Finançament climàtic, el repte que es perpetua a la COP29

Els mecanismes de finançament necessaris per implantar l’Acord de París estan cridats a ser un dels principals assumptes de les negociacions de la COP29 de Bakuú (Azerbaidjan), si bé aquest és un aspecte clau de totes les cimeres mundials del clima. Ho és per assolir objectius de mitigació, de danys i pèrdues, d’adaptació i de mercats de carboni, per anomenar-ne alguns. “S’ha batejat com la COP del finançament, concretament vinculat a l'article 6 de l'Acord de París, i esperem que sigui un dels resultats positius”, valora Alicia Pérez-Porro, responsable d’Interacció política i relacions institucionals del CREAF, que assistirà a aquesta cimera. “També espero que el Global Goal on Adaptation guanyi notorietat per donar protagonisme a l’adaptació i no quedi sepultat sota el finançament”. L’adaptació i la mitigació tenen rols crítics en la negociació global que impulsa Nacions Unides: “hi ha una tendència a donar protagonisme a la mitigació, si bé cal tenir en compte també l’adaptació. L’IPCC i la ciència ho han dit ben clar i compto que també guanyarà importància a les negociacions de la COP29”, explica Pérez-Porro.  

El caràcter tècnic i d’implementació és una altra de les característiques adjudicades a la COP29: “les negociacions de les cimeres internacionals són un procés. Hi ha edicions on es produeix un pas de mides gegants, però en d’altres les passes són més discretes. Mentre es convoquin reunions i negociacions per implementar l’Acord de París, hi ha una part positiva”.  

La coincidència de la COP16 de biodiversitat, la COP29 de clima i la COP16 de desertificació en un període de 6 setmanes del darrer trimestre de 2024 constitueix una alerta sobre que no hi haurà un futur sostenible sense un entorn natural sa. El que Alicia Pérez-Porro anomena una crisi polièdrica. “Hem d’anar cap a processos coordinats, regits per les sinèrgies, no només en les negociacions sinó també des de la ciència. Impulsar connexions entre l’IPBES i l’IPCC i sobretot concretar els processos en polítiques públiques”, explica. “Implementar una política pública de canvi climàtic no pot anar en detriment de la biodiversitat, per exemple.  Cal tenir en compte també la pol·lució, els oceans...”. 

Episodis extrems com ara la DANA que ha assotat recentment la costa Mediterrània del País Valencià i que també afecten la costa meridional andalusa i Catalunya posen sobre la taula la globalització d’aquesta crisi. Per això, el treball coordinat, les estratègies d’adaptació i les polítiques públiques s’han d’adaptar al territori, en un context en canvi constant.

Com a país productor i exportador de petroli i gas natural, Azerbaidjan s’ha posat en dubte com a amfitrió d’una cimera orientada a assolir consensos per reduir les emissions de CO₂.  Una crítica que ja van rebre els Emirats Àrabs Units en l’edició anterior, celebrada a Dubai. “No avançarem parlant només amb qui se suma a la causa”, opina contundent la responsable d’Interacció política i relacions institucionals del CREAF, que ha assistit a diverses COP tant de clima com de biodiversitat. “Cal dialogar amb persones i estats que són incòmodes i poder-los convèncer”.  

L’ambició de reduir els combustibles fòssils es va incloure al text final de la COP28 de Dubai i la cimera en curs a Bakú ha de ser un pas més endavant. “A les cimeres globals del clima les decisions per consens rebaixen l’ambició, però la COP29 idealment hauria de complir expectatives i incrementar-la”. El fet que les taules de negociacions incloguin productors de combustibles fòssils és una oportunitat, perquè “els actors que són part activa del problema han de prendre part en la solució”.