"Les canalitzacions dels rius i les (mal anomenades) neteges de les lleres augmenten la velocitat de l’aigua i, per tant, la seva força destructiva"

Davant les greus conseqüències que ha tingut la DANA a València, moltes persones han començat a preguntar-se què cal fer per prevenir els impactes devastadors de les riuades –i encara més si considerem que la seva freqüència va en augment. Malauradament, entre les propostes per millorar la prevenció han circulat algunes desinformacions que aconsellen fer més canalitzacions als rius i extreure la vegetació de les seves lleres per prevenir les riuades. Aquesta afirmació és falsa i n’hem parlat amb el nostre tècnic de recerca Pau Fortuño per clarificar-ho, ja que ha centrat la seva tesi en l’estudi dels rius mediterranis. 

"Quan les persones parlen de netejar les lleres dels rius fan referència a extreure’n la vegetació i això és un error hidrològic i ecològic greu. La vegetació que envolta els rius està adaptada a les crescudes del riu, perquè és flexible i robusta alhora, i fa de fre quan hi ha avingudes. És part de la seva funció natural. En canvi, si extraiem aquesta vegetació i comencem a canalitzar els rius, l’aigua va agafant més i més velocitat a mesura que baixa des de les capçaleres o la zona del temporal perquè no troba cap fricció que la freni i, quan troba un revolt per on sortir, els efectes són pitjors”, explica Fortuño. Així doncs, podem dir “que les canalitzacions dels rius i les (mal anomenades) neteges de les lleres augmenten la velocitat de l’aigua i, per tant, la seva força destructiva”. Precisament, moltes vegades els grans mals d’una riuada no venen donats per la riuada en si mateixa sinó perquè l’aigua agafa aquestes grans velocitats arrasadores.

Com protegim les ciutats davant les riuades, doncs, amb una estratègia de futur? Segons l’expert, “no existeix risc zero, però per disminuir les conseqüències de les riuades cal que les lleres no estiguin ocupades per cases, naus industrials o comercials, carreteres, vies de tren o murs de contenció i que tinguin marges prou amples per créixer i decréixer sense posar en perill la població. A més, en aquests marges no hi pot faltar la vegetació autòctona, el clàssic bosc de ribera, perquè és el que ens ajudarà a controlar la velocitat del riu de manera estable al llarg dels anys. És una restauració de la natura urgent”.

En la mateixa línia de desinformacions, algunes persones defensaven a les xarxes socials que la canalització del Túria a l'any 69 –durant el Règim franquista– ha salvat València d’una tragèdia encara pitjor. La realitat, però, és que “la canalització del Túria ha ajudat a que a València ciutat no s’hagin donat greus problemes, però, en part, també ha desviat el problema cap al sud de la ciutat, justament a la zona de la Ribera Baixa, que ha estat la més afectada i on van anar a parar també altres rieres i barrancs que portaven volums d’aigua immensos. I aquests volums ni els canals ni els murs de contenció els haurien pogut contenir enlloc, així que no són la clau per la prevenció a llarg termini. I ara encara menys, que s’haurien de reconstruir cada 50 o 80 anys si considerem que cada cop hi haurà més virulència en els fenòmens climàtics a causa del canvi climàtic”, apunta Fortuño.

En el cas valencià, “la suma d’unes rieres estretes, edificades als voltants, canalitzades, amb vies de comunicació transversals i sense vegetació ha estat un dels motius de tanta potència d’impacte”. Però no és l’únic cas, ja que a Catalunya també existeixen moltes zones inundables amb aquests mecanismes, com per exemple al riu Llobregat o el Garona, que ja va causar destrosses a Vielha l’any 2013. Encara més: ja hi ha casos d’èxit demostrat de com la retirada de canalitzacions i el retorn del riu al seu canal natural estan evitant inundacions, com és el cas del tram final del riu Arga, a Navarra.  

Per clarificar un concepte clau, quan parlem de vegetació al voltant dels rius, no parlem de la canya. La canya de Sant Joan (Arundo donax) és una espècie exòtica i invasora i en cap cas està protegida –una altra fake new d’aquests dies–. De fet, existeixen ajudes i plans d’erradicació per fer-ne control freqüent i anar-la eliminant de la vora dels rius. “El problema és que la canya té un poder de colonització brutal, amb volums de massa molt elevats, i com que, en moltes zones, no tenim boscos de ribera sans no té cap control natural. Si les lleres del riu tinguessin els arbres que els pertoquen, com són els oms o els pollancres, la canya no tindria tota la llum que necessita per créixer. En canvi, amb aquesta idea errònia de deixar les lleres pelades, afavorim que la canya creixi més i més”, apunta Pau Fortuño.

Així doncs, quan parlem d’un bosc ribera parlem de la vegetació autòctona que creix i madura al voltants del rius i que a la mediterrània correspon a espècies com el pollancre, el tamariu, el vern, el freixe de fulla petita i fulla gran, l’avellaner, el saüc... pròpies de zones humides.