Aprendre a obrir els ulls a l’entorn més proper: un projecte educatiu transversal

Una crònica escrita per Josep Barba, investigador al CREAF.

• Em sabries dibuixar un pingüí o un cangur? - Sí, és clar. 

• I em sabries dibuixar una geneta o un teixó? - Què són aquests animals? 

El procés d’urbanització ha fet que bona part de la societat cada vegada estigui més desconnectada de l’entorn natural que l’envolta. El coneixement de la natura passa, en la majoria dels casos, a través de llibres, documentals, pel·lícules, o d’altres continguts multimèdia. Això ha fet que la majoria d’infants i adults estiguin molt més familiaritzats amb fauna de l’altra punta del món que amb el que poden tenir al terrat de casa, al pati de l’escola, o al bosc del costat del poble. Tenim una fauna molt espectacular i diversa, però pot ser tan propera com desconeguda. I qui no coneix, no estima. I qui no estima, no respecta. Conèixer, estimar i respectar el patrimoni natural ens arrela a la terra, ens connecta amb un lloc físic i ens eixampla el món. En aquesta entrada del blog us voldria parlar d’una de les experiències més boniques que he viscut com a ecòleg: acompanyar 47 nens i nenes de 9 i 10 anys en la descoberta del seu entorn natural més proper. 

Conèixer, estimar i respectar el patrimoni natural ens arrela a la terra, ens connecta amb un lloc físic i ens eixampla el món.

Un dia del mes de desembre passat, un pare de l’escola Lacustària de Llagostera estava parlant amb el tutor de la seva filla a la sortida de l’escola. Comentaven que era una llàstima que els “nens d’avui en dia” no coneguessin gens el seu entorn, que sapiguessin més què és un coala que un teixó. Jo, que també tinc un fill a la mateixa classe, em vaig afegir a la conversa. I per què no fèiem un projecte per acompanyar la canalla a descobrir el que els envolta? Teníem tots els ingredients necessaris perquè el projecte funcionés: un entorn privilegiat de diversitat, en la confluència de la plana de la Selva, la serra de l’Ardenya i el massís de les Gavarres; en Jordi Soler, el pare motivat i naturalista de referència a les comarques gironines; en Marc Juanola, tutor de 4t de primària que encanta la canalla com el flautista d’Hamelin; la meva formació d’ecòleg per encaixar peces; carta blanca per part de l’escola; i 47 alumnes amb ganes infinites d’aprendre.      

Descobrir la biodiversitat a l’escola

I per on comencem? Per l’entorn més proper. Per la mateixa escola. Vam instal·lar una càmera de fotoparany a l’hort de l’escola, i aquí van arribar les primeres sorpreses pels alumnes: tords, pit-roigs, merles, ratolins, pardals, mosquiters… i fins i tot algun gat caçant. D’on sortien tots aquells animals? Havien aparegut per art de màgia, o sempre estaven allà? I si al mateix pati de l’escola hi havia tants animals, què hi hauria als camps, prats, marges, boscos del costat de l’escola? Amb els alumnes, vam instal·lar dues càmeres de fotoparany en un bosquet proper, i vam fer dues sortides pels entorns de l’escola. Ells anaven llistant els animals que veien i els rastres que trobaven: un bon grapat d’ocells, pèls de senglar en una soca gratada, forats de picot en un tronc, plomes d’un tudó depredat per un astor, caus de conill, arbres amb l’escorça pelada per les banyes d’un cabirol, pinyes rosegades…També vam visitar una bassa temporal plena de nimfes de libèl·lula i de capgrossos de gripau d’esperons. De mica en mica, els camins i els marges que havien trepitjat moltes vegades començaven a prendre vida, a explicar una història que fins al moment, els era desconeguda.

Però, el plat fort, la sorpresa majúscula, va venir quan van descarregar els vídeos de les càmeres. L’emoció i la incredulitat es barrejaven a parts iguals. Guilles, senglars, genetes, cabirols, teixons, ratolins, gorjablancs, faisans… I tot això, només a 600 metres de l’escola? Cares d’excitació de quan no es tenen expectatives. Ja teníem una llista extensa de “bèsties grosses”. 

