La necessitat d’una ciència inclusiva, el biaix dels rànquings, la pèrdua de cervells i la responsabilitat en formar persones centren un debat amb els 4 investigadors del CREAF inclosos a l’índex Clarivate de The Web of Science 2020 entre els més citats.

Jordi Martínez-Vilalta, Maurizio Mencuccini, Josep Peñuelas i Jordi Sardans són quatre investigadors amb pocs trets en comú i molts punts de connexió: Martínez-Vilalta va ser deixeble de Mencuccini i Peñuelas i Sardans són un tàndem professional absolutament còmplice. Quatre professionals que se senten part d’un continum iniciat pels seus antecessors i que entenen la ciència com “un esforç humà de llarg recorregut”, en paraules evocadores de Martínez-Vilalta.

Més enllà del reconeixement

Josep Peñuelas. “Ser altament citats al món és un reconeixement per a nosaltres i per a les persones amb qui treballem, després d’anys de dedicar el nostre temps i esforços per fer avançar els nostres camps de coneixement tot el que sigui possible. Ho és també per al nostre àmbit de recerca. Per descomptat que no podria ser d’una altra manera, atès el paper cabdal de l’ecologia i la ciència de plantes i animals”.

Jordi Martínez-Vilalta. “També significa que treballem en grans àmbits de l’ecologia i la ciència de plantes i animals que generen interès i discussió. I això es mostra en l’avaluació de l’índex Clarivate”.

Maurizio Mencuccini. “Si miro enrere, l’impacte de la meva disciplina ha evolucionat dràsticament des que vaig començar fa 20 anys. Originalment tractava només ciència de plantes i ja no és així: ara interactuem constantment amb científics especialitzats en canvi global, amb professionals de la Física experts en modelització de la Terra... és molt més interdisciplinari. Per tant, la nostra presència en aquest rànquing indica la integració de la disciplina amb el canvi climàtic i temes vinculats, més que la ciència sobre plantes”.

Jordi Martínez-Vilalta. “Si bé el nom de l’àmbit que es fa servir per decidir quins són els investigadors més citats no ha canviat i se segueix anomenant ciència de plantes i animals...”.

Jordi Sardans. “El meu cas és una mica diferent perquè estic classificat a l’àrea Cross Field i perquè la meva recerca abasta de l’agricultura als ecosistemes naturals i les persones. Estudio el paper dels components químics en el medi ambient i publico a diversos tipus de revistes, amb una visió ampla comparat amb altres col·legues”.

Transversalitat i disciplines sense fronteres

Josep Peñuelas. “Ara tots els àmbits de coneixement estan molt connectats i interrelacionats. Nosaltres treballem amb professionals de la informàtica, els sòls, la ciència social, l’economia... No hi ha fronteres, la interdisciplinarietat està enriquint clarament la nostra feina, tal com ha comentat el Maurizio”.

Jordi Martínez-Vilalta. “Si bé és interessat posar de relleu que la manera com es calcula un índex com el Higly cited de Clarivate Web of Science no ha canviat. No mostra la interconnexió i segueix dividit en disciplines molt clàssiques. Entenc que no és senzill veure-ho des d’una nova òptica”.

Josep Peñuelas. “Potser haurem d’impulsar un canvi en la manera com classifiquen...”.

“Nosaltres hem canviat d’acord amb els nostres camps d’estudi. El fet que siguem altament citats implica que hem sigut capaços d’entendre la direcció que prenia el nostre àmbit de recerca. I hem fet evolucionar la nostra recerca, o hem contribuït lleument a que el nostre àmbit hagi evolucionat cap a àrees concretes”.

JORDI MARTÍNEZ-VILALTA, investigador del CREAF.

Jordi Sardans. “El meu cas és un mica excepcional, perquè he escollit la visió química dels problemes ambientals, que pot centrar-se en molts punts de vista diferents. I intento aportar una proposta amplia amb un element comú que és l’ús de la química per part dels ecosistemes. Probablement per això la meva recerca té cabuda a diferents publicacions”.

Maurizio Mencuccini. "Nosaltres a la universitat ens vam formar en disciplines individuals. Per descomptat, el Jordi Sardans és el millor exemple d’èxit d’algú que treballa de manera transversal en un àmbit on es creuen camps diversos. És una tasca que tots nosaltres intentem, amb major o menor èxit. Hauríem d’estar formant científics aptes per a camps de recerca interdisciplinaris i això és molt difícil de fer i probablement reflexa les limitacions del sistema universitari, encara molt compartimentat".

Mirar la ciència amb els ulls de l’estudiant d’avui

Josep Peñuelas. “La transversalitat de disciplines i l’evolució de la ciència que ha anomenat el Maurizio ha d’incidir en la manera com ensenyem. Hauríem de proporcionar als estudiants recursos per treure profit de les oportunitats de la recerca científica. I sense perdre la diversitat disciplinar, que té un efecte de sinèrgia positiva que hauríem d’aprofitar tant com sigui possible, perquè és un avantatge. I la diversitat també implica que calen professionals impulsant tasques valentes i agosarades en àmbits específics”.

