Mirades filosòfiques sobre l’Antropocè

Peter Sloterdijk és un conegut filòsof alemany que ha tractat, amb punts de vista originals i força provocatius, temes relacionats amb la qüestió ambiental. En una conferència, El Antropoceno: ¿una situación procesal al margen de la historia de la Tierra?, publicada en castellà dins d’un recull de treballs seus sota el títol Qué sucedió en el siglo XX editat per Siruela, (vegeu Gardels, 1999) parteix de Richard Buckminster Fuller i del seu Manual d'Instruccions per la Nau Espacial Terra, de 1969. Creu que hi ha en els plantejaments d’aquest tipus un missatge d’urgència político-moral molt fort: els humans, en ocupar gran part del planeta, han esdevingut responsables de la seva administració. Per Sloterdijk, però, no és tota la humanitat, sinó l’elit tecnocràtica de la civilització europea, i aquells que han adoptat les seves tècniques, els que han pres el comandament de la nau Terra des de la revolució que suposà l’ús del carbó, del petroli i, després, de l’electricitat. Per tant, creu que, més que d’Antropocè, caldria parlar d’Eurocè o Tecnocè i no carregar les culpes a les espatlles de tots els humans. Tecnocè potser seria una bona opció, diu, i el defineix com l’era en que la cultura, sobretot tecnològica, ha accelerat brutalment la seva evolució fins permetre que la nostra espècie exploti i contamini gairebé tot el planeta. Les emissions humanes han començat a influir en la “història de la Terra”. El Tecnocè és una continuació de la història natural en la que aquesta és alienada per la tècnica. A partir dels segles XVII-XVIII, l’evolució tecnològica donà un impuls auto-accelerat a una economia impulsada per la innovació i l’enginyeria de producció de màquines, a la que en el segle XIX s’anomenà capitalisme. Aquest és un monstre que s’auto-reprodueix i ens recorda el filòsof que Schumpeter, ja el 1912, va dir que el desenvolupament sempre produeix més desenvolupament.

En aquest estadi, veiem la natura com un camp integral de recursos i com abocador universal, però això s’ha d’acabar. En el Manual de Buckminster Fuller es suposa que ja tenim sistemes socials prou avançats com perquè el pilotatge de la nau Terra (de la que no hi ha instruccions d’ús, que mai s’havien necessitat en el passat, quan els humans no tenien poder sobre l’entorn) passi dels polítics i financers als dissenyadors, enginyers i artistes, que tenen una visió més holística del sistema, perquè la ignorància ha esdevingut incompatible amb la presència a bord de passatgers humans i la nau tendeix a avariar-se. Cal un aprenentatge: el desastre és possible, però si s’accepta això es pot actuar racionalment, diu el Manual. Sloterdijk, però, recorda la metàfora de l’era industrial de Juli Verne, quan Phileas Fogg fa que es cremi quasi tota la fusta del vaixell per arribar a temps i guanyar la seva aposta de fer la volta al món en 80 dies, i també cita Novalis, quan aquest parla del molí que es mol ell mateix (afegeixo que, de fet, la de Verne és la mateixa metàfora que van emprar els germans Marx a Go west!, en espanyol, Los hermanos Marx en el Oeste, en que, per arribar en el termini previst al lloc on s’havia de clavar el clau d’or d’un cert traçat ferroviari, van cremant tota la fusta dels vagons del tren al crit, en la versió espanyola, de “Más madera!”). Així ens avisa Sloterdijk que el que anomenem la “naturalesa interior” de l’ésser humà imprimeix en tota la seva vida la forma de la fugida endavant. De la manera de fer de Phileas Fogg i de la civilització industrial en diu Sloterdijk expressionisme cinètic, el qual (…) esdevé polític quan el subjecte que es vol realitzar reclama els bens de tota la Terra pel seu neguit i consum.

