en països petits com Grècia -el 2024 milers d’habitants de la capital van haver der ser desplaçats, un fet insòlit-, o Portugal, on a finals d’aquest setembre hi arribaren a cremar 144 focs simultàniament, etc. Allò que era extraordinari ja no ho és. Allò catastròfic que era molt improbable ara és molt més probable. La Mediterrània és una zona especialment afectada per inundacions, sequeres i focs, de sempre, sí, però ara més i més per l’augment de la temperatura del mar, que enguany, en superfície, ha fregat els 30ºC a l’estiu. 

Fa anys que es parla (més que no es fa) de mitigació. Naturalment, tots els països, i sobretot els principals emissors, haurien de descarbonitzar les seves economies en aquesta dècada, però ja sabem que Trump pensa fer més pous per treure petroli. Es parla molt menys d’adaptació, l’altra cara de la lluita contra el canvi climàtic i els seus efectes, i aquest és un gravíssim error. Fixem-nos en el nostre país, perquè els efectes del canvi climàtic no son iguals a la mitjana mundial, hi ha moltes diferències entre regions. Nosaltres som a l’extrem nord-occidental de la Mediterrània. Aquest mar, relativament petit i tancat, s’està escalfant molt per damunt del que ho fan els oceans. Des de 1982, la temperatura superficial ha pujat 1,5ºC en mitjana, i l’anomalia tèrmica és major durant els mesos d’hivern, fet que explica que les “llevantades”, que solien ser a finals d’estiu o a la tardor, s’hagin convertit en aquestes DANA que es poden presentar durant l’hivern. El nostre mar s’està tropicalitzant, amb temperatures cada any més elevades, raó per la qual tenim moltes invasions d’organismes tropicals que ens arriben des del Mar Roig o via transports en vaixells. I raó també perquè s’estiguin formant cada cop més sovint medicans, és a dir huracans mediterranis. Damunt aquest mar calent es formen masses d’aire càlid i molt humit (quan més calent és l’aire, més vapor d’aigua pot contenir sense saturar-se). A l’atmosfera de la Terra hi ha grans corrents de circulació d’aire. Els anomenats “jet streams” separen l’aire de les zones temperades del de les zones boreals-polars. Per sota d’aquests poderosos corrents n’hi ha d’altres que circulen per damunt les terres de mitjana latitud, carretejant la major part de la humitat que conté l’atmosfera. Aquests corrents humits, en fricció amb els “jet streams”, generen ondulacions. De vegades, una d’aquestes ondulacions forma un remolí que es segrega del corrent principal, constituint el que aquí ara coneixem com DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts). Quan la DANA, aire fred carregat d’humitat, entra en contacte amb la massa d’aire càlid i molt humit del Mediterrani (quan més càlid, més vapor d’aigua pot dur sense saturar-se), l’aire fred es satura i comencen les precipitacions, que poden ser molt intenses. D’altra banda, la DANA, en quedar separada dels corrents generals, es pot trobar bloquejada per zones d’alta pressió, així que les precipitacions es poden acumular durant dies i dies, causant inundacions i enormes estralls, com ha passat en el desastre de València. 

Els humans hem provocat l’escalfament de l’aire i el del mar. Aquest escalfament augmenta la quantitat de vapor d’aire a l’atmosfera i també està debilitant els “jet streams”, cosa que afavoreix la formació de DANAs. D’altra banda, no hem respectat l’orografia i les vies naturals de circulació de l’aigua (rius, rieres, torrents, barrancs, etc.). A més, el desglaç i la dilatació de l’aigua, deguts a l’escalfament, fan que pugi el nivell del mar i que les tempestes, cada cop més fortes perquè l’escalfament implica més energia en l’aire, assaltin la costa amb major violència i alçada. Llavors, el desguàs de les aigües continentals al mar és més lent i fins i tot el mar, durant les tempestes, envaeix els litorals més baixos i hi salinitza els freàtics.

Tornem a l’adaptació. Pensem que som una mil·lèsima part de la població mundial (a Catalunya som 8 milions de persones i al mon més de 8000 milions). Hem de mitigar, com tots. Però hem de fer, sobretot, el que ningú pot fer per nosaltres: adaptar-nos a un mon que canvia (independentment del que fem nosaltres, perquè les nostres emissions son una part petita del total) cap a temperatures més extremes, sobretot als estius i en les illes de calor urbanes, sequeres més llargues i intenses, més risc d’incendis forestals gegantins, episodis de clima violent, amenaces al litoral (tan important en la nostra economia i on hi ha les més grans aglomeracions urbanes...).