"M'amoïna que estem oblidant els especialistes en Botànica i en Zoologia: els nostres col·legues en taxonomia botànica o zoològica mai seran molt citats en articles científics a partir dels criteris que defineixen els índex. Nosaltres som altament citats perquè pertanyem a una comunitat molt gran. Per tant, el fet de ser molt citat sovint té a veure amb la manera com classifiquem la ciència i els rànquings".

JOSEP PEÑUELAS, investigador del CSIC al CREAF.

Jordi Martínez-Vilalta. “La ciència treballa en base a problemes. Nosaltres en som un bon exemple: tots quatre treballem en àmbits similars de la biologia del canvi global, si bé tenim el nostre propi èmfasi. I, malgrat tot, tal com ha indicat el Maurizio, tenim antecedents força diversos. El Jordi Sardans prové de la Bioquímica, el Josep Peñuelas de la Biologia, el Maurizio Mencuccini de l’àmbit forestal i jo vaig estudiar Ciències ambientals. Hi ha una pregunta clau: fins a quin punt la manera com organitzem el coneixement i com ensenyem a la universitat prepara les persones per encarar els problemes transversals que segur que es trobaran, no només a la carrera científica, sinó a l’entorn professional? I podem pensar que una solució és barrejar professionals d’experiències diferents, però probablement caldran persones formades en aquests àmbits transversals. La ciència ambiental és un bon exemple, però no suficient. Clarament, hem de canviar la manera com organitzem el coneixement a la universitat”.

Maurizio Mencuccini. “Estem tots d’acord amb que les disciplines científiques són importants i que l’especialització és essencial per avançar en la ciència bàsica. Però també hi ha un àmbit d’aplicació de disciplines més integratives, que se salten barreres. Els nostres estudiants tendeixen a veure el món de manera més transversal. Volen utilitzar eines i recursos dels que nosaltres no tenim formació: parlo per exemple de teledetecció. Jo mai en vaig estudiar, no era ni tant sols una possibilitat perquè era terreny de la Informàtica i la Física. I ara disposem d’un grandíssim rang de dades i recursos d’informació per donar solucions òptimes a problemes i hem d’identificar la manera d’emprar-los. Les generacions joves tenen molt present aquesta consciència de múltiples fonts de dades, per això hauríem d’organitzar alguns Graus més oberts i donar-los l’oportunitat. Avui la formació esdevé més fàcil”.

Perdre cervells brillants pel camí

Josep Peñuelas. “Pel que fa als joves, nosaltres quatre avui treballem amb científics i científiques molt ben preparats, que ho haurien de tenir més fàcil per estabilitzar-se i tenir millors perspectives laborals. Trenco una llança per solucionar-ho, per poder disposar d’una ciència molt millor per a la societat. Hem de revisar la manera com preparem als científics i les científiques i transmetem la ciència, i la manera com recompensem la seva feina fent-la possible”.

Jordi Martínez-Vilalta. “M’amoïna veure que els estudiants més brillants abandonen la ciència, perquè la consideren una carrera molt competitiva i perquè troben millors opcions al marge de la ciència. Hem de treballar perquè aquest camí sigui més fàcil i per crear oportunitats. I això connecta amb el tipus de persones que dediquen la seva carrera a la ciència: és un error pensar que busquem un tipus concret de persona per fer recerca. Hauríem de tenir una visió molt més ampla i diversa, perquè faria el camí científic més atractiu per a persones que tenen coses a aportar. Parlo de dones científiques, però també d’altres al marge dels estàndards habituals. Hauríem d’eixamplar els nostres criteris i la manera de contractar... quelcom difícil perquè té a veure amb la manera com estan organitzades les universitats i els centes de recerca...”.

Un biaix que és una herència

Maurizio Mencuccini. “Sí, aquest és un dels problemes cabdals que encarem avui i és una herència o un biaix implícit que ens trobem en el desenvolupament de la carrera científica, des de les etapes inicials, el doctorat i els primers passos de la ciència professional. Cada vegada en som més conscients. És una llàstima que moltes dones brillants i ben preparades decideixin renunciar a la ciència perquè se senten intimidades o perceben que és massa competitiva. Hi ha un biaix clar de gènere, si bé té un abast més ampli: ho ha anomenat el Jordi Sardans i és el fet que els científics que més han contribuït a una disciplina, sovint publiquen poc, si bé són molt bons en la teoria o en desenvolupar mètodes. Poden ser home o dona, però no estan jugant al joc de la ciència”.

“Quan el rendiment dels científics s'avalua només segons el nombre de publicacions, la promoció d'una ciència 'eficient' va en detriment de la redundància en la disciplina. A llarg termini, perdem eficiència perquè no desenvolupem ni mètodes ni teoria. Va en detriment de la redundància i de l'oportunitat d'incorporar professionals que no estan directament implicats en aquest joc. Crec que la redundància és un problema ecològic fonamental, és molt important per als ecosistemes. I sabem que la redundància és una propietat fonamental de qualsevol sistema ecològic, incloent la ciència".