En les estacions espacials, el primer punt del pilotatge és el control de les condicions de l’atmosfera dins la nau. No és la creativitat qui aspira al poder, com demanava Buckminster Fuller, sinó, diu el filòsof, els meteoròlegs (i cal entendre climatòlegs, ecòlegs i també altres científics), perquè han descobert que l’atmosfera conserva la memòria del fum de les primeres xemeneies industrials i no ignora tot el que li arriba ara, i així ells s’han convertit en reformadors i criden a un canvi en l’estil de vida: descarbonització i renunciar als avantatges de l’energia fòssil. L’objectiu no ha de ser el de domini de la Terra, sinó el manteniment del procés civilitzador,creant institucions operatives on interactuïn les diferents cultures per mirar d’establir a la nau un règim global d’estabilització, o millor dit un estat suportable de desequilibri entre un estadi cultural i el següent. L’ètica del futur que prediquem els científics ambientalistes capgira segons Sloterdijk la via de l’expressionisme cinètic:

(…) és hostil a l’expressió i emissió, demana disminució on es planificava increment, minimització on fins ara valia maximització, retenció on es permetia l’explosió, estalvi on l’atractiu suprem fins ara era el dispendi, i autolimitació on fins ara es festejava l’auto-alliberament.

Peter Sloterdijk

D’això en diu que és una mena de calvinisme ecològic, fonamentat en que tenim una sola Terra: no se li pot demanar més del que pot donar, sota pena d’autodestrucció. Es volia generalitzar el benestar, però es descobreix que només és possible aspirar a la frugalitat per a tots. Durant el segle XXI, haurem de triar entre l’ètica dels jocs artificials i la de l’ascètica, (…) entre el dispendi maníac i l’estalvi depressiu. (…) sembla que només el puritanisme ecològic podria ser la moral raonable a bord de la nau Terra. Però ull, perquè Sloterdijk creu que les exigències d’una ètica global de la moderació, o fins i tot les expectatives d’un socialisme climàtic, són il·lusòries. En contra, tenen la força impulsora de la civilització expressionista, i a més (…) contradiuen la comprensió de les forces motrius de les grans cultures, que no es poden pensar sense l’impuls d’auto-manteniment i autosuperació. Ens recorda que Plató, que creia en la República dels savis com Buckminster Fuller, ja va abandonar la idea de la polis frugal. Els humans de les nacions riques no pensen perdre el benestar i les seves premisses tècniques. A mesura que més gent entri en aquest club, més evidents seran els problemes i els límits del planeta… No està exclòs que el desenvolupament de geosfera i biosfera amb una tecnosfera i una noosfera intel·ligents no equivalgui a una multiplicació de la Terra. La tècnica només està en els seus inicis, i per això té efectes negatius.Es podria passar d’un estadi d’explotació de la Terra a un de coproducció. Com? La situació antropocènica demana no només definir els òrgans constitucionals i els subjectes de dret en el marc d’una relació política, a fundar de nou (ciutadania universal o cosmopolitisme), sinó també realitzar en diversos formats l’enrolament del col·lectiu cosmopolita, més ençà i més enllà de la Declaració Universal dels Drets Humans (…). Va dir el poeta Friedrich Grabbe el 1836: Res sinó la desesperança ens pot salvar!

No és una recepta gens concreta i, tanmateix, crec que l’ecologisme hauria de prendre nota del pensament de Sloterdijk. El catastrofisme potser és inevitable, i necessari, però ho és per reconèixer que el desastre és una possibilitat ben real i, a partir d’aquí, per augmentar el coneixement de com funciona la Terra i adonar-nos que la millor manera de fer política ambiental seria inspirar-nos en el funcionament de la natura. A Occident, la defensa dels drets humans ha estat més un lema d’ús intern en la institucionalització de codis legals que una guia de conducta de govern en l’actuació “fora de casa” (on s’ha prescindit molt fàcilment dels drets humans), cosa que justifica l’exigència d’anar més enllà. Pel què fa a l’educació, és força evident que no podem transferir-li la responsabilitat de canviar les mentalitats que avui ens empenyen al desastre. Les seves possibilitats són molt més limitades. A Normas para el parque humano (1999), Sloterdijk es plantejava per què no va servir l’educació humanista de les elits de les grans potències europees per evitar les massacres que han fet odiós el segle XX i ara fan odiós el XXI. Segons ell, que feia una crítica de les idees de Heidegger al respecte, (...) l’”amansiment” humà per la lectura de textos canònics, proposada per l’humanisme, ha fracassat davant l’embrutiment de les masses, els nous mitjans de comunicació, els fàrmacs i la biotecnologia.

