En el marc del Dia Internacional dels Boscos us presentem un reportatge de fons sobre els boscos madurs. Què són i per què poden funcionar com petites vacunes contra el canvi climàtic i global? Cal gestionar-los? Com?

Tala intensiva, grans incendis, abandonament. Si pensem en un bosc que no hagi rebut cap pertorbació d’alta intensitat a Espanya en els darrers 100 o 200 anys, difícilment en trobarem cap. I és que els boscos també pateixen crisis recurrents des de fa molts anys. Crisis que tenen a veure amb la nostra activitat i a les quals s'afegeixen cada cop més efectes del canvi climàtic. Com hi podem posar remei? Trobant, conservant, gestionant i potenciant els petits reductes de resistència que hi ha distribuïts per tot el territori i que actuen com petites vacunes contra les crisis: els boscos madurs.

Fins i tot en les etapes més madures, els boscos madurs segueixen capturant diòxid de carboni de l’atmosfera. A més, són punts d'elevada biodiversitat i mantenen millor la humitat.

En general, parlem d’un bosc madur quan es tracta d’hectàrees de paisatge que han evolucionat lliurement sense gaire petjada humana i lliures de fenòmens extrems com els huracans o els incendis; unes condicions que els ha permès establir unes dinàmiques de la fauna i la flora úniques i gaudir d’arbres vells i de mida excepcional. Justament aquestes qualitats són el punt clau davant la lluita contra el canvi climàtic, ens explica l’investigador del CREAF i expert en boscos madurs Jordi Vayreda: “A banda de suportar una alta biodiversitat, aquests boscos mantenen millor la humitat ambiental i resisteixen més eficaçment la sequera i l’erosió. Alhora, la pròpia humitat, la fusta grossa i la diversitat de mides i formes dels arbres ajuden a que els incendis que hi arriben no siguin tan catastròfics. A més, fins i tot en les etapes més madures, els boscos madurs segueixen capturant diòxid de carboni de l’atmosfera”. En la mateixa línia, Lluís Comas, tècnic del CREAF, afegeix que “als boscos madurs s’hi generen grans quantitats de fusta morta —a terra o en peu— d’arbres que ja han mort de vells i que són el refugi i l’aliment de moltes espècies d’invertebrats que representen el 99% de la biodiversitat animal del bosc. La gent associa aquesta fusta morta amb més plagues i és més aviat el contrari, perquè com més diversitat apareix, més depredadors que les controlen hi ha”. Si trobem aquesta capacitat de resistència en diferents punts del territori, serà com anar vacunant-lo davant els canvis.

Malauradament, els experts ens expliquen que aquesta situació és molt difícil de trobar a la Península, ja que “no hi ha cap bosc que faci uns 200 o 300 anys que no toquem per a fer-ne aprofitaments. Sense oblidar que la regió mediterrània és molt seca i favorable als incendis. Un bosc de pinassa necessitaria 400 anys o més per arribar a un estat madur i és gairebé impossible que en tant temps no cremi”, segons Vayreda. Així mateix, adverteixen que influeixen les condicions ambientals on creix el bosc. Un mateix arbre pot trigar 300 anys en esdevenir madur en un sòl profund i ric en nutrients i molt més en un sòl pobre. Què fem, doncs?

Podem ser arquitectes de l'envelliment forestal?

Si bé no existeixen boscos madurs estrictament a la Península —i, de fet, n’hi ha molt pocs en tota Europa—, sí que existeixen dues figures alternatives que se li apropen i a les quals hem de dirigir els esforços: els rodals madurs i alguns boscos singulars. Existeixen petits reductes que compleixen bona part de les característiques d’un bosc madur, que coneixem com a rodals madurs. Això sí, els números en aquests casos tampoc són esperançadors: al mediterrani, de tots els rodals de bosc existents, menys d’un 1% són madurs. En Lluís Comas afegeix que “també hi ha el cas d’alguns boscos singulars, que només compleixen algunes de les propietats de maduresa, però que tenen més extensió. Un bon exemple seria una antiga devesa abandonada fa molts anys, que encara manté els arbres vells i es combinen amb el nou bosc jove que va avançant”.