"Hi ha un biaix de gènere que va més enllà: hi ha la manera com funciona la ciència, que és molt competitiva, agressiva i molt centrada en la publicació".

MAURIZIO MENCUCCINI, investigador del CREAF.

Un biaix no només de gènere

Jordi Martínez-Vilalta. “Hi estic totalment d’acord. Una barrera molt rellevant és la importància que donem a comptar les coses, a les mesures de productivitat poc matisades. Nosaltres ara som a la banda reconeguda, però hem de ser conscients de com utilitzem aquesta informació, el gran impacte que té en el funcionament de la ciència i en com arriba a la societat i als científics joves. A vegades tenim en compte banalitats, com ara el número de publicacions: no és gaire savi comptar coses sense mirar-ne la qualitat i, malgrat tot, l’índex basat en quantitats té visibilitat. Això és només una part del relat. Hi ha aspectes que no s’hi mostren. Ara bé, no estic reivindicant tornar al funcionament de fa 40 anys, quan no podíem fer seguiment...”.

Josep Peñuelas. “Hi estic d’acord. Però la redundància, la ciència incremental, la confirmació, també és fonamental. Sense la reiteració no podríem assegurar els descobriments, la ciència no avançaria amb passes fermes. Quan jo era un jove científic que començava, el membre d’un tribunal d’oposicions em va dir que el moviment es demostra caminant, que és una frase feta”.

Jordi Martínez-Vilalta. “Sí, estem excloent persones de la ciència”.

Jordi Peñuelas. “A més del biaix de gènere, em preocupa excloure els països pobres. Prestem atenció als Estats Units, a Europa i ara a la Xina, però ens oblidem de professionals de la ciència de Sud-Amèrica, l’Índia i l’Àfrica i no només pel que fa referència a la ciència. La pobresa i la falta d’educació són els pitjors problemes del nostre món, fins i tot per a l’ecologia. M’agradaria treballar contra la pobresa i la falta de formació per a un món millor i una ciència millor. El gènere m’amoïna, però detecto també d’altres problemes”.

Una carrera de fons iniciada per altres

Maurizio Mencuccini. “En el meu cas, l’oportunitat i la sort van tenir a veure amb el com i el per què em dedico al camp d’estudi actual. Quan començava, vaig visitar un institut de recerca del Regne Unit i allà un científic va creure que el tema que jo estudiava (l’ús d’aigua a les plantes i l’efecte de l’estrès hídric) tindria a dir en la modelització dels ecosistemes, no només en la fisiologia i la funció de les plantes. Vull dir que si tenim èxit avui és perquè professionals previs van ser prou intel·ligents per orientar-nos, per indicar-nos quines àrees explorar. En el meu cas van ser dos científics britànics”.

Jordi Martínez-Vilalta. “I... per cert, es pot preguntar qui eren?”

Maurizio Mencuccini. “John Grace i Paul Jarvis”.

Jordi Martínez-Vilalta. “M’ho imaginava. Som part d’aquest continum, dels nostres mentors, de les properes generacions. La ciència és un esforç humà a llarg termini. Partim de referències anteriors. Quan jo començava, per casualitat vaig parlar amb Jaume Terradas i això em va permetre començar a treballar amb el Josep Piñol, que em va introduir en les relacions hídriques de les plantes i la hidràulica. Després vaig ser un post-doctorand del Maurizio Mencuccini, que m’hi va introduir més. Aquests són encara els temes principals en què treballo, però quan vaig començar aquest era un camp de coneixement molt perifèric. No era tan obvi...”.

Josep Peñuelas. “És una molt bona observació: hauríem de reconèixer molt més el paper dels nostres avantpassats. Van fer molt bé la seva feina, que és una part rellevant de la nostra. Jo estic molt en deute amb Ramon Margalef, Chris Field i Jaume Terradas, per exemple”.

"Un dels objectius de la nostra recerca és fer un pas endavant en alguns paradigmes ecològics clàssics, utilitzant elements químics més elementals, que són el material que necessiten els ecosistemes".

JORDI SARDANS, investigador del CREAF.

Jordi Sardans. “En el meu cas, arribar a la conclusió que l’aigua és important per a l’agricultura parteix de l’ús de les fonts de vida més elementals en els ecosistemes terrestres i aquàtics. Vaig valorar que probablement tinguem una eina robusta per fer ciència aplicada o observacional, però també per proporcionar a l’Ecologia mètodes que puguin ser una revolució. Estem investigant aspectes diferents des de punts de vista diversos. Un dels meus objectius és fer un pas endavant en alguns paradigmes ecològics clàssics, utilitzant elements químics més elementals, que són el material que necessiten els ecosistemes”