Sloterdijk creu que estem en un període post-humanista (vist el què ha passat el darrer segle i mig), i que l’actual capitalisme es dirigeix cap a una creixent capacitat de manipular els “ramats” humans. Diu que ens hauríem d’enfrontar amb la nova situació amb menys ingenuïtat que l’humanisme clàssic. Per ell, l’era de l’humanisme modern com un model escolar i educatiu ja ha passat, perquè (...) s’ha fet insostenible la il·lusió de que estructures polítiques i econòmiques massives puguin ser organitzades seguint el model amigable de la societat literària. (...) El què tenim ara, amb la comunicació de masses és una prolongació del feixisme per altres mitjans. Amb una notable diferència: la cria dels humans no és en mans d’un agent que la planifica (com creia Plató, i molt després Nietzsche, que per això proposava la cria alternativa del Superhome), i és que ara no hi ha planificador.

No n’hi ha de planificador, però sí que hi ha forces poderoses empenyent en funció d’interessos que no són els de la majoria. Quan Sloterdijk escrivia això, l’evidència de què el feixisme persisteix i augmenta la seva penetració social, no sols en la ultradreta sinó en el control dels mitjans de comunicació, no sols en règims autocràtics sinó també en els pretesament democràtics, no era tan gran com ara. Si la Xina o Rússia tenen un sistema de control de la comunicació de masses obvi, els països occidentals no es queden enrere en la manipulació de la informació ni en el menyspreu dels drets humans quan els convé.

Recomano vivament la intervenció de Noam Chomsky al seminari Ucrania, solución negociada, seguridad compartida, al MIT, el 30 de març de 2022,

" target="_blank" rel="noreferrer noopener">

), on el pensador fa un discurs molt dur sobre el comportament ètic detestable no sols de Putin sinó també dels Estats Units i altres democràcies, que practiquen crims genocides pràcticament ignorats pels mitjans: ara mateix, contra el poble afganès impedint l’accés als seus comptes bancaris (cosa que provoca fam i desnutrició de milions de persones) o al Ièmen, col·laborant amb l’Aràbia Saudí en el bloqueig de l’únic port d’importació d’aliments i combustible, en ambdós casos amb risc de produir terribles catàstrofes humanitàries, i també donant suport a que Israel mantingui en “la major presó del mon”, Gaza, a dos milions de persones i, per descomptat, trencant totes les promeses fetes a Rússia de no expandir l’OTAN en els països de l’antiga òrbita soviètica i, fins i tot, ignorant la proposta feta per Zelenski de neutralitat del seu país, encara que això sigui un desastre pels ucraïnesos, per la independència d’Europa occidental que necessita cada cop més el petroli americà, i per la lluita contra el canvi climàtic, que es paralitza per les urgències de la guerra i les seves conseqüències econòmiques i d’abastiment de recursos, amb gran alegria de les empreses petrolieres.

Diu Sloterdijk que l’humanisme, encara presoner de la dicotomia Humans-Natura, pretén salvar els humans del seu salvatgisme, fer-los cada cop més “humans” i menys “naturals”, i la recepta que dóna és llegir els clàssics. Però, és una bona recepta? Per començar, l’ètica no es pot fonamentar en el coneixement dels clàssics, l’ètica té més relació amb la manera com es distribueix el poder en la societat, amb la reducció de les desigualtats, la protecció dels dèbils, el respecte del bé comú, i no pas amb els vincles amistosos que pot crear el fet de compartir semblants referents culturals. El què cal domesticar, en tot cas, és la cultura europeo-tecnològica. Sloterdijk provocà el 1999 un gran escàndol entre els filòsofs alemanys, amb Jürgen Habermas al capdavant, perquè va atacar la Carta sobre l’Humanisme de Heidegger. L’acusaren d’emprar una “retòrica feixista”, quan el que Sloterdijk feia era assenyalar la inutilitat demostrada per l’humanisme tradicional en front del feixisme i de la seva continuació en el capitalisme oligopolista.

L’actual societat és el que, en la meva Biografia del Món (2006), anomeno una “societat mixta” o sigui una societat que està formada per humans, però també per animals i plantes domesticats o d’altres que aprofiten els hàbitats transformats antròpicament, i per màquines que són pròtesis dels cossos orgànics o que tenen altres funcions productives i connectives cada cop més sofisticades. En aquesta societat, els mitjans de comunicació de masses contribueixen a subministrar entreteniment i arraconen en una subcultura de menor importància la lectura, així que la recepta humanista, que ja havia fracassat, a més, esdevé ara un anacronisme. “L’educació” de la cultura (que avui és, com es repeteix sovint, un cavall desbocat en el que cavalquem) ha de passar, crec, per subvertir el domini de les elits que avui posseeixen la tecnologia i els mitjans de comunicació amb un procés de reforma institucional. Però això és més fàcil de dir que de fer.