Catalunya ha estat pionera a Espanya en localitzar i caracteritzar els boscos singulars i els rodals madurs i alguns projectes compten ja amb més de quinze anys de trajectòria, com són els inventaris forestals de La Garrotxa, l’Alt Pirineu i el Montseny. Justament pel que fa al massís del Montseny, l’enginyera forestal del Parc Natural, l’Anna Sanitjas, ens adverteix de la poca quantitat de rodals madurs que hi queden, “només un 0,02% en el darrer inventari del 2020”. El primer treball exhaustiu que cataloga aquests boscos singularsva aparèixer al 2011 amb el nom d’Inventari dels Boscos Singulars de Catalunya, i es va coordinar des del CREAF per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Més recentment, al desembre de 2020, s’ha presentat l’informe de l’Estat de la Natura a Catalunya 2020, que dedica un espai especial a avaluar l’estat de maduresa dels nostres boscos. Segons aquest document, en una escala de l’1 al 10, els boscos han passat de tenir un grau de maduresa d’1,8 a 2,3 els darrers 25 anys (dades, encara, molt millorables).

No obstant, això no és tot. No només hem de trobar i tenir cura dels boscos –o dels rodals– madurs. Si Mahoma no va a la muntanya... Si no tenim gaires boscos o rodals madurs, podem gestionar i restaurar els boscos per aconseguir les característiques de maduresa. “Els boscos que estan en un nivell de pre-maduresa cal decidir si deixar-los a dinàmica lliure i que evolucionin sols al llarg del temps, o si és convenient ajudar-los per a que arribin abans a l’estat de maduresa. Per exemple, tallant o anellant alguns arbres per generar fusta morta, o obrint petites clarianes en les fagedes homogènies per diversificar les edats dels arbres. En el cas del Montseny, s’han fet proves pilot al Matagalls i els resultats són molt positius”, explica Sanitjas.

En la diversitat està la clau

"Una cosa és l’abandonament dels boscos i una altra és tenir boscos madurs i gestionar-los a dinàmica lliure. Requereix planificació i respon a uns objectius clars".

Si bé és important millorar la maduresa d’alguns boscos i conservar-ne els que ja tenim, també en calen d’altres tipus: la ciència forestal busca l’equilibri. “Cal una política valenta per conservar el nostre patrimoni natural, però evidentment no tota Catalunya ha de ser un bosc madur. Cal cercar un mosaic on convisquin amb d’altres més joves i amb espais oberts, com zones de pastures i conreus. És important per fer el nostre territori més resistent i resilient davant el canvi climàtic” apunta Anna Sanitjas. L’experta també ens recorda la problemàtica de l’abandonament dels boscos que hem viscut des dels anys 50 del segle passat i recalca la diferència amb els boscos madurs: “una cosa és l’abandonament dels boscos, que és un problema de país, i una altra és tenir boscos madurs i gestionar-los a dinàmica lliure. Requereix planificació i respon a uns objectius clars, per exemple, cal valorar quins serveis ecosistèmics s’han de mantenir en cada cas (biodiversitat, fixació de CO2, fusta, lleure, prevenció d'incendis, etc)”.

En aquesta línia de treball se centren alguns projectes que s’estan desenvolupant a Espanya, com és el cas del LIFE Biorgest i el recentment acabat LIFE RedBosques. El darrer, coordinat per Europarc-España i en el que ha participat el CREAF per identificar, entre altres objectius, boscos madurs arreu d’Espanya com a models de referència per a la recerca i la gestió. La informació extreta s’ha sintetitzat en un manual pràctic que està disponible en castellà. Pel que fa al Biorgest, que lidera el Consorci Forestal de Catalunya, i també amb la participació del CREAF, es busca incorporar la biodiversitat en la gestió forestal dels boscos mediterranis joves i madurs. Tot plegat per millorar el seu estat de conservació tal com estableix la Unió Europea amb la Directiva d’Hàbitats.

Cercar, conservar, gestionar i potenciar. Totes aquestes mesures poden semblar, fins i tot, poques davant del conjunt de crisis que pateixen els boscos, però són l'inici. El primer pas d’una estratègia forestal que ens ha de portar a potenciar les vacunes contra les crisis forestals que representen els boscos madurs i aconseguir, així, la immunitat de ramat.