Aprendre a observar animals petits

Però què passava amb els animalons més petits? Vam fer una tercera sortida per descobrir els invertebrats de l’entorn. Anàvem caminant tots en fila índia per un camí entre camps de cereals, amb els marges ben florits. Si algú veia un animal, havia d’aixecar la mà, però poques mans s’aixecaven si no era per alguna filera de formigues que creuaven el camí o alguna papallona volant. Quan portàvem uns centenars de metres, els vam fer parar, vam demanar que s’acostessin a la flor que tinguessin més propera i s’hi fixessin bé. De seguida, un degoteig de mans es van començar a alçar amb excitació. Abelles, escarabats, aranyes, coralets, rènecs, papu-tisores, erugues, saltamartins,... un no parar. Els alumnes acabaven de fer un clic.

Com si els hagués caigut una bena dels ulls, van començar a veure coses que abans no veien

Com si els hagués caigut una bena dels ulls, van començar a veure coses que abans no veien. A partir d’aquell dia, van començar a enviar fotos i vídeos al seu tutor de les coses que veien quan passejaven pel carrer, quan anaven a l’escola, a comprar, quan jugaven al pati… ‘Hi ha un eriçó al parc del costat de casa! Un niu d’orenetes cuablanca en aquella teulada. Mira quina serp hi ha a la vorera. A la bassa de casa hi ha tritons palmats. Un dragonet al pati de l’escola!’ Dia a dia, la llista d’animals que havien vist va anar pujant fins a les 120 espècies.

Quaderns de camp 

Cada alumne va fer una fitxa tècnica detallada d’un o dos animals, amb informació sobre el grup al qual pertanyien, els hàbitats on els havien trobat, la seva alimentació, el paper dins la xarxa tròfica, la seva abundància i alguna curiositat o habilitat que més els sorprengués. Ara era el moment d’anar encaixant les peces del trencaclosques, i va ser tot un repte. 

Per fer-ho, els alumnes van comptar amb l’ajuda d’experts en diferents àmbits, com en Ferran Sayol, investigador del CREAF, que els va parlar del gat fer i de les colònies de gats domèstics; la Yolanda Melero, investigadora del CREAF i la Universitat de Barcelona, sobre el paper de les papallones, en Guillem Bagaria de la Xarxa per la Conservació de la Natura (XCN), sobre la importància dels ecosistemes mosaic; en Guille Peguero, investigador del CREAF i la Universitat de Barcelona, sobre el paper de la fauna del sòl; l’Eudald Pujol de la Societat Catalana d’Herpetologia, per fer veure el rol dels amfibis a la xarxa tròfica; en Ponç Feliu del Parc Natural de Cap de Creus, que els va parlar dels rapinyaires, o en Ramon Ferré del GEPEC, que els va explicar la contribució dels ratpenats en el control de les poblacions d’insectes.

La contribució més important d’aquests experts no va ser transmetre coneixements, sinó el salt qualitatiu en la percepció que els mateixos alumnes tenien del projecte.

Amb tota seguretat, la contribució més important d’aquests experts no va ser transmetre coneixements, sinó el salt qualitatiu en la percepció que els mateixos alumnes tenien del projecte. Havia deixat de ser un projecte restringit a l’àmbit escolar, amb la participació del professorat i de dos pares d’alumnes, per ser un projecte on participaven professors universitaris, investigadors destacats, gestors del territori i naturalistes reconeguts. De cop, van tenir la sensació que allò que estaven fent era realment important i únic.   