El problema ambiental més important és segurament l’escalfament global i les seves repercussions. Les cimeres sobre el tema se succeeixen, amb resultats migrats. És clar que hauríem de concentrar-nos en fer canvis profunds sobre quina mena d’energia emprem. L’estratègia de futur podria passar per la descarbonització, però queden moltes reserves de combustibles fòssils. La Xina i la Índia tenen una quarta part de les reserves mundials de carbó i països com Polònia, Hongria i Txèquia van dir en una reunió a Madrid que no poden prescindir de les seves. Amb la guerra d’Ucraïna i l’augment de preu dels combustibles i de recursos necessaris per les tecnologies energètiques alternatives, es mobilitzen les reserves de carbó i petroli que es pretenia abandonar.

Hi ha moltes reserves de sorres i argiles bituminoses que han permès als Estats Units esdevenir país exportador, i és en l’ús de noves reserves de combustibles fòssils que es fan els més grans esforços de recerca i no en les energies netes, i és el combustible del petroli i del “fracking” americà el que s’ofereix per substituir el gas rus. L’alternativa proposada pels experts en el clima i els efectes de l’escalfament és descarbonitzar. Per això, cal ampliar molt l’espectre de les energies usades i, alhora, evitar que el CO₂ emès per processos industrials escapi a l’atmosfera. Es tracta de retenir el CO₂ i enviar-lo canalitzat a capes profundes i segures de l’escorça terrestre o trobar una altra manera de fixar-lo i, d’altra banda, també de produir amb centrals hidràuliques, fotovoltaiques, eòliques, geotèrmiques, de les onades i marees, etc., molta més electricitat amb la que substituir progressivament els usos actuals dels combustibles fòssils. Es necessitarà canviar molt l’arquitectura cap a tipus d’edificis que estalviïn energia i aigua potable i que minimitzin els residus durant la construcció i al final del seu cicle de vida, amb nous dissenys i amb processos de preproducció industrial de les construccions. Caldrà repensar l’urbanisme per reduir el transport, crear ciutats compactes polinuclears autosuficients, amb més desenvolupament vertical per damunt i per sota del nivell del sòl i més estalvi de sòl, amb l’increment del transport ferroviari, l’auto elèctric, la producció d’un substitut del querosè (hidrogen verd o combustible procedent de cultius d’algues modificades genèticament, que ja han donat, en condicions experimentals, produccions de l’ordre de vint cops més per unitat de superfície que les plantes de producció d’etanol o biodièsel). Potser es podrà avançar cap a avions elèctrics passant abans pels models mixtes (però, de moment, estem en fase experimental -ja hi ha algun avió petit elèctric en vol regular- i no de producció en massa).

La descarbonització planteja un canvi d’estratègia global de vastes dimensions. La major dificultat (de les moltes que encara té la tecnologia) és que molts processos industrials, moltes empreses i molts llocs de treball han de ser substituïts per altres processos i maneres de fer. Per fer possible aquesta transició, les grans empreses que avui controlen la producció i distribució d’energia haurien d’entrar a fons en les noves possibilitats de negoci, en lloc d’oposar-se al canvi.

