Ens hauríem de fer grans...

En una entrada anterior en aquest mateix blog, parlàvem de les dificultats de comunicar adequadament les problemàtiques ambientals. No resulta senzill explicar amb claredat el complex canemàs de causes i efectes relacionats amb els nostres impactes negatius sobre el medi natural, i de retruc sobre la nostra salut i benestar, sense caure en el catastrofisme o la frivolització. Ni, lògicament, en el negacionisme de les evidències científiques.

No hem aconseguit aturar aquests processos, sinó que segueixen consolidant-se i accelerant-se més del que ho havien fet fins ara.

Ens els darrers mesos els panels internacionals han publicat diversos informes molt rellevants que actualitzen la situació en referència amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, entre d’altres temàtiques. Els resultats mostren que no tant sols no hem aconseguit aturar aquests processos, sinó que segueixen consolidant-se i accelerant-se més del que ho havien fet fins ara. En el moment d’escriure això ―l’abril de 2022― el darrer informe és el de l’IPCC 'Mitigació del Canvi Climàtic', en el qual l’ONU manifesta que el 2025 és el límit per evitar la catàstrofe climàtica.

Al mateix temps, ja no hi ha cap dubte ―si és que en quedava algun―de l’esgotament del nostre model actual, explotador de recursos naturals molt més enllà de la capacitat del planeta. Les guerres i les crisis sanitàries i socioeconòmiques no han fet sinó precipitar les dinàmiques d’esgotament de les energies fòssils i l’escassedat de recursos naturals estratègics en el context actual de transició energètica i de canvi de model de producció.

Bona part de les societats continuen immerses en una laberint de pedaços per mirar de mantenir allò que fa aigües per tot arreu.

Tot i això, segueix resultant una tasca esgotadora i estèril qualsevol intent per intentar planificar la imprescindible transformació abans d’arribar simplement a l’anunciat col·lapse, amb el dolor i la misèria afegida que generarà, especialment entre els col·lectius més desafavorits, com acostuma a passar. Els governs, les grans empreses, les persones que podrien pilotar el canvi i, en general, bona part de les societats, continuen immerses en una laberint de pedaços per mirar de mantenir allò que fa aigües per tot arreu. Una de les darreres iniciatives per canviar això ha estat la crida dels científics del clima a una rebel·lió, una vaga simbòlica, per demanar als governs que es prenguin les decisions necessàries per lluitar contra l’emergència climàtica.

"Hi ha els elements necessaris per impulsar el canvi social però alguna cosa no acaba de quallar, la societat no reacciona", Carles Castell.

Això escrivíem en l’esmentada entrada de fa un temps. I s’analitzaven nombrosos aspectes, des de l’ecofatiga fins al negacionisme, dels interessos elitistes als missatges de vegades confusos o contradictoris. Arrel de la lectura d’un article científic de fa uns anys 'Overparenting and narcissism in young adults (Winner & Nicholson, 2018)', voldríem compartir algunes idees sobre el fenomen conegut com a “infantilització de la societat” i les dificultats que afegeix a la responsabilitat col·lectiva.

El segle XIX i l'actualitat no estan tan lluny

En l’imprescindible i deliciós llibre El món d’ahir: Memòries d’un europeu, Stefan Zweig, comparant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial amb la seva joventut de finals del segle XIX, escrivia: “Mentre que avui, en la nostra època completament canviada, els homes de quaranta anys fan tots els possibles per semblar de trenta i els de seixanta aparentar-ne quaranta, mentre que avui joventut, energia, empenta i confiança en si mateix són qualitats que promouen i recomanen l’individu, abans, en aquella època de seguretat, qui volia progressar havia de disfressar-se com fos per semblar més vell.

En aquella època de seguretat, qui volia progressar havia de disfressar-se com fos per semblar més vell. Tot plegat només per a produir en els seus pacients l’efecte d’«experiència».

Els diaris recomanaven mitjans per a accelerar el creixement de la barba, els metges de vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, que acabaven de llicenciar-se, duien barbes abundants i es posaven ulleres daurades encara que la seva vista no n’hagués de menester, i tot plegat només per a produir en els seus pacients l’efecte d’«experiència». Es posaven levites llargues i caminaven a poc a poc i, si era possible, adquirien un cert embonpoint que encarnés aquesta gravetat desitjable, i qui era ambiciós s’escarrassava a anul·lar, si més no exteriorment, la seva joventut, una edat sospitosa de poca solidesa...”.

No vull ni imaginar què pensaria avui dia el bo del Zweig si veiés el rebuig psicològic a l’edat adulta per part de moltes persones, que busquen refugi en el món dels joves davant l’ansietat i la frustració que senten davant de l’època que els ha tocat viure. De fet, la situació actual té certs paral·lelismes amb la que descrivia Zweig, quan comparava la societat sòlida i segura de finals del segle XIX a Àustria ―governada per vells, estrictes i conservadors, on els canvis eren rebutjats de soca-rel i, per tant, els joves i les seves ànsies de canvi ràpid i radical eren tinguts per molt perillosos― amb la de la dècada dels 30 del segle XX, amb transformacions socials i econòmiques accelerades.