Un món ple d’interaccions 

I ara, com havíem de seguir? Com fèiem un pas més enllà d’una “simple” llista espècies? Com canalitzàvem les ganes d’aprendre d’uns nens i nenes que ens demanaven més? El repte ara, era que la canalla entengués que les diferents espècies són peces d’un trencaclosques molt gran i complex. Per parelles o trios, van començar a fer xarxes tròfiques amb poques espècies, unint les diferents fitxes amb guixades al terra del gimnàs. A poc a poc, van anar unint les petites xarxes tròfiques entre elles. Les interaccions anaven teixint una xarxa densa i les espècies es feien més interdependents.  

Hi ha tantes fletxes que em costa d’entendre -va dir en Bernat. Exacte! Estaven envoltats d’un ecosistema tan complex que s’escapava del seu enteniment. Jugant a posar i treure cartes, van veure la importància d’espècies clau, el paper central d’invertebrats “insignificants” com cucs de terra, abelles, mosquits, erugues... Van entendre l’efecte que pot tenir la caça de la guilla sobre les poblacions de conills (com ha passat a la província de Lleida), el control dels ratpenats sobre les plagues d’insectes de l’arròs al Delta de l’Ebre, l’impacte en cascada de l’expansió del cranc de riu americà o l’efecte de les colònies de gats en múltiples espècies de la xarxa tròfica. Van entendre que els ecosistemes més diversos i amb més relacions tròfiques són molt més resilients a les pertorbacions. 

Van entendre que els ecosistemes més diversos i amb més relacions tròfiques són molt més resilients a les pertorbacions. 

Més enllà del projecte

Ara venia una de les parts més delicades. Com es tanca un projecte com aquest? Teníem clar que la canalla havia de dir-hi la seva, fer una valoració del seu aprenentatge, però també volíem que els resultats del projecte sortissin fora de l’escola. Primer, els professors van posar un sofà i un mòbil en una classe buida, i els alumnes van anar a gravar-se explicant la seva experiència del projecte. L’únic requisit era no portar res preparat. A les seves converses, parlen amb tota naturalitat de xoriguers, picots, salamandres, teixons, papallones, merles, orenetes, dragonets, etc. La consciència que han agafat del seu entorn en només sis mesos fa posar la pell de gallina.

• Algun ocell, com l’oreneta cuablanca, no sabia com es deia, i li deia ocell. Mai li he dit pel seu nom. 

• M’ha sorprès els animals que viuen a Llagostera. Nosaltres solem veure gossos, gats…, però és que, n’hi han molts més. I ocells… la garsa, l’oreneta, l’aligot comú, i la mallerenga carbonera.

• Nosaltres diem papallona, però n’hi ha molts tipus. Només al pati en vam veure vuit.

• He après moltes coses, i la meva mare no sap ni que és una geneta. No sabia ni que existia.M’ha agradat molt perquè ara coneixem 

Finalment, els alumnes van preparar una exposició al Casino Llagosterenc amb tot el material elaborat, amb la gran xarxa tròfica de Llagostera, i van fer una presentació on es va convidar a l’alcalde i regidors del consistori. La canalla estava molt emocionada, perquè si l’alcalde venia a escoltar-los a ells, volia dir que havien fet una cosa important. I sí, tenien raó: havien fet una cosa molt important.

El projecte Entorn ha estat una experiència transformadora per molts alumnes i per les seves famílies. Una experiència iniciàtica en el coneixement de l’entorn natural. 

Per últim, voldria acabar aquesta entrada amb una reflexió. El projecte Entorn ha estat una experiència transformadora per molts alumnes i per les seves famílies. Una experiència iniciàtica en el coneixement de l’entorn natural. Però més enllà dels animals concrets que han après o de les relacions específiques que s’estableixen entre ells, aquests nens i nenes han arrelat a la terra on viuen, s’han connectat a una geografia concreta. Aquesta xarxa tròfica ha passat a ser part de la seva identitat. I per mi, poder-los acompanyar en aquesta iniciació, ha estat un privilegi. 

Les paraules diuen qui som, on vivim, què valorem, i què menyspreem. Expliquen el nostre món[...]. Ens expliquen a nosaltres (Pau Riba).