Si el futur ha de ser descarbonitzat, les empreses que no s’adaptin han d’anar a les golfes de les tecnologies obsoletes. Els xinesos han estat els primers en entendre els avantatges justament de ser els primers. Avui, però, encara és difícil que els polítics prenguin decisions i compromisos forts cap a un món descarbonitzat, i cada cimera resulta decebedora. El problema hi és i les societats més avançades, extremadament vulnerables als augments dels costos del combustible, exigiran noves tecnologies per resoldre les seves necessitats. Els negacionistes del canvi climàtic, com dos dels darrers presidents americans, Bush i Trump, i les companyies petrolieres, diuen témer que l’alarmisme creat sobre aquesta qüestió dugui a conclusions precipitades i decisions molt costoses, que es podrien evitar, i que els recursos invertits en lluitar contra un fantasma no estiguin disponibles per a temes que consideren més prioritaris com puguin ser els de salut i alimentació (diuen, però gasten més diners públics en armament i finançament d’operacions ambientalment perverses: aquesta és l’excusa: no són pas ells els qui més es preocupen per l’alimentació i la salut del món). Però, sense fer judicis d’intencions, és objectivament cert que els recursos són limitats i que el que es gasti en una partida no estarà disponible per altres. És clar que els recursos podrien treure’s no de la salut i l’alimentació o l’educació i la recerca, sinó de la fabricació d’armaments i de les guerres per controlar els jaciments i les conduccions de petroli i altres materials estratègics. Més aviat, les guerres ajuden a mantenir el model basat en els combustibles fòssils, perquè les prioritats es deriven a guanyar-les i no a invertir en la transició ecològica. Ho estem veient ara mateix. La guerra és un regal de Putin als interessos de les petrolieres i, és clar, de les fàbriques d’armament. En contra del que es diu de vegades, que Europa veu ara més la necessitat de prescindir del gas rus i, per tant, d’accelerar la producció d’energia sostenible, el què passa és que Europa busca l’energia a Estats Units, Algèria, Nigèria i països àrabs i dedica més diners al rearmament, ajornant la transició energètica. Si el món, o almenys les societats més riques, es decideix a declarar la guerra al canvi climàtic, es pot generar una onada d’activitat: l’economia sencera d’un país es pot reconvertir en mesos quan es produeix una situació de necessitat. La Segona Guerra Mundial dóna exemples espectaculars d’això. No va caldre gaire perquè, en lloc d’altres objectes, es fabriquessin metralladores, tancs, canons, avions, destructors, submarins o cuirassats, per crear equips i institucions encarregats de controlar el desenvolupament de les operacions, l’espionatge de l’enemic, el suport a la resistència, la defensa civil... Tota l’activitat social es transformà en poquíssim temps. Al president Roosevelt, que, tot i el New Deal, tenia empantanegat el país en la recessió, li vingué bé l’atac japonès a Pearl Harbour, que fou l’excusa necessària per embarcar els Estats Units en un immens esforç bèl·lic. Per què no hauria de passar quelcom semblant, si s’entengués que l’escalfament climàtic és una amenaça prou seriosa? Es podria rellançar l’economia en una nova direcció, i canviar-ho tot, si una força prou important empenyés els governants a actuar i els donés prou arguments de cara als seus electors. El cas és que les receptes noves costen d’introduir. I, a mesura que la crisi econòmica s’aprofundeix a Occident, que augmenta l’atur i les classes mitjanes tendeixen a perdre ingressos i acostar-se al llindar de la pobresa, que el jovent no troba sortides, el risc del retorn a les receptes habituals, la guerra i l’autoritarisme, creix.

La crisi de 2008 que encara cuejava a l’inici de la generada per la COVID ha estat una crisi financera, produïda per la propagació, en el sistema financer mundial, de les “subprimes”. Aquesta va ser, segons sembla, la causa directa de fallides sonades de prestigioses entitats creditícies i la conseqüent retracció dels crèdits, reducció de l’activitat empresarial, augment de l’atur, etc. No obstant, fa molts anys l’economista Antoni Serra Ramoneda em va dir, més o menys que hi ha dues causes que precediren la crisi financera i que persistiran quan s’acabi. La primera, que és de fons i de llarg trajecte, és l’ambiental. L’augment continuat de la pressió que exercim sobre els recursos i els ecosistemes produeix una degradació dels sistemes de suport de vida. En aquest marc, s’obrí una segona crisi: la demanda de petroli dels països emergents més poblats, com la Xina o la Índia, es disparà i arrossegà amb ells una pujada del preu del barril de cru el 2008, fins ran dels 150 dòlars, el més alt mai vist fins llavors. Això tingué un fort impacte sobre les economies i, quan aquestes es debilitaren, van aparèixer problemes que romanien amagats, com el de les bombolles immobiliàries i els crèdits que no es podien tornar, i infectaven carpetes de valors aparentment sòlides. Així que hem tingut tres causes d’aquella crisi, de les que la financera no era la de fons. A aquest escenari descrit per en Serra, se li ha afegit més tard la crisi de la COVID, sense que s’hagin arreglat els problemes de fons. I ara hi ha la guerra d’Ucraïna i la nova guerra freda entre EEUU i Rússia que deixa Europa com escenari més que com a actor de la història, necessitada de comprar energia i recursos que s’encareixen i que arriben en menys quantitat. Tot això fa aparèixer l’ombra d’una possible confrontació entre Occident i gran part de la resta del món.