L'era del carpe diem

A casa nostra, a diferència de molts països occidentals, el gran canvi social i econòmic de la segona meitat del segle XX es va produir amb força retard, a causa de tants anys immersos en un estat dictatorial mentre la postmodernitat guanyava terreny a mig món. Quatre dècades d’estat totalitari en les quals la joventut era vista com el caos i l’anarquia i que, per tant, calia tenir ben controlada a través de tots els poders governamentals, socials i sovint familiars. Una joventut que finalment, amb la mort del dictador i els anys de transició, va sortir al carrer, amb esperit transformador en origen; una joventut que va acabar accedint a les esferes de poder, si més no a algunes d’elles a partir de la dècada dels vuitanta, i que amb la bonança econòmica va oblidar els ideals socialistes i va abraçar ràpidament valors burgesos i tradicionals que els garantissin el manteniment de l’statu quo assolit.

Després, les successives crisis socioeconòmiques han fet que finalment arribessin també al nostre país, amb una rapidesa i intensitat galopants, tots els principis més liberals i individualistes, el context de la societat líquida de Zygmunt Bauman i aquest rebuig rotund a la condició adulta que esmentàvem anteriorment. Un rebuig que ha trobat en les xarxes socials i els actuals estils de vida i consum un hàbitat ideal per desenvolupar-se. Davant de l’aparent manca de futur, el present, la joventut eterna, és l’única proposta realment atractiva. Es busca la bellesa i el culte al cos a través de l’activitat física i els tractaments de tota mena; l’èxit ràpid, potenciat i exhibit mitjançant les xarxes socials, amb missatges i propostes instantànies, efímeres i banals; i, en definitiva, la manca d’uns compromisos i unes responsabilitats, ja que no sembla que actualment aportin cap compensació satisfactòria. Carpe diem, més que mai.

Una societat infantilitzada

Tornant a l’article de Winner & Nicholson, els autors relacionen l’infantilisme i el narcisisme en adults joves (18-26 anys) del sud-est dels EUA, amb la “sobrepaternitat”, o la “criança en helicòpter”, per referir-se a la benintencionada, però intrusiva i sobreimplicada paternitat, que impedeix l’adequat desenvolupament de l’autonomia i independència dels joves. Probablement aquest fenomen resulta també força habitual a la nostra societat, tant en generacions passades ―famílies de postguerra que van donar als descendents tot allò que elles no van tenir― com presents, en les quals la criança parental se centra en complaure i aviciar els fills sense exigir cap mena de responsabilitat.

En qualsevol cas, en aquests contexts de manca de responsabilitat i disciplina des de la paternitat, són sovint altres organismes com l’escola, els mitjans de comunicació o el mateix estat, les que adopten un paper molt rellevant. Des d’institucions escolars de caràcter gairebé paramilitar, fins a mitjans de comunicació propagandístics i estats paternalistes, juguen aquest rol que acaba educant i adoctrinant les noves generacions en un sentit o un altre, d’acord amb els interessos imperants.

Sembla que la conjunció de la manca de responsabilitat amb la infantilització de la societat s’ha convertit en la conjuntura ideal perquè l’estat prengui decisions sense gairebé cap control ni consideració crítica per part de la ciutadania.

Actualment, sembla que la conjunció de la manca de responsabilitat amb la infantilització de la societat s’ha convertit en la conjuntura ideal perquè l’estat prengui decisions sense gairebé cap control ni consideració crítica per part de la ciutadania ―entretinguda en viure un present etern―, les dinàmiques socioeconòmiques es desenvolupin sense gaire respecte per les persones ni l’entorn, d’acord amb les interessos de determinats grups, i a les xarxes socials i mitjans de comunicació els missatges siguin eslògans ―sovint carregats d’odi i manipulació― sense cap profunditat reflexiva.

Les societats infantilitzades són un escenari ideal per a l’aparició de grups d’interessos on triomfen el negoci immediat, la corrupció i la manca d’escrúpols.

S’ha escrit abastament sobre la deriva dels mitjans cap a la cultura de l’entreteniment per damunt de la informació i l’anàlisi rigorosa. I també sobre els governs infantilitzats, a reflex de la societat, que cauen en consignes i polítiques simplistes i “presentistes”, que no encaixen amb la complexitat i el llarg termini dels reptes que tenim com a societat. Una tendència que alguns experts indiquen que s’ha accentuat amb l’actual pandèmia. En el camp de l’economia i la sociologia, Mancur Olson va realitzar grans aportacions per entendre com les societats infantilitzades són un escenari ideal per a l’aparició de grups d’interessos ―formats al seu temps per pseudoadolescents irresponsable i avantatgistes, que s’imposen per la seva cridòria i xarxes de contactes― on triomfen el negoci immediat, la corrupció i la manca d’escrúpols.

Aquest escenari que podrien simplificar anomenant “del presentisme o del campi qui pugui” potser aniria tirant, mal que bé, amb grans desigualtats i injustícies, com de fet ja ha succeït en altres moments de la història.

