Com identificar les espècies de roures peninsulars?

Avui és el Dia Mundial dels Boscos i volem parlar d’un tipus d’arbre el nom del qual és àmpliament conegut per moltíssimes persones: el roure. Qui no ha fet servir alguna vegada l’expressió “ser com un roure” per referir-se a algú especialment capaç d’aguantar-ho tot? Però, com és realment un roure?

El nom roure inclou desenes d’espècies del gènere Quercus. Saber quina espècie tenim davant és un repte, ja que sovint es barregen entre elles (mitjançant un procés reproductiu anomenat hibridació). Però no cal desesperar-se: elements com les fulles, les glans, l’escorça o, fins i tot, la forma de l’arbre poden ajudar-nos a diferenciar-les. Amb aquesta infografia podeu aprendre algunes claus per identificar les espècies de roure més comunes de la península Ibèrica.

Aquesta guia s’ha elaborat en col·laboració amb el projecte de ciència ciutadana del CREAF Alerta Forestal i recull els trets distintius de vuit espècies de roure: el roure reboll (Quercus pyrenaica), el roure de fulla gran (Quercus petraea), el roure pènol (Quercus robur), el roure africà (Quercus canariensis), el roure martinenc (Quercus pubescens), el roure cerrioide (Quercus cerrioides), el roure valencià o roure de fulla petita (Quercus faginea) i el roure portuguès (Quercus lusitanica). Tots tenen en comú que assequen les seves fulles a la tardor; alguns les perden immediatament i se’ls anomena caducifolis, mentre que d’altres les mantenen seques a l’arbre fins que neixen les fulles noves i se’ls anomena marcescents.

Segurament, l’element més distintiu de cada espècie són les fulles. Cal fixar-se especialment en la profunditat dels lòbuls – les entrades i sortides dels marges – i en la seva forma, que pot ser més punxeguda, com en el cas de Q. canariensis o Q. faginea, o més arrodonida, com Q. petraea o Q. robur. Una altra pista és la longitud del pecíol – el fi braç que uneix la fulla al branquilló que la sosté –, que pot ser més llarg o més curt.

Els ulls més experts també poden observar i comptar els nervis de les fulles, que en alguns casos són nombrosos, rectes i paral·lels, com en Q. canariensis o Q. faginea, mentre que en d’altres són menys nombrosos i poc paral·lels, com en Q. petraea o Q. pyrenaica. A més, la mida de les fulles també ens dóna pistes sobre on és més probable trobar cada espècie. Les espècies amb fulles més grans i lobulades solen viure en ambients més humits i influenciats per l’Atlàntic, mentre que les espècies amb fulles més petites acostumen a associar-se a ambients més secs i càlids, més propis del Mediterrani.

Les glans són els fruits del roure i també ens poden ajudar a acabar d’identificar l’espècie. Podem fixar-nos en la forma i la mida de la cúpula – aquesta mena de boina que cobreix la part superior de la gla –, que pot envoltar el fruit en major o menor mesura. Igual que en el cas de les fulles, la mida del pecíol d’aquesta “boina” també pot ser un factor determinant, especialment si és molt llarg, com en Q. robur, o gairebé inexistent, com en Q. petraea o Q. lusitanica.

A la infografia també es mostra l’escorça de cada espècie, però és l’element que menys ajuda a diferenciar-les; n’hi ha de més rugoses o amb més o menys fissures, i també de més clares o més fosques. Tot i així, l’edat dels arbres i altres factors poden fer que les escorces siguin molt més variables del que es pot representar en una infografia. Finalment, podem fer uns passos enrere i fixar-nos en la forma i la mida de l’arbre. Tots són arbres d’una certa presència, especialment si es troben aïllats, i només Q. lusitanica és gairebé sempre una mata arbustiva que, a més, es pot reproduir per estolons, com fan, per exemple, les maduixeres o les mentes.

Els roures són una part important de l’ecosistema del bosc. Les seves glans són una font d’aliment fonamental per a molts animals, com cérvols, porcs senglars, esquirols, ratolins, gaigs o altres còrvids. A canvi, alguns d’aquests animals actuen com a dispersors de les glans: quan, sobretot ratolins i gaigs, en recol·lecten, de vegades no se les mengen directament, sinó que les enterren o les amaguen per consumir-les més tard, i de tant en tant obliden on les han deixat. Gràcies a aquests oblits, moltes glans poden germinar en llocs als quals no haurien arribat per si soles, i així els roures poden ampliar el seu territori.

A més, els troncs i les branques, especialment dels arbres més grans i vells, són refugi per a moltes espècies, incloent-hi petits mamífers, ocells o insectes. També són el substrat de nombrosos fongs, molses i líquens que n'habiten l’escorça, i les seves arrels profundes ajuden a fixar el sòl, evitant l’erosió.

Finalment, cal destacar un altre tret característic dels roures: són espècies rebrotadores, una funció molt útil després d’una tala, un incendi o una sequera extrema. Quan l’arbre visible queda tallat, cremat o sec, si l’arrel és viva, és capaç de fer créixer nous talls que permeten al mateix individu tornar a començar al bosc.

Si vols afegir un altre repte botànic, també et recomanem aquesta guia que vam publicar fa un temps per identificar els sis pins més comuns a la península Ibèrica: la pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), el pi blanc (Pinus halepensis), el pinastre o pi marítim (Pinus pinaster), el pi roig (Pinus sylvestris), el pi pinyoner (Pinus pinea) i el pi negre (Pinus uncinata). 

Atraveix-te, que és molt més fàcil distingir els diferents tipus de pi!

AlertaForestal és un projecte de ciència ciutadana del CREAF que, des del 2016, mitjançant la col·laboració de voluntariat, fa un seguiment de la salut dels boscos de Catalunya. Gràcies a aquests “centinelles” dels boscos, podem aportar el nostre granet de sorra al seguiment de l’estat de salut dels boscos. Qualsevol persona pot participar en aquest projecte simplement aportant fotografies horitzontals de paisatges forestals afectats per sequera, processionària, eruga del boix, ventades o nevades, a través de l’aplicació mòbil d’AlertaForestal.