De manera que els brots verds ens poden enganyar (i pot ser que hi hagi una certa reactivació de les economies algun dia que no sembla imminent), la qüestió dels recursos en general i dels combustibles en particular segueix present. En començar la recessió, els països productors van preferir baixar els preus que originar un col·lapse de l’economia mundial. Fins i tot en plena COVID el consum de combustibles fòssils, frenat unes setmanes pel confinament, es va disparar altre cop amb força. Encara que el conflicte actual acabi, si hi hagués reactivació ferma, els preus tornarien a pujar. Potser només hem vist el preludi de noves recessions degudes a l’encariment dels combustibles i recursos essencials per a la tecnologia. I això, tard o d’hora, hauria de dur a la descarbonització.

Lamentablement, hi ha estratègies per amagar els problemes ambientals. Zizek (http://www.resumenlatinoamericano.org/2017/01/02/opinion-lecciones-sobre-el-apocalipsis-del-aire/) enumera les següents: 1) negació del problema, dient que es tracta d’un fenomen marginal; 2) hi ha solucions tecnològiques, o es trobaran; 3) només calen correccions de mercat (impostos sobre la contaminació, etc.); 4) responsabilitat col·lectiva, cal que cadascú recicli més, consumeixi menys, etc.; 5) defensa d’un retorn a l’equilibri natural, a la modèstia i al respecte a la Natura. Troba Zizek que la culpabilització als comportaments individuals, que es resol amb reciclatge, consum d’energies renovables, etc., amaga qüestions molt més pertinents sobre la civilització industrial. Donar la culpa a l’egoisme capitalista no té en compte que el capital, avui, mira de reproduir-se de manera impersonal. Zizek creu que cal més egoisme en un sentit de preocupació per la supervivència, i que no ens cal parlar de la sacralitat de la vida ni del dret de l’ambient a la seva preservació. El capitalista pot estar dedicat a la reproducció del sistema com un fi en ella mateixa: Fiat profitus pereat mundus (deixem que els beneficis es facin encara que el món mori). És una ètica perversa, diu, però una ètica. Els costos col·laterals són ignorats. Els intents d’internalitzar-los amb impostos o posant preu als serveis ambientals estan condemnats al fracàs. I aquí també fa referència a Sloterdijk, que proposa la domesticació de l”’animal salvatge Cultura”. Caldria civilitzar les civilitzacions, imposar la solidaritat i la cooperació universal. Cosa que sembla lluny de poder-se fer. Mentre, l’escalfament ja ha començat, el causem nosaltres i els canvis associats potencialment poden ser catastròfics. Les incerteses encara són molt grans pel què fa als efectes que tindrem en el complex sistema atmosfèric, oceànic, terrestre i social, però no es dubta que poden ser d’enorme magnitud.

Aquesta guerra d’Ucraïna és una conseqüència de l’enyor imperial de Putin? Respon a una angoixa real d’una Rússia que se sent amenaçada per l’expansió de l’OTAN? És una manera de posar Europa en mans dels Estats Units? O és una via per revaloritzar els recursos de combustibles fòssils i materials estratègics i retardar el desenvolupament de les energies alternatives? Tot una mica, no hi ha respostes senzilles, però les conseqüències van en la direcció d’accelerar la decadència d’Europa i del retard en la descarbonització.

Al mateix temps, la molt diferent resposta d’empatia envers els ucraïnesos, comparada amb la que Europa ha mostrat no tenir envers els sirians, palestins, afganesos, iemenís, etíops, iraquians, kurds i tants altres pobles martiritzats a Orient i a l’Àfrica és un vestigi del nostre passat imperialista que pot pesar de manera ominosa en el nostre futur. És urgent que els científics entenguem millor el que passa en la biosfera i, alhora, cal que escoltem els pensadors que ens diuen quines motivacions i quins poders empenyen els canvis socials. Hem d’evitar el desastre.

Referències

Buckminster Fuller, R. 1969. Operating manual for spaceship Earth. Simon & Schuster, 152 pp. ISBN 10: 0671207830 ISBN 13: 9780671207830.

Gardels, N. 1999. Entrevista con Peter Sloterdijk (https://architexturez.net/pst/az-cf-171999-1441472513).

Sloterdijk, P. 1999. Normas para el parque humano. Siruela, Biblioteca de Ensayo. ISBN 84-7844-535-8.96 pp.

Zizek, S. 2017. Lecciones sobre el apocalipsis del aire. http://www.resumenlatinoamericano.org/2017/01/02/opinion-lecciones-sobre-el-apocalipsis-del-aire/). Publicado originalmente en In these times.