En la cerca dels punts d'inflexió

Fins ara, tothom ―estats, mitjans de comunicació, grups d’interès― estava encantat amb la societat infantilitzada que es conformava amb viure al dia i pensar que seria eternament jove, sense prendre cap decisió transcendental ni reclamar-la als governs i grups que esmentàvem. Però ara, cal fer-ho. I quan, davant de les evidències ambientals, però també socials i econòmiques que indiquen clarament la fi d’un cicle, per fi es comencen a moure tímidament els grans poders mundials ―més enllà de les lògiques reticències de determinats interessos― ens trobem que la societat, o almenys una bona part, no està preparada.

Des de la societat civil organitzada i les persones de forma individualitzada cal impulsar aquests canvis.

Sense dubte, els canvis han de venir en gran mesura dels poders que prenen les grans decisions, i que han actuat en el passat fins a dur-nos a la situació en què ens trobem avui. Ara bé, des de la societat civil organitzada i les persones de forma individualitzada cal impulsar aquests canvis i, si més no, contribuir a que les innovacions que comencen a tenir lloc i poden constituir punts d’inflexió (tipping points) amb un important component transformador s’implantin de forma ràpida i generalitzada. No ens podem permetre el luxe que la infantilització de la societat i la possible manca de responsabilitat associada constitueixi un factor que freni aquests canvis més enllà de les reticències clàssiques descrites des de fa temps pels estudis sociològics i que es mostren en la taula següent.

Per contrarestar aquestes tendències i potenciar que les transformacions arribin fins i tot a les persones més refractàries, s’han descrit recentment quines variables i mecanismes cal controlar, reforçar i impulsar per garantir la màxima velocitat i solidesa dels canvis que han de dur els esmentats punts d’inflexió (tipping points), com es descriu en el següent esquema.

Entre el poc i el massa

Així mateixa, l’esmentada mentalitat infantil també fa que sovint imperi la “societat del pànic”, persones que s’han tornat extremadament conservadores, empeses pel paternalisme i els missatges de por i suposada protecció per part dels estats, i que ara es troben paralitzades davant del canvi necessari. Un context idoni perquè apareguin els populismes i la desinformació, davant de la incapacitat de les persones per discernir entre la ciència i la manipulació.

Moltes persones amb consciència ambiental han canalitzat el seu activisme cap a parcel·les molt concretes de l’ambientalisme, desconnectades de la visió i l’acció global.

De la mateixa manera, hem pogut contemplar com moltes persones amb consciència ambiental, potser encomanades pel ritme frenètic actual i els missatges curts i simplistes predominants a les xarxes socials, han canalitzat el seu activisme cap a parcel·les molt concretes de l’ambientalisme, desconnectades de la visió i l’acció global. Des de l’animalisme fins a les energies renovables, passant pel veganisme, la defensa de la bicicleta o el reciclatge, trobem corrents molt potents, necessaris i respectables, que tanmateix no s’acaben de convertir en les imprescindibles palanques del canvi integral degut a la seva excessiva especificitat, desconnexió i sovint desinterès cap a la resta de problemàtiques ambientals.

La ciència reacciona, i tu?

"Vivim en una societat exquisidament dependent de les ciències i la tecnologia, en la qual practicament ningú sap res sobre la ciència i la tecnologia", Carl Sagan.

Aquest desconeixement, i el risc associat, ha pres avui en dia una actualitat i una rellevància que probablement Sagan no havia imaginat. O potser sí, visionari com era. En el seu llibre The Demon-Haunted World, Sagan, conscient ja fa 30 anys, poc abans de la seva mort, de la importància de la cultura científica i tecnològica, presentava les eines de pensament crític dels científics per ajudar a distingir entre pseudociència perillosa i ciència real, i defenia la necessitat que la ciència tingués un lloc preeminent en l’educació i la cultural popular.

Cal fer urgent incidència sobre els grups que prenen les decisions, perquè s’actuï ara i perquè es faci de la manera radical que reclama la situació d’emergència.

Avui dia això és més necessari que mai. D’aquí la importància de les plataformes de divulgació científica com les que s’han desenvolupat des del CREAF i altres institucions públiques de Catalunya com el Prismàtic o l'Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat. Però no tenim temps per esperar que totes les persones prenguin consciència: cal fer urgent incidència sobre els grups que prenen les decisions, perquè s’actuï ara i perquè es faci de la manera radical que reclama la situació d’emergència.

Per això, enllaçant amb l’inici d’aquesta reflexió, resulta especialment rellevant la rebel·lió científica que està tenint lloc ara mateix. Sovint al llarg de la història s’ha reclamat al món de la ciència que sortís de la seva torre de marfil i s’impliqués en els problemes reals de la societat. Els darrers anys els científics i científiques han treballat amb tota la informació disponible per informar-nos i sensibilitzar-nos sobre l’abast de la crisi ambiental i els riscs que comporta, no només per a la biodiversitat i els processos ecològics, sinó per a les nostres vides, tal i com les coneixem.

Potser ens els hauríem d’escoltar, no?

Autor: Carles Castell