Per descomptat, a molt diversos nivells, des dels hàbits alimentaris i els refugis climàtics fins l’escala del territori. La Generalitat, a rel de les inundacions terribles de València, ja ha anunciat mesures, que poden incloure fins i tot l’enderrocament de construccions en zones inundables que ara obstaculitzin el pas de l’aigua durant episodis de pluges molt intenses. S’hauran de revisar ponts, autopistes, vies de ferrocarril, per deixar més espai a les crescudes sobtades. Caldrà ajudar la pagesia a fer una transició cap a conreus que consumeixin menys aigua (tant per la fisiologia de les plantes conreades com per la manera de regar), i per tal que els seus productes no es vegin obligats a competir amb d’altres que no segueixen les normatives ambientals europees, com passa ara. La producció de carn genera una proporció petita dels aliments però una quantitat enorme de residus i abocaments d’hormones, antibiòtics i altres productes que contaminen les cada cop més escasses aigües superficials i els minvants aqüífers, de manera que és inacceptable que assumim els costos ambientals d’engreixar aquí els animals que es consumiran a altres llocs. Les condicions de vida dels animals a les granges de ramaderia industrial son repugnants i perilloses per la salut animal i humana. Per tant, la ramaderia  també necessita una transició, alhora que el consum de carn hauria de disminuir. En urbanisme i arquitectura calen revisions de plans urbanístics, normes de construcció, etc. Les ciutats del futur ha de ser policèntriques, per reduir el transport horitzontal, tenir millors serveis públics, funcionar amb energies menys contaminants, amb molta més superfície permeable i verda (jardins en patis i terrats i també en parets verticals), menys focus de calor, etc. 

Les idees sobre la conservació de la natura (i el pensament ecologista) s’han de posar al dia. Si fa tres o quatre dècades es predicava, amb bones raons, que calia preservar espais naturals evitant-ne la urbanització i restringint-ne els usos, ara això no basta. I la raó és que les mesures de protecció fins ara aplicades no poden aturar els efectes del canvi climàtic, així que allò que volíem conservar pot ser que ho perdem perquè no suporti les condicions de temperatura i humitat, que es van allunyant de les que feien possible la seva existència. Això vol dir que cal també una gestió adaptativa dels espais protegits. Hi ha molts treballs que defensen que la millor protecció és una alta biodiversitat. Això ajuda, però no és suficient. Sabem que els llocs amb més alta biodiversitat del mon, com les selves plujoses tropicals o els esculls coral·lins, estan patint ja molt pel canvi climàtic, així que no podem fiar-ho tot a preservar la biodiversitat. No serveix lluitar per preservar els ecosistemes tal i com son, si no funcionen bé sota el nou clima. Haurem d’ajudar als canvis en els ecosistemes, deguts a l’evolució del clima i a les invasions per espècies exòtiques, per mantenir-ne la funcionalitat. Algunes espècies invasores tenen efectes inconvenients greus, però potser altres poden contribuir a una millora en l’adequació del funcionament dels ecosistemes a aquest canvi climàtic, perquè el manteniment d’ecosistemes sota condicions en les que no son funcionals és un objectiu impossible, i potser cal accelerar el canvi d’algunes espècies claus per altres més ben adaptades. Ja sé que el que dic no agradarà a molts conservacionistes. Ho entenc. Però crec que molts d’ells, que han lluitat molt en defensa de la natura, tenen dificultats ara per canviar de xip i adonar-se de la magnitud de l’emergència de país amb la que ens enfrontem. 

L’adaptació fa discutibles alguns principis que se solen donar per descomptats en la mitigació. El més important és que es diu que la mitigació ha de fer-se reduint el consum d’energia. Per adaptar-nos, certament hem de descarbonitzar, però serà molt difícil que reduïm les necessitats d’energia si hem de dessalar aigua de mar, perquè l’aigua dolça serà menys abundant i també més contaminada pel fet de ser escassa. Cada cop s’haurà de reciclar més l’aigua i molts materials, i això requerirà energia. I, si volem evitar els pics de calor, ens caldrà força energia per climatitzat habitatges, escoles, empreses, etc. Naturalment, hem de fer que aquesta energia sigui renovable. El paper de l’eòlica i la solar ha de ser molt important per això, i de moment no hi ha alternativa. És cert que aquestes energies no son tan netes, però son un mal menor. Si es fa bé, la captació d’energies no fòssils pot ajudar a l’economia del mon rural de manera significativa i no té perquè afectar greument la biodiversitat, ja que les instal·lacions solars es poden fer en mosaic amb cultius i en les eòliques es poden evitar les zones de pas d’estols d’ocells. Els efectes paisatgístics poden ser desagradables, però també és possible tenir certa cura i, d’altra banda, no seran pitjors del que ja s’ha fet amb urbanitzacions i altres intervencions menys justificables i en la mateixa línia de costa. La disponibilitat de la indispensable energia per a l’adaptació passa per un gran reforç del sistema de transport i emmagatzematge de l’energia. És inevitable.

Darwin ja ens va advertir que els que sobreviuen no son ni els més forts ni els més intel·ligents, sinó els que millor s’adapten. Aquest és el nostre principal repte de país per les properes dècades. Si no ho entenem, ens esperen la decadència i la misèria, en un ambient que esdevindrà estepari i incapaç de mantenir una població humana en condicions dignes.