A la cimera de biodiversitat a Montreal, el desembre del 2022, es va acordar protegir el 30% de la superfície del planeta d'aquí a l'any 2030. Els països han assolit la meitat de l'objectiu, amb aproximadament 266.983 àrees protegides que cobreixen el 15,95 % de la superfície terrestre. Tot i això, una nova investigació revela que assolir aquest percentatge podria ser insuficient si no es tenen en compte altres factors, com la geometria de les zones protegides i la interacció entre les àrees protegides i les àrees no protegides circumdants. El treball el publica avui la revista Nature Sustainability i compta amb la participació de Josep Peñuelas, investigador del CSIC i del CREAF, juntament amb un equip del Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET), d'Argentina.

Només el 0,6% de les àrees protegides són a més de 100 km de la matriu desprotegida.

En concret, els autors han radiografiat la geometria (la forma) i la distribució de les àrees protegides a tot el planeta, a excepció de l'Antàrtida i Groenlàndia. Entre els resultats, destaquen que un terç de les terres protegides a escala global es troba a la “zona de contacte”, és a dir, a menys de 2 km de les àrees no protegides, i gairebé dos terços són a menys de 10 km dels límits de les terres protegides. Només el 0,6% de les àrees protegides són a més de 100 km de la matriu desprotegida.

Disparitat a la geometria

Una altra dada impactant és que les àrees protegides més petites i menys compactes es troben, de fet, als biomes del món més críticament amenaçats i amb objectius estrictes de conservació (categories I i II de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura). “De fet, observem que estan tan exposades a la influència humana com aquelles que permeten activitat humana”, comenta Peñuelas.

"Observem que algunes àrees protegides estan tan exposades a la influència humana com aquelles que permeten activitat humana"

JOSEP PEÑUELAS, investigador del CREAF i del CSIC.

Els autors també han detectat que l'esforç de conservació més gran, en termes d'àrees protegides més grans i compactes (que allunyen les pressions humanes de l'interior protegit), el fan països perifèrics o en vies de desenvolupament. A l'altre extrem, la majoria dels països desenvolupats (capitalitzats i industrialitzats) han separat àrees altament transformades per a la conservació, en unitats relativament petites i amb formes particularment complexes, perforades i fragmentades.

La investigació també revela que nou dels 14 biomes (parts del planeta que comparteixen el clima, la flora i la fauna) terrestres tenen el 95% de les seves terres protegides (excloent roques i gel) a menys de 30 km d'àrees no protegides. Només ecosistemes com els deserts i semideserts de matolls, els boscos tropicals humits, les pastures tropicals i subtropicals, les sabanes, la tundra, les pastures i sabanes inundables, tenen una proporció més gran d'àrees protegides a més distància. El cas extrem, alerta la investigació, són els boscos caducifolis temperats i mixtos: el 95% de les terres protegides d'aquests ecosistemes són a menys de 8 km dels límits de l'àrea no protegida.

El cas extrem, alerta la investigació, són els boscos caducifolis temperats i mixtos: el 95% de les terres protegides d'aquests ecosistemes són a menys de 8 km dels límits de l'àrea no protegida.

El nivell d'exposició de les àrees protegides presenta una variació notòria entre les principals regions culturals del món. Per exemple, aproximadament el 95% de les àrees protegides a Europa occidental es troben a menys de 10 quilòmetres d'àrees no protegides, mentre que a l'Àfrica subsahariana només el 45% de les àrees protegides s'ubiquen a aquesta distància d'àrees no protegides.

Tal com conclou Santiago Schauman, primer autor de l'article, “s'ha prestat poca atenció al nivell de contacte i interacció de les terres protegides amb el seu entorn no protegit i les implicacions que això té en qüestions crítiques com la penetrabilitat de la influència humana sobre l'ecosistema protegit”.

Repensar les àrees protegides

El treball destaca dues característiques que fins ara no s'han tingut en compte i que són essencials a l'hora de plantejar l'estratègia de conservació. El primer són les "zones de contacte", definides com a espai protegit a menys de 2 km dels límits de l'àrea protegida. Són zones que, encara que protegides, estan molt properes a àrees circumdants i, per tant, a la pressió antropogènica.

En aquest sentit, Josep Peñuelas destaca que “des del punt de vista de la salut humana aquestes zones de contacte també poden afavorir la transmissió de patògens, que provoquin malalties zoonòtiques i fins i tot l'aparició de pandèmies". Per reduir aquest risc, els investigadors alerten que a l'hora de dissenyar la xarxa d'àrees protegides cal tenir en compte el nivell de contacte entre les espècies del nucli de les àrees protegides i les àrees circumdants.

Josep Peñuelas destaca que “des del punt de vista de la salut humana aquestes zones de contacte també poden afavorir la transmissió de patògens, que provoquin malalties zoonòtiques i fins i tot l'aparició de pandèmies. 

El segon factor que han identificat és el nivell d'exposició, és a dir, la distància entre el territori no protegit i l'interior de les àrees protegides.

A mesura que la pressió humana sobre la biosfera s'acceleri, el contacte i la interacció de les àrees protegides amb el seu entorn no protegit tindran una implicació més gran en la conservació de la biodiversitat i el benestar humà. Per això, Santiago Schauman, comenta que el debat sobre “la geometria espacial de les terres protegides esdevé urgent perquè la conservació a llarg termini de la naturalesa no es vegi amenaçada”.

Article de referència

Schauman, S., Peñuelas, J., Jobbágy, E.G., Baldi, G. 2023. The geometry of global protected lands: implications for nature conservation and human well-being. Nature Sustainability.