En Lluis Gómez Gener i el seu equip carreguen la furgoneta i condueixen fins a la Vall de Molières, frontera entre l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran. És allà, just a l’entrada del túnel de Vielha, on s’alça l’estació científica d’alta muntanya liderada per la Universitat de Barcelona, l’ECAM. L’investigador juntament amb el seu personal tècnic instal·len els laboratoris portàtils amb cura i preparen el material per sortir a camp: ens endinsarem amb ells al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, i el Parc Natural de l’Alt Pirineu.  

És a partir de 2.000 metres sobre el nivell del mar on comença la investigació d’en Lluis, així que toca carregar motxilles i ens enfilem cap a les capçaleres dels rius del Pirineu. Allà dalt, on les condicions climàtiques són extremes tant a l’estiu com a l’hivern, l’equip hi té instal·lades diverses estacions ambientals per monitoritzar constantment els rius d’alta muntanya. I és que la recerca d’en Lluís se centra en l’estudi dels processos hidrològics, ecològics, i biogeoquímics dels rierols i molleres d’alta muntanya en un context de canvi ambiental. Més concretament, en el projecte C-IntrMont, finançat per la Fundacó la Caixa, estudia com aquests processos es veuen a afectas per la intermitència -l’assecament esporàdic o estacional dels cursos fluvials.

Rius… intermitents? 

L’Any 1972 els tripulants de la nau espacial Apollo 17 van fotografiar per primer cop el planeta Terra en color i el van batejar com “The blue marble” per la vista que oferia des de l’espai. Gairebé tres quartes parts estan recobertes per aigua! Ara bé, d’aquesta només un 1% es troba sobre a la superfície terrestre, creant els ecosistemes d’aigua dolça: aiguamolls, llacs i rius.

Quan pensem en les masses d’aigua que ens envolten tendim a pensar que són una fotografia estàtica, que sempre són així i, com a molt, porten més o menys aigua quan plou. La realitat, però, és una altra: més de la meitat dels rius del planeta són intermitents i s’estima que aquest percentatge està augmentant degut als efectes del canvi climàtic i les extraccions humanes. 

Els rius intermitents es troben majoritàriament a les conques de climes àrids i semiàrids, com la Mediterrània, ja que es caracteritzen per combinar el dèficit hídric i les altes temperatures durant l’estiu i l’abundància sobtada d’aigua amb les tempestes de la tardor i la primavera. Tot i així, també existeixen en altres regions més fredes i humides com les alpines, concretament a les capçaleres, ja que les conques són molt reduïdes i estan estretament lligades a les precipitacions estacionals o el desgel de la neu. 

“En un context d’alta muntanya estem veient com les neus estacionals desapareixen abans i les xarxes hidrogràfiques contenen més trams que romanen secs durant períodes de temps més llargs”.

LLUIS GÓMEZ GENER, investigador postdoctoral al CREAF.

Vida blava 

Tot i la seva relativa poca extensió, els ecosistemes d’aigua dolça acullen gairebé el 10% de les espècies conegudes al món, convertint-los en espais d’altíssim valor biològic i ecològic. Les comunitats biològiques que habiten en els rius intermitents pateixen els canvis de les condicions ambientals i tenen estratègies per suportar la falta d’aigua puntual. Per exemple, moltes espècies d’insectes aquàtics migren després de fer la metamorfosi, adquirint formes de vida terrestres i prescindint de la necessitat d’aigua. De l’altra banda, totes aquelles espècies estrictament fluvials, que necessiten un flux constant d’aigua, migren abans que el riu s’assequi. “El problema és quan el canvi no és esperat i constant, com està passant cada cop més amb les sequeres recorrents, i moltes espècies moren”, ens explica Gómez-Gener mentre pugem pel barranc de la Ribereta del Contraix fins la darrera estació experimental.

En alguns casos, els rius queden reduïts en basses aïllades que romanen durant tota l’estació seca i no acaben de desaparèixer. Aquestes basses esdevenen refugi per a multitud d’espècies (com per exemple els alguns peixos), però les condicions que hi apareixen cada cop són menys compatibles amb la vida: l’aigua s’escalfa com una sopa amb l’augment de les temperatures, l’oxigen dissolt decau i els recursos i l’espai minven, cosa que fa que augmenti la competència entre els individus que hi queden, entre d’altres conseqüències. Cada cop són menys les espècies que poden suportar aquestes condicions, i les que ho fan estan molt ben adaptades.

El canvi climàtic està forçant la migració altitudinal dels ecosistemes, fent que aquells propis de cotes altes s’estiguin veient substituïts per d’altres de cotes inferiors. Per altra banda, el difícil accés i es dures condicions hivernals fan que els ecosistemes aquàtics d’alta muntanya siguin dels més pristis, tot i que la introducció humana d’espècies invasores sembli ser inevitable. Aquests dos motius fan que sigui de summa importància la protecció i conservació dels ecosistemes i espècies d’alta muntanya, ja que “ajuden a regular, entre d’altres coses, el reservori hídric de les conques hidrogràfiques de les quals totes i tots en depenem” comenta Gómez Gener tot conduint furgoneta de tornada cap a l’ECAM després d’una llarga jornada al camp.